Potser un dels terrors més grans en tornar de vacances no és pas retrobar la gent a qui tens mania o les situacions monòtones que has esquivat durant uns dies… Sinó una altra cosa:
Arxiu | Un núvol d’aire RSS feed for this section
Calor
Aquesta matinada, intentant que l’aire fred acceptés la meva invitació per fer fora l’aire calent… sense massa èxit:
El cicle d’emocions!
Per a projectes eventuals. Clica-hi a sobre per veure-ho bé:
(La revetlla del sant és un bon moment per posar-se reflexius.)
Barba i bigoti
Que consti que jo ja en duia abans de la moda hípster. El que passa és que feia temps que no menjava un d’aquests croissants farcits de crema de xocolata…
Fisio…
El càrrec “oficial” que fa més temps que ostento té a veure amb un grup de teatre on fem força coses (o ho intentem)…
I el que hi fem també m’ha ajudat a descobrir la fisio:
Ehem.
L’estudi de dibuix…
Bé, hi faig vídeos, hi dibuixo… Tot el que pugui i surti.
Així ha anat evolucionant entre 2013 i 2015 (ara el tinc com a la foto inferior). És complicat això de tenir un espai de treball equilibrat quan es solapen feines tan diverses, però ho intento… Ais.
Cap calent en dies bruts
Amb tot el merder que hi ha París, una de les seus (juntament amb Brussel·les) del tipus de còmic que més he admirat, no em veig en cor d’acabar de promoure l’epíleg de tres tires que he fet per concloure la segona temporada del meu estúpid webcòmic.
Ja vaig despublicar la primera tira i republicar-la un dia més tard després de l’atemptat a Charlie Hebdó (aquest setmanari satíric que molts desconeixíem i ara tothom admira gràcies als fonamentalistes ignorants), però tampoc vull seguir el joc d’aquests que pretenen canviar les nostres agendes amb les seves amenaces ancestrals i analfabetes.
O sigui, entre ahir i dimarts vinent publico les tires, tal com ho tenia previst, amb la consciència que són tres gags ximples i molt allunyats de la dura realitat que estem vivint els qui respectem l’humor gràfic. Però entenc que hem de seguir amb empenta oferint el que tenim, sense deixar-nos manipular o influenciar pels qui es justifiquen amb la mort.
I seguim.
Tots som #CharlieHebdo.
Avui és un dia brut
El Jueves ha patit abusos per part dels poderosos, Mongolia amenaces i retrets, però el que no pot tolerar en absolut el nostre món és un atemptat a la llibertat d’expressió com el que ha succeït a França avui. Hi ha hagut fins a una dotzena de morts en mans de fonamentalistes excusant-se (pel que sembla) en les publicacions de la veterana revista satírica Charlie Hebdó. Quina vergonya més gran.
Ajorno les ximpleries insulses que anava a penjar avui a demà.
500 gargots!
En Gargotaire (àlies “Pau”) és un d’aquells comicaires que hem vist créixer i evolucionar amb fortalesa i ull crític. Té un blog molt al dia amb tires polítiques molt recomanables. I ja n’ha fet més de 500! Volia celebrar-ho d’alguna manera, però no trobava el moment… fins avui (i aprofitant les ximpleries que ens dóna l’actualitat):
Escola.cat
M’han convidat a participar en un projecte força impressionant per muntar una escola virtual en català.
La campanya de Verkami ha començat i pinta molt bé!
Una de les meves tasques inicials ha estat ocupar-me d’aquest vídeo (i participar en una falca que anirà sonant, he, he):
Oda breu a una gran revista!
Han passat moltes coses. Només dir que vull expressar tot el meu suport pel disbarat d’RBA d’autocensurar el setmanari El Jueves.
Els qui em coneixen saben que aquesta revista ha estat un dels meus grans referents pels pocs tastets de sàtira política que alguna vegada m’he atrevit a tirar endavant. I no cal dir que és una revista on he enviat material en més d’una ocasió, encegat per la grandiositat dels seus artistes (Ivà, JL Martín, Oscar, Monteys, Fontdevila, Mariel, Pallarès, Paco Alcázar…).
Fins i tot les últimes tires de Cap calent, amb la introducció d’un cameo del professor Cojonciano, pretenien ser una oda a una època més oberta, més anàrquica i de continguts desfrenats, simbolitzada per aquesta revista als anys 80-90.
Que l’editorial que ara la controla hagi decidit censurar-la és un cop molt dur a un equip de dibuixants i escriptors que sempre havien actuat amb llibertat (encara que els segrestéssin números els governants de torn). Les influències de “dalt” han fet de les seves, i és intolerable. O sigui que la sortida en massa d’alguns dibuixants emblemàtics de la revista simbolitza molt; fruit d’un Periodisme compromès (molt més que els dels qui hem estudiat Periodisme), una coherència inesgotable i un crit alt i fort a favor de la llibertat d’expressió.
Ara mateix aquesta revista es veurà obligada a una renovació, i desitjo que sobrevisqui i pugui sortir-se’n, tot i que ara mateix el públic segurament s’hi posi de cul. Tan de bo El Jueves torni a ser el referent que em va robar el cor i on volia acabar treballant. Ara mateix em sento més identificat amb la gent compromesa que ha decidit abandonar un vaixell perquè els capitans han ordenat una ordre totalment contrària als valors d’antany i sense cap mena de justificació.
Ànims als qui surten, que esperem nous projectes de tots plegats! I molts ànims també als qui es queden, perquè el repte que els espera no serà fàcil. (Comprendreu que un boicot a RBA serà més que merescut!)
I endavant, que la setmana no ha acabat! Després d’un dijous sempre hi ha un divendres.
Diàlegs de parella
Última setmana de l’any. Fem pausa nadalenca de Cap calent (tornem en una setmana), i penjo un petit retrat d’una relació de parella que potser té alguna similitud amb una altra que a tots ens té ben distrets:
