Durant mesos he anat redactant aquest “petit” article al llarg d’estones perdudes. He fet algun intent per col·locar-lo a alguna pàgina de cinema de la qual sóc seguidor per tal de donar-li una mica de notorietat, però no me n’he sortit. Per tant, de moment ho comparteixo aquí, perquè trobo que és important (això de ser pare m’ha afectat més del compte):

A qui trucaràs?

L’estiu de 2016 podria acabar sent recordat per la vergonyosa campanya de descrèdit efectuada per trols i pirates informàtics contra els artífex de la pel·lícula Caçafantasmes (2016), arribant a situacions lamentables com l’assetjament i la filtració de fotografies íntimes d’una de les actrius. En motiu de la seva propera aparició al mercat domèstic (on als EUA han aprofitat per rebatejar-la Ghostbusters: Answer the Call, amb un subtítol extret de l’eslògan del tràiler), potser seria hora de revisar amb més calma tot l’enrenou que hi va haver al seu entorn i valorar alguns dels encerts de la proposta.

  PDF en català / PDF en castellà

Aquesta nova comèdia paranormal és una pel·lícula irregular, però no pas dolenta, tot i que està lluny d’eclipsar l’aurèola de mite que envolta el film original. És simpàtica, amb una mica de terror, alguns moments ben trobats, uns quants personatges genials i força ganes de fer soroll. Això sí, peca per ser el que és: Un remake, cosa que provoca comparacions innecessàries. No obstant això, s’esforça molt per treure el màxim profit a la seva novetat principal: el repartiment femení.

Expectatives i misogínia

Fa anys que Dan Aykroyd lluitava per tirar endavant una seqüela en condicions de la mitificada Els caçafantasmes (1984), intentant millorar el mal regust de boca de Els caçafantasmes II (1986). Malauradament un projecte d’aquesta magnitud necessitava moltes llums verdes (començant per la qüestió del pressupost i acabant per la falta d’interès de Bill Murray), i després de viure moltes fases de pre-producció la cocció va refredar-se amb la defunció de Harold Ramis (1944-2014), un dels membres destacats del quartet protagonista original.

I de cop va arribar la notícia que Paul Feig –director del diamant en brut que va ser la mai prou reconeguda sèrie Freaks and Geeks (1999-2000), que podem recuperar a Netflix– dirigiria per a Sony una nova versió de la pel·li original (amb vist-i-plau inclòs de Dan Aykroyd). Però la bomba, i l’ull de l’huracà, va raure en el fet que el nou llargmetratge substituiria el quartet íntegrament masculí original per un quartet íntegrament femení.

Per desgràcia el canvi de sexe de l’elenc protagonista va esdevenir el focus d’atenció de milions de seguidors, que contemplaven amb desconfiança una proposta que semblava massa allunyada de la desitjada seqüela que havien somiat. I l’estat de salut de Sony no hi ajudava (la publicació dels seus mails interns per part de Wikileaks havia posat de manifest la incompetència i el poc instint dels seus directius).  Simplificar l’existència d’un producte pel canvi de sexe del repartiment principal no semblaria un motiu prou de pes, i basant-se en aquesta excusa van aparèixer munts de queixes per internet argumentant que la nova pel·lícula no havia d’existir. L’atac es va tergiversar a ulls de molts mitjans de comunicació i va anar prenent un cos eminentment misogin, més enllà de motius nostàlgics o sacramentals per l’obra original.

I el rum-rum no va apaivagar-se a mesura que s’avançaven detalls per intentar calmar els ànims. Tot al contrari: D’un banda el director no va acabar d’estar encertat apagant focs quan se li van tirar a sobre, i encara va atiar més els radicals; i d’altra banda els tràilers de Sony jugàven a la confusió i no acabaven de deixar clar si es tractava d’una seqüela, d’un reboot o d’un remake (mosquejant al sector de l’afició que no es preocupava tant pel sexe de les científiques com pel respecte a les pel·lis originals). Amb un panorama tan crespat no sorprèn que s’acabessin organitzat votacions en massa contra el tràiler a Youtube, a banda dels insults i les vexacions de baix to masclista a l’equip protagonista.

Una altra comèdia burra

La pel·lícula original brillava amb llum pròpia: Un repartiment en estat de gràcia, una ciutat ideal com a teló de fons, un sentit de l’humor trapella farcit de gags immadurs i frases lapidàries, un combinat de gèneres deliciós, un tema musical enganxós, un ús inaudit dels efectes especials en una comèdia d’aquestes característiques i un imaginari molt atractiu (les motxilles de protons, els uniformes, l’Ecto-1, el vocabulari tècnic…). Ja té trenta anys, i ha crescut molt a través de còmics, sèries de dibuixos animats, videojocs, guies i tot el marxandatge imaginable. Per tant, la nova versió ho tenia molt difícil i sortia amb desavantatge per enfrontar-se a un públic exigent i, sobretot, amb expectatives.

El nou film presenta quatre dones realistes (almenys molt més del que acostumem a trobar a aquestes pel·lícules), que podríem creuar-nos pel carrer. Melissa McCarthy, Kristen Wiig, Kate McKinnon i Leslie Jones treballen com a científiques (més o menys) i s’ho passen pipa anant a la seva, superant diferències i aprenent a acceptar allò que les separa i a la vegada les uneix. La història ja la coneixem: Tres científiques creen un servei d’extinció de fantasmes, se’ls hi afegeix una companya i salven la ciutat d’una gran amenaça. La pel·lícula juga amb l’absurd, les excentricitats (més que a l’original) i la majoria de fórmules que ja coneixem, incloent membres del quartet protagonista irradiant un carisma envejable (no totes, però gairebé!). És un film fresc, amb conya i sentit de l’humor actualitzat, on es riuen tant de les xarxes socials com de l’ostracisme que la producció ha sofert. És menys potent que la versió dels vuitanta, però amb un respecte infinit per les fonts i amb capacitat per sorprendre i aportar alguns aires renovadors. O sigui, no és cap meravella ni descobreix res però funciona si busquem una comèdia distreta. També podríem queixar-nos per l’ús excessiu de la melodia de la cançó de Ray Parker Jr, o perquè la inversió en efectes especials no sigui tan lluïda com tocaria, però segur que no és el pitjor remake de 2016!

La massa crítica la formen els fans extrems de l’original, que no en volen saber res, o les persones que, simplement, no senten cap interès per pel·lícules comercials banals com una comèdia mediocre sobre caçadores de fantasmes (a aquest últim sector no els agrada la pel·lícula original, tampoc).  I d’entrada convé avisar que la nova versió es dirigeix a un públic més ampli i familiar, intentant defugir el to més adult d’alguns esquetxos de l’original. Per tant, la dosi de terror ara es dilueix i també s’incorpora alguna broma de tall excessivament infantil (hi ha un gag del tot repudiable amb un pet com a protagonista que fa baixar molt el nivell; per sort, se’l treuen de sobre ràpid). A canvi d’aquestes retallades, però, la pel·lícula fa un esforç encomiable donant la volta a convencions massa establertes. I aquí és on triomfa: darrera la façana de remake mal venut hi ha un film atrevit, capaç de proposar noves normes sobre una fórmula desgastada. Malauradament, la valentia de reivindicar el protagonisme femení es desllueix amb un guió força planer i la pròpia naturalesa de reversió del títol (no cal dir que l’argument segueix força fidelment el desenvolupament de l’original). Aquest context li fa perdre caràcter i empenta i l’ha situada al bell mig d’una polèmica innecessària abans i tot de l’estrena.

Però… val la pena? Vejam, recordem que estem parlant d’una comèdia burra que adapta o reimagina una altra comèdia burra, intentant arribar a un sector de públic encara més ampli que l’original. O sigui que en surt un entreteniment una mica descafeïnat  que només vol fer passar una bona estona. Que hauria pogut funcionar al mateix nivell sense haver d’adaptar material original? És possible, però de ben segur que no hauria tingut el mateix ressò.

Quatre arguments en contra

En general hi ha uns arguments que repeteixen els talibans que no volen que vegem la pel·lícula:

1. No és divertida
L’humor va a gustos, és ben clar. És una pel·lícula dirigida a famílies (“apta per a tots els públics”, al nostre país), i això vol dir que tindrà un xic menys de provocació que l’original. Però tenint en compte això, se’n surt amb més bona nota que altres propostes alternatives d’èxit.

2. Que les protagonistes siguin totes dones és massa forçat
I que siguin homes és natural? Hi ha alguna llei de la naturalesa que impedeixi que quatre dones treballin juntes? En tot cas, qui no es vulgui creure l’argument hi té tot el dret perquè estem parlant d’una història sobre gent que caça fantasmes!

3. Els homes hi surten ridiculitzats
No tots. Però això és un problema? Quin paperot han fet moltíssimes dones (i algunes grandioses actrius) al llarg de la història del cinema? Rosses curtes de gambals, histèriques sobre les quals fer broma, comparses que només fan nosa i posen pegues… També hi ha homes ridículs, i aquesta pel·lícula n’acumula uns quants. Reivindiquem-los! (Gràcies, Chris Hemsworth!)

4. S’han carregat la franquícia
Vaja, potser la pel·lícula no ha funcionat però ha comptat amb el suport dels membres originals (vius) de la primera (incloent en Bill Murray). I tots (menys en Rick Moranis), s’han prestat a fer petits cameos a la nova versió (en cap moment com a caçafantasmes, és clar, que estem davant d’un remake, però fins i tot hi “surt” en Harold Ramis!). D’alguna manera la nova versió ha rebut la benedicció dels creadors originals, o sigui que a qui li piqui que es rasqui (com els va tocar fer-ho als seguidors de La guerra de les galàxies amb les preqüeles).

Tot és relatiu i convé contextualitzar-ho. Parlem d’hipocresia i paradoxes, va.

La paradoxa Ghibli

La paradoxa Ghibli fa referència al fet que moltes pel·lícules del grandiós estudi d’animació nipó són per a tots els públics i edats, però tenen protagonistes femenines molt més potents, properes, autònomes i inspiradores que les que trobem habitualment a estudis occidentals com a la factoria Disney. I això passa malgrat que la societat japonesa té un caràcter de tradició més masclista i retrògrada que la suposadament moderna societat occidental que pareix els productes de can Mickey Mouse. Per tant, una societat més conservadora ofereix protagonistes femenines més interessants que societats més “feministes”, a les quals gairebé sempre les comptades protagonistes de films comercials han de tenir suport, sinó el permís, d’un secundari masculí.

És cert que Disney ha millorat molt els seus personatges femenins, darrerament, però encara massa sovint acaben sent una mena de trofeu amorós integrat en un entorn carrincló de reialesa i princeses del qual no acabem de passar pàgina. (En aquest sentit tenen sort de la gent de Pixar, que precisament es declara hereva de Ghibli!)

Aquest exemple serveix per posar de relleu la gran hipocresia dels estudis, i la dificultat que comporta canviar un status quo. I més quan ens dirigim a la canalla. Per això a banda dels comptats refugis animats, les noies (o nois) que busquin personatges femenins forts i autònoms normalment els trobaran a films de tall més aviat dramàtic o per a majors de 13 anys, amb refrescants exemples com la rebel Furiosa de l’última Mad Max: Fury Road (2015) o sagues de renom com la d’Alien (1979-1997) i similars.

És ben clar que ens fan falta més referents femenins forts per a nens i nenes. Vejam: Quan és l’última vegada que heu viscut una aventura d’acció real per a tots els públics al cinema amb una protagonista al capdavant i que no sigui un conte de fades? Cinema amb noies, no pas “per a noies”. Sense divisió de gèneres: Simplement amb protagonisme eminentment femení (i no necessàriament cinema reflexiu o de qualitat). Quina gran pel·lícula familiar d’entreteniment heu vist recentment amb protagonistes femenines fortes, que pugui agradar a nens i nenes? Amb noies de caràcter marcat, amb personalitat pròpia, que no requereixin suport masculí, alienes a l’admiració i a vestir roba vistosa, escots o heretar trons? (I a prova del Test de Bechdel, és clar!) Potser és una petició massa radical? Però bé que ho trobem a l’inversa “des de sempre”, no?

D’això tracta Caçafantasmes (2016).

Amb el cinema comercial per a tots els públics gairebé sempre els papers femenins es restringeixen a la noia que fa de comparsa al grup de nois o a l’equip de noies exageradament sexualitzades. On són les dones realistes, que puguin existir malgrat les expectatives masculines que imperen davant i darrera de les càmeres? Quin és el cinema que podria servir de referència a nens i nenes amb el qual reivindicar les heroïnes femenines, lluny de conceptualitzacions masculines?

En general quan es busca un gran públic dóna la sensació que no acabem de superar el estereotips, potser perquè pretendre que hi ha dones reals en una pel·lícula taquillera (on cal invertir una gran quantitat de calés) pot ser un risc massa elevat per a les conservadores productores. I això que als noranta s’havia avançat una mica!

Doncs bé, resulta que l’equip d’aquest nou film ha aprofitat l’avinentesa i ha colat en un projecte caríssim una visió que trenca amb el galdós paper que ha tocat a les dones durant tants anys al cinema comercial. Aquí és on l’ha encertada i on intenta oferir alguna cosa novedosa amb tota naturalitat. Malgrat tot, per a molts fans és probable que no ho hagi fet amb encert, però aquí el problema no seria tant per la pel·lícula en sí sinó pel rebombori que comporta la marca “Caçafantasmes”.

El futur del negoci

Tenim nova pel·lícula de caçafantasmes, doncs. I ara què? Sony (i en Dan Aykroyd) tenien la intenció que aquesta fos la primera pedra d’un nou univers cinematogràfic, explotant-la amb el segell Ghost Corps, però val a dir que els conflictes esmentats a l’inici de l’article poden haver fet variar-ne els plans. La notorietat que ha agafat la polèmica ha estat extrema: alguns ja hi veurien una possible campanya encoberta de desprestigi de la competència, per bé que és més probable que sigui cosa d’uns quants trols capaços de rebentar fòrums i escampar més merda del compte amb falsos avatars. O potser sí que hem viscut una onada de masclisme retrògrad que ha entrevist l’atreviment de la proposta i es nega a acceptar cap mena d’evolució…

En tot cas, la primera conseqüència de la falta de públic és que la franquícia ha quedat en una situació delicada, i de moment no hi ha prevista cap seqüela de la nova pel·lícula, tot i que hi ha rumors d’una sèrie d’animació que l’IMDB anuncia pel 2018 (i també s’havia parlat d’un llargmetratge animat). Ja hi va haver un producte en 3D espectacular amb el videojoc Ghostbusters – The Video Game (2009), que tenia les veus de tot el repartiment original (la part masculina, almenys) i servia de falsa seqüela. Potser provaran de seguir aquesta direcció. Malgrat tot, amb una mica d’imaginació podrien reconduir la línia argumental de la nova per creuar-la amb la de les originals. L’imaginari és tan ric que es podria crear un punt d’encontre entre totes les pel·lícules (universos paral·lels, fantasmes que han esborrat els records a la població, etc). Hi ha moltes idees als còmics oficials d’IDW Publishing que podrien servir de base, per exemple.

La segona conseqüència, i potser la més important, és que s’ha perdut una gran oportunitat per veure triomfar una aventura gamberra dirigida al gran públic protagonitzada per personatges femenins un xic més complets de l’habitual, amb els quals poder sentir afinitat i identificar-se. Potser amb un guió més sòlid o més original, el seu èxit podria haver obert el camí a noves propostes amb històries potents protagonitzades per dones (i homes, va), capgirant estereotips i refrescant una mica el panorama.

Sinó, seguim condemnats a retornar constantment a les dones objecte de comparsa a la mínima oportunitat, arraconant enfocs més interessants. A tall d’exemple, només cal fer una ullada a la imatge que s’ha difós del reboot de Jumanji on veiem (en aparença i sense conèixer el context argumental, que potser juga amb això) una estètica de la figura femenina que ja hauria d’estar més que superada (i que s’allunya un munt de la imatge de la dona que sortia a la cinta original de 1995). Una imatge femenina aparentment molt rància, com la que vam veure no fa gaire a Jurassic World (2015), per exemple. En qüestions d’entreteniment familiar sembla que perdem pistonada, malauradament. 

A les nostres filles (i fills) els calen més i millors referents femenins. Això sol ja justifica l’existència d’aquestes Caçafantasmes (2016), una pel·lícula que ara tenim en format domèstic per gaudir i transmetre a noves generacions, amb l’objectiu de seguir endavant i no fer ni un pas enrere. Qui sap? Potser aquesta pionera viu una nova joventut i el temps li acaba donant la raó. Podria esdevenir un film de culte? El temps ho dirà, però és ben clar que el món necessita més caçafantasmes, i de tots els sexes possibles!

 ___

I per despertar el factor emotiu, concloem amb un recull de mostres sinceres d’afecte apassionat per l’estrena de la pel·lícula, lluny de l’odi visceral que va ocupar les xarxes socials:
– One Photo Shows Why We Needed An All-Female ‘Ghostbusters’ Reboot
– 7 reasons why ‘Ghostbusters’ is the movie America needs right now
– Why the World Needs the Female Ghostbusters
– Ghostbusters: “Why? Should I Go See It?”
– Why it’s important for girls—and boys—to see the new Ghostbusters
– I Always Wanted To Be A Ghostbuster