Tenim nova web de Focafilms! Aquells curts al quals m’he referit a diversos posts, ara tenen una casa fixa!
Caricatura de la tropa:
Tag Archives | FocaTeam
De videoclips per ‘viure’ la vida
Amb la colla habitual ens hem trobat per fer un videoclip! Arran d’una proposta de Bonobos ens vam posar les piles i, amb l’ajuda de Conxita Productions, vam enfilar el següent:
El nostre primer videoclip! Ah, i aquí el ‘Making of’ que hi van dedicar uns altres companys (i grans cracs):
Tot plegat una gran experiència! Bon ambient, bons resultats (més de 5.000 visualitzacions a Youtube en una setmana!) i bon record. I bona repercussió pel grup, que era del que es tractava! (Van aparèixer al TN i tot, eh!)
Diumenge al camp
El Saló del Còmic d’enguany va tenir grans exposicions (destaco la de robots, la tristesa dels actors d’STAR WARS cobrant per firmar autògrafs, l’expo de Windsor McCay i la de Moebius… ah, i la presència de David Lloyd o Craig Thompson ben accessibles…). I a Argentona els curts van anar molt i molt bé i fins i tot va caure alguna propina per a futurs rodatges. I el dinar genial, al palau de Versalles-Puig.
Però la qüestió és no parar, i aquest diumenge anem a rodar un videoclip del grup Bonobos. En principi és obert a tothom qui hi vulgui sortir, que jugarem a un pica paret gegant! Si us hi voleu apuntar, ja ho sabeu…
Passi dels nostres curts a Argentona
Sovint he esmentat per aquí que col·laboro a curtmetratges i coses així amb una colla que signem com a Focafilms. Doncs bé, el proper diumenge 6 de maig a les 12 del migdia, a Argentona, passem un grapat dels curts que hem fet els últims anys! Al “Centro” d’Argentona, en un acte preparat per Mia Puig (flamant protagonista del nostre últim curt, guardonat amb el premi a la millor interpretació al Festival Julius 2011). No hi haurà tots els nostres curts, però sí una selecció acurada de la nostra producció recent. (Tenim els més surrealistes reservats per a un cicle alternatiu, i a l’espera que en fem algun més que hi encaixi i els completi.)
Tot plegat durarà una horeta. Va, qui s’hi anima?
FESTIVAL (no-oficial) DE CURTMETRATGES FOCAFILMS – MEMORIAL ‘LA RUSSA’
[Durant aquest acte, que servirà de sentit homenatge a la recent pèrdua de l’actriu protagonista de MODJA —la tortuga “Russa”—, es projectarà el primer curt de la productora Inexistent, d’Argentona, i s’estrenarà el curt documental ‘Com es va fer CLERGYMAN’.]
Curts que es projectaran:
– THE CANNIBAL (M. Puvill / Focafilms, 2008)
– EL REMENETA A… LA MÀQUINA DEL TEMPS (J. Puig / Focafilms, 2009)
– MUUU (M. Puvill / Focafilms, 2010 – Gran Premi Julius)
– MODJA (V. Heredia / Focafilms, 2010 – Memorial ‘La Russa’)
– DESPULLA’T… JA! (M. Puig / Inexistent, 2011 – Nova productora de curts a Argentona)
– CLERGYMAN (M. Puvill, V. Heredia i J. Puig / Focafilms, 2011 – Premi Julius Jaume Esteve)
– COM ES VA FER CLERGYMAN (Focafilms, 2011)
Premi a la Foca
Els dies passen, l’any s’acaba i el temps s’escurça. (Que falta temps per tot, vull dir!) Aquests últims dies he visitat Liverpool i amb els amics de Focafilms vam guanyar un altre premi al Julius de Vic.
Aquest cop el guardó Jaume Esteve a la millor interpretació, a càrrec d’un genial Mia Puig pel nostre curt Clergyman. N’estem molt contents, ja que darrera aquest protagonista vam estar-hi treballant unes setmanes força estressants. Gràcies al jurat per la decisió! Per la resta, seguim pencant ara que hi ha feinetes: Alguns piratets i buscatresors que aviat treuran el nas per aquí….
Julius 2010: Curts, cartells i un premi
A la passada edició del festival de curts Julius vam tornar a presentar dos curts amb la colla d’amics (en nom de Focafilms). Els cartells els vaig fer seguint instruccions i consensuant amb els companys, amb el concurs ja superat:
D’una banda, Modja, un homenatge a la sèrie B clàssica amb l’aparició d’amics i coneguts en un rodatge fent íntegrament en anglès (i en broma, naturalment).
A l’altra banda, Muuu, un curt molt personal i proper entorn la història d’un nen obstinat a descobrir la veritat… i que va ser el curt que va guanyar el gran premi Julius ciutat de Vic 1010! Visca Focafilms!
🙂
(No cal dir que vaig col·laborar fins on vaig poder en tots dos curts, eh? Sobretot en l’apartat de producció.)
Tornem al Julius!
Després de dos anys de sequera… FocaFilms torna al Festival Július! I ho fa per partida doble; per una banda amb un curt seriós i pretenciós com aquells que sempre hem criticat, que parteix d’una bona idea però es perd en l’execució (vaja, coses nostres de no saber-nos organitzar bé a l’hora de rodar):
SET MINUTS. La passió de dues vides obsessionades. Hi estrenem al món dels curts l’Ariadna, actriu i excel·lent ballarina que ben aviat veurem amb la Companyia de Dansa Russa a Barcelona! També ha col·laborat amb nosaltres un membre de la CORI reusenca (el gran Guillem Ramos) i hem tingut ajudants de luxe en l’apartat sonor i d’efectes digitals (vam planificar tan malament el rodatge que vam necessitar mil i un retocs per solventar micros inoportuns i actors mal colocats). Ains. Una feinada que potser no es transmet a la pantalla, però hem arribat a la final! Apa!
🙂
D’altra banda… suplim la quota d’humor absurd amb l’estrena de Focafilms Animation, amb un curt ràpid, ximplet i fet en Flash (Gemma, és el curt que et deia fa temps!), protagonitzat per un “flub” anomenat Remeneta:
EL REMENETA A… “LA MÀQUINA DEL TEMPS”. La curiositat va matar el gag. I mai millor dit. Sense més comentaris. Ains…
Tot això on i quan?! Aquest cap de setmana a VIC, clar! Al Festival Július! No us ho perdeu!
ATENCIÓ: ACTUALITZAT! (1-12-08)
Július superat! Com sempre no hem guanyat res (i la veritat és que aquest any teníem més clar que mai que no tocava, clar!). I bé-bé; coincidim amb bona part del palmarès, la cerimònia va ser amena i no ens ha quedat mal regust de boca entorn les expectatives que duiem.
Per mi, només hi hauria un punt més discutible (l’únic, això sí). No em va convèncer el redactat de la resolució els membres del Jurat del concurs de cartells. Tenint en compte que es destaca l’amateurisme de la majoria d’autors a concurs se’m va fer molt estrany que el jurat decidís esmentar, a banda del guanyador, un bonic llistat de cartells que els havien agradat més que els altres. Potser la intenció era bona, però van donar una sèrie de noms “finalistes” (a banda dels TRES FINALISTES reals) que al final no havien guanyat, i això deixava un lleuger sabor agredolç. 
Es clar que tot va a gustos i el Jurat tan sols dóna la seva opinió (això és indiscutible, inapelable, i s’ha d’acceptar sens dubte), però trobo que és més que discutible, en canvi, la forma que van tenir de donar-la: El redactat de la resolució en sí, vaja. (I això ja no és cosa de l’organització.)
Ai… Però per la resta… Visca l’esperit Július! Visca el gran Groucho Marx! (El Marx a qui tots ens volem assemblar malgrat que, inevitablement, acabem sent tristos, poca cosa, exclosos i menytinguts com en Zeppo.)
😉
Moc, moc! I també dos ous durs!
(Ara he recordat que fa una setmana vaig acomiadar-me amb aquesta última frase d’un guàrdia de seguretat molt groller d’un edifici de La Generalitat. Que bonic és haver crescut educat amb films dels Germans Marx!)
Sobre Sitges'08 – Dies 6, 7, 8, 9 i 10
(VE DEL POST ANTERIOR!)
Va, i unes quantes fotetes més, com per exemple la de la Plaça de la Vila en obres…
En aquesta plaça, els primers anys de venir-hi hi passaven dibuixos animats i curts a l’aire lliure. Era un punt cèntric genial. Llàstima que amb els anys van deixar de fer-s’hi activitats fins a l’extrem que enguany estava en obres i dificultava la circulació pel centre! (I a sobre ha coincidit amb l’any de la cercavila dels zombis! Buà!)
Ah, i atenció al cartell de El planeta dels simis següent…
El vam veure al bar de El Retiro. Estic enamorat de l’eslògan! “Un hombre viaja a través del tiempo y encuentra la más escalofriante respuesta a sus preguntas científicas.” Pot rebentar encara més el final del film?! Només faltaria que a la portada sortís el cap de l’estàtua del final i en Heston clavant cops de puny a la sorra de la platja! I ara ens queixem dels “espoilers” d’Internet! Si és que… Va, segueixo amb això de les pel·lícules que vam veure:
– BLINDNESS
Un assaig sobre la ceguesa portat als extrems. Polèmica, perturbadora i claustrofòbica. Una gran premissa sortida d’un text de José Saramago i dirigida pel realista Meirelles, que tot i la solidesa del repartiment i la intensitat d’algunes situacions potser defuig el públic per l’exageració de l’argument i la situació que en deriva. (Et tanca més de mitja pel·lícula en una situació molt extremista i quan te’n treu et porta a un escenari amb molt més joc però que acaba desaprofitat, com si anés decaient.) Ei, pel·lícula d’aquelles de cinefòrums i assignatures d’ètica d’Institut!
– MARTYRS
Apa, i la “més forta” i “perturbadora” i “gore” i “brutal” del Festival, segons diverses fonts… propagandístiques. Sí, perquè exageraven! Molta sang gratuïta (res que no haguem vist a cap pel·li de terror nord-americana corrent), una història amb molts alts i baixos, algun gir argumental colpidor i un final de 20 minuts ple de bufetades i maltractes a una noia encadenada. Que sí; potser tot molt dur i sec pel públic més comercial, però qualsevol persona que hagi vist films de terror asiàtics o altres bogeries italo-sudamericanes segurament no hi trobarà res de l’altre món (tret de la contundència de la violència física potser inusual en un film destinat al gran públic comercial).
– TRICK OR TREAT
Pel·lícula de terror convencional en quatre parts… si fos dels anys 80! Però és una pel·li novíssima! Genial. Es trobava a faltar un humor negre així en la recent factoria nord-americana. Una nit de Halloween amb quatre històries encreuades: Nens malvats, famílies desestructurades, psicòpates de metre i mig d’alçada i l’Anna Paquin sensual com mai. Calen més arguments per donar-li una oportunitat? (Pel·li ideal per una nit de farra sense complicacions, a l’estil dels mítics CONTES DEL GUARDIÀ DE LA CRIPTA i similars, presentant com a nova icona terrorífica un monstre amb forma de nen amb cap de carbassa deformada.)
– RED
Film de tall televisiu codirigit pel director de l’exitosa MAY que vam veure també a Sitges, amb molt a oferir quant a argument i interpretació. Brian Cox (que també tenia un paper al film ressenyat just a sobre, el TRICK OR TREAT) molt lluit fent el paper d’un home rural, tranquil i calmat, que veu la seva jubilació trastornada quan uns adolescents maten el seu gos. Amb la pèrdua de la seva única companyia, l’home inicia una campanya a la recerca de justícia, que es toparà de cara amb l’home ric del poble, un sortós imbècil pare del líder dels adolescents, que es nega a donar peixet al vell. Un drama convencional de tardes amb bona factura, bones interpretacions i emoció que traspua la pantalla.
– SOUTHLAND TALES
Agrada o no agrada. El director de “Donnie Darko”, Richard Kelly, acabarà sent un Lynch! Aquí presenta una anada d’olla majúscula! Amb actrius porno dominant el panorama dels debats polítics, misteriosos conductors de furgoneta voltant per la ciutat, un actor amb problemes de memòria, un policia de Los Ángeles buscant el seu doble… Un present alternatiu (es va rodar el 2006 però parla de 2008, precisament l’any que l’hem vist a Sitges!) ple de paranoia, historietes creuades, grans personatges i conceptes i una certa sensació de mareig argumental. (Amb Seann William Scott, Dwayne “La Roca”, Sarah Michelle Gellar, Christopher Lambert…)
– GOD’S PUZZLE
Visca Miike Takashi! L’home no perd la bona forma; aquest cop es tracta d’una pel·lícula sobre l’univers. El bessó d’un estudiant el substitueix a classe i s’embranca a fer un treball molt especial; La creació d’un univers. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda d’una súper-dotada alumna del centre, de qui s’enamorarà amb catastròfiques conseqüències. (Humor i embolics a la primera part, didactisme, rock i reflexió a la segona i acció i surrealisme a la tercera part.) No sempre l’encerta però aquí està prooou bé, de debò. (L’home en fa 2-3 l’any, però aquesta és l’única que ha fet el 2008.)
– THE CHASER
Amb “remake” a la vista… explica la història d’un xulo, ex-detectiu, que va darrera la pista d’una de les seves prostitutes i es troba cara a cara amb un psicòpata que la té segrestada. La policia i l’ex-detectiu saben que ell és l’assassí que la matarà, però no tenen proves, i començarà la cursa per trobar la futura víctima abans que el malvat quedi en llibertat. Una història intensa, amb grans diàlegs i carismàtics personatges que aviat Hollywood s’encarregarà de destrossar. Busqueu-la abans que n’arribi la nova versió!
– MONGOL
Biopic típic i tòpic. GLADIATOR, L’ÚLTIM EMPERADOR… Aquest film segueix la línia dels grans films sobre un personatge: Infància, joventut i maduresa d’un heroi, tot i que em va quedar la sensació que la pel·li acabava al moment més interessant. Grans paisatges i una cultura exòtica adornen un film ample, ple de forats i el·lipsis malgrat la superproducció que no amaga ser. Per a interessats en la Història, suposo. (I que hi trobaran munts d’incoherències, m’imagino…)
– JCVD
L’últim film de Jean-Claude Van Damme. Sí, aquell on fa d’ell mateix, es veu involucrat en un atracament i li agafa un atac de sinceritat. És… molt… gran. De debò! Potser sap greu que no sigui tan un documental sinó una història de ficció amb un argument que tampoc és res de l’altre món, però és encantador veure aquell gran heroi d’acció esdevenint tan humà com el públic que l’ha seguit, ni que sigui per una vegada. Ei, i a la versió original el sentim en francès, com ha de ser! (I està tan satisfet amb l’experiència que hi tornarà.)
– THE BROKEN
Hum… Mescla entre MIRRORS i LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS. La veritat és que em va semblar un film lentot, un xic pretenciós i que intentava despistar més del que calia, però va tenir un petit grup de fans important, eh? (Té una idea enginyosa i sap utilitzar bé l’absència d’efectes especials!)
– SYNECDOCHE, NEW YORK
Kaufman.En estat pur. Massa i tot. La història d’un dramaturg que prepara una obra sobre la seva vida, per la qual reconstrueix el seu entorn en decorats i busca un repartiment que l’interpretin a ell i a la gent que l’envolta, embolicant la troca fins a límits paranoics. Genial, el joc del repartiment (Morton-Watson intercanviant obsessions i físics), les confussions i les reflexions. Llàstima que es perdi en el seu bucle confús per deixar-nos amb ganes d’un tot complet, però suposo que era inevitable veient com la bola va creixent al llarg del film.
– TOKYO!
Tres històries curtes que passen a Tòquio. Llàstima que dues siguin de directors europeus; no podia evitar pensar que hauria preferit la visió de la ciutat des d’una perspectiva més oriental, però la veritat és que el film resultant té el seu interès. Michel Gondry adapta un conte màgic que ens acosta a la realitat dels mini-pisos nipons (la ciutat superpoblada, pessimista i devoradora), Leos Carax transporta el seu surrealisme encarnat en un personatge excèntric visitant Japó (el tal “Merde”, que ja té club de fans a casa meva) i Joon-ho Bong torna a la direcció després de THE HOST amb una història sobre autistes i la societat dividida i reservada on vivim (la ciutat obsessiva i aïllada però, malgrat tot, somiadora).
– EDEN LAKE
Una altra història de joves torrapebrots! Aquest cop emprenyen una parella que reposa en un llac idílic. L’enfrontament arriba al punt que la parella mata el gos dels adolescents, i les represàlies són terribles. Frustració i neguiteig provoca aquesta història de persecucions al mig del bosc i jovenets passats de volta, amb massa passió per la violència i educats a ser extremistes. En certa manera és un eco de l’altra pel·li, RED, de nou parlant sobre l’educació, les famílies i el deteroriament de certs valors socials. Potser una de les més rodones d’enguany i d’acord amb la temàtica més terrible i sanguinolenta del festival.
– OTTO; OR UP WITH DEAD PEOPLE
Em… La feien moooolt tard a la matinada. Jo vaig prometre que dormiria, i ho vaig fer. Resulta que els amics que van veure-la em van despertar a mitja pel·li dient que marxàvem. Sembla ser que era una voràgine homo-eròtica de zombis i travestis que calia veure-la amb plenes facultats mentals per seguir-la bé. No va ser el nostre cas. Ehem.
– 20TH CENTURY BOYS
Adaptació del gran còmic de Naoki Urasawa, que també ha col·laborat al guió amb tres guionistes més. I han tingut una feinada increïble, ja que reduir aquell serial entremescla de thriller i aventura de ciènfica-ficció era un gran repte. I n’han sortit prou bé, la veritat. Manté la intriga i l’argument principal, però van amb tanta pressa perquè tenen tantes coses per explicar que alguns detalls queden poc clars i mai no queda la sensació de la “gran amenaça” mundial que s’entreveu als còmics, per exemple. De tota manera, és la primera part d’una trilogia, o sigui que encara tenen temps per millorar i superar el resultat, que ha arrencat prou bé.
– DONKEY PUNCH
Una altra d’adolescents inconscients. Aquest cop són post-adolescents britànics amb ganes de marxa que van a les Balears i surten a voltar en iot, munten una orgia i, amb l’esveramenta, una noia mor. Les amigues intentaran retornar a l’illa, però els nois no volen problemes amb la policia, així que dins el vaixell anirà creixent la tensió per decidir què faran. Pressupost ajustat, bona factura i correcta execució; podria ser un film que funcioni en cartellera, la veritat.
– ABSURDISTAN
Film de tall clàssic de Veit Helmer, amb pocs diàlegs, veus en OFF i molt d’humor. Massa innocentona i deutora de Langa o Kusturica, però funcional pel gran públic, que normalment surt amb un somriure als llavis. Poc original però simpàtica i lloable pel tret diferencial que marca entorn la resta de produccions actuals. L’argument? La sequera en un poble fa que les dones decideixin no enllitar-se amb els marits. Paral·lelament, una jove parella té clar el dia que s’haurien d’estrenar, però la norma imposada per les dones del poble els pot estroncar els plans, així que toca solucionar el tema de l’aigua…
– LET THE RIGHT ONE IN
Sueca. Basada en una novel·la que el propi autor adapta al cinema. Dirigeix Tomas Alfredson. I és la gran favorita de molts aficionats al festival. La història de l’Òscar, jove importunat a l’escola, que s’enamora d’una enigmàtica veïna que resulta ser un vampir. Tragicòmica, amb tics de terror, pressupost contingut i caràcter fabulós, és una faula digne de veure i revisar que farà les delícies a aficionats del gènere i nouvinguts.
– PONYO
L’última de Miyazaki. Retorna una mica als tics de “Totoro” o “Panda, Little Panda”; l’argument se’n va de l’olla, no respon a lògica adulta i tot resulta un divertimento de llum i color sobretot pels més petits. Explica com un nen entra en relació amb un ésser marí màgic que pren la forma d’una nena per viure amb ell. A la vegada, el poblet queda submergit i caldrà molta màgia per solventar la situació. Per seure, gaudir i deixar-se portar.
– RELIGULOUS
I vam tancar la nostra particular sessió de 10 dies amb un documental del director de BORAT. Aquí, el xouman Bill Maher recorre mig món explorant el sentit de les principals religions amb un gran sentit de l’humor i la sàtira. A l’estil del programa “Salvados”, l’home pregunta, provoca i perturba a tothom qui es troba. Amb intel·ligència, aconsegueix grans moments, tot i que tampoc descobreix la sopa d’alls i no sembla que acabi de ficar el dit a la llaga de res “gran” en concret. Qualsevol religiós de ment oebrta gaudirà el documental, vaja. Que no ofèn, sinó que es mou amb classe malgrat que podria oferir molt més (i sobretot tenint en compte el fanàtic país d’on ve!).
Buf, i segur que me n’he deixat, però toca anar per feina… (Tampoc m’hi he estès gaire, en cada pel·lícula, sinó que en deia el que em venia en aquell moment.) I ara anem-nos preparant per l’any vinent! Deixarem de banda els homenatges d’enguany a 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI i KING KONG per caure de dret als homenatges de dos films que em vindrà molt i molt i molt de gust revisar; ALIEN – EL VUITÈ PASSATGER i ELS CAÇAFANTASMES! Serà la booooooooooooomba! A qui trucaràs?!
I no puc acabar sense un últim escampall de fotos! Ressenyistes, paisatges, surfistes i falsos ressenyats, en remull o sense, però formant part d’aquest Festival de Cinema de Catalunya – Sitges’08! (He arreplegat fotos tan pròpies com d’amics amb qui vam anar! He, he…) Fins el proper!
Sobre Sitges'08 – Dies 1, 2, 3, 4 i 5
Començo un petit esqueix (“petit” és un dir) repassant les pel·lis per l’ordre que les vaig poder veure a l’última edició del “Sitges”, on molta gent va acusar el Festival d’haver baixat el llistó de qualitat. Jo no em vaig pas sentir “pitjor” que altres anys, la veritat, però sí que trobo que amb tanta oferta com té és ben normal que qui no s’ho miri amb massa calma acabi caient en les pitjors ofertes una vegada rera l’altre. (Per contra, és possible anar-les encertant, també, eh?) Ha estat l’any de l’homenatge a 2001, de l’Abel Ferrara menystenint el guardó “Màquina del Temps” (deia que li recordava a un bressol de nen petit i el va acabar regalant a un cambrer), de l’absència de George A. Romero a la “marxa zombi” que s’ha fet a Sitges per primer cop, d’en Gorina dins el jurat comentant en donar el veredicte els polèmics motius que els havien dut a triar el que havien triat… En fi, una edició més, intransferible com tota la resta! A mi m’ha agradat!
Bé, i també penjaré algunes fotos! Aquí uns clons…
(És el que té aquest Festival! Que et transforma!)
I aquí uns famosos de la primera pel·li que ressenyo…
– TRANSSIBERIAN
Aquesta pel·li va donar el tret d’arrencada a les sessions de premsa. Thriller que no resol les expectatives que crea. Amb una gran estètica i un toc documental impressionant, ofereix un joc d’equívocs i enganys que no impressiona i deixa amb ganes de més. (Molta gent critica l’actuació d’en Noriega, però és que també hi surt en Kingsley com a rus sobreactuat i no passa res, eh?) El repartiment d’aquest film és el que va donar més glamour al Festival. Woody Harrelson (cap quadrat com els papers que acostuma a fer), Emily Mortimer (captivadora de ben a la vora), Eduardo Noriega (sensat i amable) i Brad Anderson (proper i obert a dialogar).
– MIRRORS
Alexandre Ajà captiva fins i tot amb una pel·li tan fluixa com aquesta! Massa “Hollywood”, però tot i això ell introdueix moments ben sanguinolents en un racó o altre. La història no dóna per més, però són capaços de sobreexcitar i recarregar amb destresa en certs moments la història original (no oblidem que és un remake!). S’ajuden de la música, els efectes digitals i l’ambientació, que aconsegueixen anul·lar els intents del protagonista de 24 per fer veure que actua; no li cal, que la història avança igualment amb l’empenta de la direcció. Vaja, que pels aficionats al terror convencional els serà un gran opció per gaudir d’una nit amb els col·legues.
– SANTOS
Pel·li del director de “Promedio Rojo”, en coproducció entre Espanya i Xile. Superherois i mega-malvats en una lluita on s’hi mesclen mosques i acropofàgia. Una mica de mal gust, acudits amb poca gràcia, grans personatges desaprofitats, actos desubicats i l’efecte general que hi ha directors en potència que han volgut sortir massa aviat de la reserva dels curtmetratges. (Ei, i no ho dic només perquè li tinc un enveja increïble a aquest home que ja ha fet una pel·li d’acció i superherois on surt la Pataky fent top-less, eh? Que penso que el noi té aptituds per certs temes, però que encara està verd per certs projectes.)
– YOUR NAME HERE
Buf, una pel·li complicada de valorar. Imagineu una història semi-biogràfica de Philip K. Dick explicada com si l’autor visqués immers en les seves pròpies obres i la pel·li l’hagués dirigida un gran fan de David Lynch. Exacte; cal anar ben preparat i coneixent les obres en que es basa el film… I es veu que llavors es viu molt bé l’experiència d’aquest film, on jo només em vaig quedar en que sortien molts actors de sèries conegudes i que en Bill Pullman amb barba sembla en Michael Douglas a “Joves prodigiosos”.
– SOY UN PELELE
El polifacètic escriptor i guionista Hernan Migoya s’estrena al món del cinema amb una pel·li que potser sí que feia falta: Diu que intenta fer el que fan els Farrelly però a Espanya. Diu que intenta homenatjar el cinema de certa època. Diu que intenta riure’s del cinema amb el propi cinema. Ei, i totes aquestes intencions estan molt bé, però per això fa falta prendre’s seriosament la pel·lícula que s’està fent, i dóna la sensació que Migoya tenia grans idees (alguns personatges, algunes seqüències, com la sensacional introductòria…) però que li falta resoldre-les, creure’s el seu propi material. Almenys a la sortida tothom parlava de “presa de pèl”; els qui van aguantar fins al final, vaja.
– FIGHTER
“Bend It Like Beckam” o “Billy Elliot” però amb arts marcials pel mig. Un “Karate Kid” amb noia i contextualitzat al nord d’Europa. Pot funcionar molt bé a les sales comercials i realment té un gran sentit del ritme de l’acció i es deixa gaudir. Potser una de les més recomanables al gran públic “en general”; a aquella “massa desconeguda” i de gustos variables que busquen quedar satisfets a diversos nivells convencionals però, a la vegada, viure certa sorpresa. Penso que aquesta és la millor opció de les que hem vist al Festival.
Aquí el director de la pel·li següent…
– SLEEP DEALER
Modesta mescla entre “Blade Runner” o “Children of Men”, el llatinoamericà Álex Rivera va presentar una pel·li que de moment només visita festivals i mostra un futur molt proper, on un mexicà vol treballar als EUA. Però ara els treballadors “immigrants” ho fan a distància; és a dir, controlant aparells per control remot des dels seus països d’origen. Així que des de Mèxic DF el protagonista malviu com pot amb la seva feina, mentre una reportera li segueix la pista per petició d’un habitant anònim dels EUA. Un futur ciberpunk més en la línia de “Code 46” que no pas de “Matrix”, i precisament per això més atrevit i original. De moment la pel·li té distribució a França! Coi, que està rodada en anglès i castellà! A veure si algú té pebrots per donar-li sortida aquí! S’ho ben val.
– THE COTTAGE
Gran comèdia britànica que juga amb l’humor negre a partir de la història d’un segrest professat per tres incompetents, la segrestada més rebel vista en anys a la gran pantalla i el típic assassí en sèrie que viu aïllat en una casa apartada. Té un bon inici, diàlegs brillants i mitja pel·lícula molt atractiva. Llàstima que l’assassí en sèrie precipita la situació i es carrega les promeses de diversió, humor intel·ligent i diàlegs graciosos per passar més aviat a un humor de cops i patacades més groller.
– CHOCOLATE
Pel·lícula d’acció tailandesa que manté el llistó; una noia autista apren a memoritzar arts marcials amb només un cop d’ull. És així com esdevé una poderosa aliada quan la seva mare necessita diners per recuperar-se d’una malaltia, perquè la noia visitarà tots els grups mafiosos locals amb els quals la seva mare havia tingut tractes en el passat per reclamar-los els deutes que li deuen. No ofereix massa novetats, però té moments bons, grans coreografies i cops de peu dels que tan bé passen quan venen de gust.
– EVANGELION 1.0: YOU’RE NOT ALONE
Decebedor refregit de la sèrie clàssica d’animació però sense millorar-ne grans aspectes. Ni n’han millorat l’animació ni han canviat en excés l’argument. En resultat queda com a quelcom innecessari i sobrer. Sap greu, perquè una revisió de la sèrie amb animació d’última fornada hauria estat sublim, però aquesta pel·lícula no t’acaba de dur a enlloc i tot seguidor de la saga pot endevinar cada seqüència sense deixar lloc a la sorpresa. Sap greu. I no hi surt l’Azuka Langley, encara! Bof, decepció, decepció!
– THE GOOD, THE BAD AND THE WEIRD
Psicotrònic western coreà que homenatja a Sergio Leone, farcit de plans-seqüència increïbles, fragments apassionants i un sentit de l’acció envejable. Llàstima que el ritme de la pel·lícula es perd amb repeticions innecessàries i escenes interminables i personatges poc treballats. Es fa llarga i avorrida, tot i els mèrits per entretenir. Ei, i per molta gent ha estat un dels films emblemàtics del Festival! Almenys convé veure-la una vegada, la veritat. Ah, i també és un plaer pels qui trobem entranyable en Kang-ho Song (el protagonista de THE HOST), que aquí és el “Weird” del títol.
– LA POSSIBILITÉ D’UNE ÎLE
Raresa. Lenta. I onírica. Michel Houellebecq s’estrena als cinemes adaptant la seva pròpia novel·la sobre un home, una secta tecnològica i el futur que ens espera. Tot molt reflexiu, clar! (Es veu que la novel·la és millor, segons m’han dit els que l’han llegida… Però el cas és que ofereix interpretacions molt curioses com la de Jordi Dauder fent de pagesot del sud de França.) En tot cas, a mi em va semblar un film de ciència-ficció tecno-filosòfica prou interessant, però mancat d’ànims i ritme.
– KRABAT
Una de màgia i bruixeria feta a Alemanya. La història del jove Krabat, que entra a treballar a un molí estrany portat per una mena de moliner pederastra envoltat de jovenets maquíssims (com en Daniel Bruhl). Resulta que l’home té un estrany pacte demoníac pel qual els nanos practiquen màgia negra i es transformen en corbs a voluntat. Ell els ensinistra i els ensenya a passar-se al costat fosc, tot i que no sembla que el vell tingui la intenció de ser subtituit per cap dels nanos, que començaran a respirar aires de rebel·lió quan en Krabat perd el seu millor amic (el personatge d’en Daniel Bruhl). No està malament, la veritat, i queda a mig camí de les grans produccions nord-americanes, però segueix la línia d’algunes joies del cinema fantàstic europeu tot i no ser res de l’altre món.
– HANSEL AND GRETEL
Oh, molt maca! Un disseny de producció impressionant, amb uns decorats genials i molt ben trobats. La revisió coreana del conte clàssic des del punt de vista d’un home que es perd al bosc i acaba a una casa controlada per tres nens que intenten que tot sigui perfecte. Amb bons gris argumentals, personatges més sòlids de l’habitual i capaços d’oferir reaccions realistes. Un pèl lenta i reiterativa, però influenciada amb gràcia pel cinema de terror asiàtic. Vaja, que em va agradar força, aquesta!
– THE SKY CRAWLERS
Mamoru Oshii! Què dir-ne, d’aquest home? “Ghost in the Shell”, “Avalon”… Té grans idees sobre els perills de la tecnologia envaint la biologia, tot i que pel meu gust arriba a punts tan rebuscats que t’hi perds (i això augmenta a cada nova pel·li). Em va passar amb aquesta de dibuixos sobre avions i combats, darrera la qual s’amaga una gran subtrama per la qual cal estar atent. (Anava mort de son i m’hi vaig clapar! Però un amic que la va aguantar bé no para de dir-me que té el millor guió que ha vist en anys! Pel meu gust ja podrien haver anat més per feina, coi, que la cosa dura dues hores! Ja li val!)
– VINYAN
Impressionant film sobre una parella que busca el seu fill perdut en el tsunami del sud-est asiàtic. Entremig entre “Apocalypse Now” i “Holocausto Cannibal” (amb molt menys gore, eh?), sobre el xoc de cultures entre Occident i Orient. Sobre el desesper i la inquietud. Transporta l’espectador en l’aventura fins a límits insospitats en un viatge sense retorn cap a la bogeria. Commovedora, intensa i onírica. Ens va agradar molt, al grupet amb qui anàvem! I quins calfreds! (Tant per l’aire acondicionat de la sala com per la contundència d’alguns moments del film…)
I aquí uns “Mirrors” que són uns “peleles”…
(L’horror! L’horror…!)
(CONCLOURÀ AL PROPER POST!)
Visita llampec a Mèxic – Epíleg
(EPÍLEG.)
DIA 25-02-08
El pare d’en Marc em truca dient-me que no sap res d’en Marc.Em diu que no sap res d’ell des que va parlar-hi per telèfon, quan jo encara era allà, fa una setmana. Mentre parlo amb ell reviso el correu i veig que en Marc m’havia escrit feia 4 dies. Li dic, per tranquil·litzar-lo, però no sembla quedar tranquil. Em diu que cada setmana parlava amb ell i que ja fa massa dies que no en sap res!
Jo li dic que al seu mail em diu que és a punt d’anar-se’n a Xiapas, que ja s’ha llegit el llibre d’en Krakauer i que tot va bé però amb pocs calés. Que estalviarà al màxim.
Per la meva banda aviso en Benx per tenir un còmplice també a l’aguait i suposo que el pare d’en Marc rebrà notícies d’ell moment o altre. Porta dies amb el mòbil sense cobertura o apagat i no és massa tranquil·litzador, això. Li acabo d’enviar un SMS. Segur que el respondrà en un o dos dies (si la cosa és problema de cobertura). Tampoc m’estranyaria que hagi decidit desconnectar-se del món una setmana sencera i fer-nos patir “inconscientment” a tots, però m’imagino que per ara no he de preocupar-me ni capficar-me.
DIA 26-02-08
Tant jo, com en Benx, com el pare d’en Marc hem anat provant de trucar-lo al mòbil cada dos per tres. Fora de cobertura o apagat. És preocupant.
El pare d’en Marc inicia gestions; contacta amb consolats i amb el seu nebot, guia espiritual del viatge d’en Marc a Mèxic. S’informa d’on hauria de ser en Marc, a Boca del Cielo, a un lloc sense electricitat i amb poca cobertura. Fa mans i mànigues per contactar amb algú d’allà (es veu que en Marc anava als bungalows que regenta un noi d’Esplugues).
Tinc un nuset a l’estòmac. Com una cosa… No, no té res a veure amb les xorrades habituals: Ni amb els Òscars acabats d’entregar ni el teatre que assajo ara. Això no és important. El que em preocupa és la trucada del pare d’en Marc per dir-me que no localitza el seu fill a Mèxic.
Ja sé que és massa d’hora. Mirem-ho fredament; em va enviar un mail fa 5 dies! Fins que en faci 7 no ens hauríem de preocupar… No?
Però el nuset hi és.
DIA 27-02-08
He anat escrivint la crònica del viatge. A cada nova línia penso què podria passar si… Vaja… En Marc que… Si… ¿I si va ser una mala idea deixar-li la novel·la d’en Krakauer? I si a en Marc li ha vingut un moment d’inspiració divina i se n’ha anat cap a terres salvatges de debò per a no tornar? I si algú l’ha raptat pensant que duia diners i en veure’l tan pelat com una rata l’ha esbudellat i l’ha llençat a un costat de la carretera?!
Ostres. M’agafa una angúnia estranya de pensar en la possibilitat nefasta de qualsevol opció d’aquestes… I em fa sentir com un testimoni d’excepció involuntari. Jo hauria estat l’últim íntim a veure’l. Una experiència així em deixaria marcat per sempre. Em vaig neguitejant. I més pensant en els nervis i el patiment del pare d’en Marc.
Avui farà una setmana que no sabem res d’ell… Si demà no en sé res, exploto d’una vegada i començo a estalviar per anar a buscar-lo on sigui! (De cop m’assalta un sentiment de culpabilitat i vergonya inexplicable.) No acabo d’estar tranquil, tot i tenir la certesa que si algú podia desaparèixer durant dies i sobreviure on fos amb la tranquil·litat i la reflexió com a armes, aquest seria en Marc.
A la tarda parlo amb en Benx. Em diu que vol parlar amb el pare d’en Marc per tranquil·litzar-lo, tot i que en Marc encara no respon al mòbil ni res. Li dic que endavant. I em diu que ara ho farà…
Parla amb el pare d’en Marc. I no queda tranquil. L’home està molt preocupat per tot plegat i remou cel i terra… En Benx penja. I decideix, per curiositat, fer un truc més a en Marc a veure si respon. I hi ha línia.
En Marc respon:
— Sí?
— Nen! Què fas que no truques al teu pare?
— Ei, m’acaba de tornar la cobertura ara mateix, ara ho faré!
— Doncs vinga! Adéu!
Tal dit tal fet. Es veu que ha estat sis dies sense cobertura sense haver-ho planificat i que no havia pas tornat només per trucar”, pensant que ja trobaria algun moment abans no passessin gaires dies. En una illa, es veu que estava. I que ja ens explicarà els descobriments místics que hi ha fet.
En Benx em truca i m’ho explica. Espero uns minuts, truco al pare d’en Marc i m’informo del tema. El cor se m’accelera. Tot solucionat.
I m’enfonso. Ho duia ben entaforat endins i em mostrava tranquil, però ara ja puc explotar.
I ara ja estic desfogat. Casum l’home-vill! Quins ensurts, aquest poca-solta!
Ara sí… El viatge ha acabat.
De moment.
Ah, no t’ho perdis: Dies més tard en Marc torna a Nova York, on el seu pare el va a rebre. Junts han de tornar a Barcelona. En Marc va el dia abans al banc, a cancel·lar el seu compte nord-americà. I va per tornar l’endemà, quan s’adona que s’ha deixat el passaport al banc. El seu pare torna sol. En Marc torna dos dies més tard. Incorregible.
Consell a fills i filles: SISPLAU, NO FEU COM EN MARC I TRUQUEU A CASA. TINGUEU-LOS INFORMATS DE LES VOSTRES AVENTURES. PENSEU QUE MENTRE HO PASSEU BÉ A L’ALTRA PUNTA DEL MÓN POTSER TENIU LA FAMÍLIA PATINT PER RES. I QUAN EL SOFRIMENT POT EVITAR-SE DE MANERA TAN SIMPLE, VAL LA PENA PENSAR-S’HO DUES VEGADES. FEU-HO, NO PAS PER VOSALTRES, SINÓ PELS ALTRES. ÉS UN PETIT SACRIFICI QUE NOMÉS POT FER BÉ. TRUQUEU A CASA.
Visita llampec a Mèxic – 3 de 3
(CONCLUSIÓ.)
DIA 6 (15-02-08)
La sortida nocturna del dia abans ha ben esgotat en Marc. El nano no desperta. Jo estic ansiós per veure més món, que la cosa se m’acaba, i em llevo ben ràpid. Esmorzo sol i m’apalanco a llegir Capote a la terrassa de l’alberg. Finalment en Marc treu el nas!
Esmorzem i, llavors, tot són presses: Corrents a llogar un cotxe. Anem al lloc on ens va recomanar un dels recepcionistes dies abans. “InWay” o alguna cosa així… La casualitat fa que entrem al local al mateix moment que el recepcionista en qüestió és allí visitant el seu amic que regenta la botiga de lloguer de cotxes! I, amb ell al davant, no ens mosseguem la llengua de dir que venim recomanats per aquell bon home… (Esperem un descompte, clar!) I així de fàcilment “rentamos un carro”. Bé, així: Deixem una paga i senyal de 4.000 pesos (gràcies a la targeta de crèdit d’en Marc), fotocòpies de passaports i carnets de conduir i gairebé els calçotets com a fiança! L’home revisa el cotxe de dalt a baix (un home amb una rara conjuntivitis als ulls, per cert) i ens deixa l’auto amb un resguard dels defectes que té i de la gasolina que ha de portar a la tornada…
És un Volkswagen Pointer blanc. Molt sosso. (M’apunto totes les dades referent a la gasolina que li hem de posar a la mateixa llibreta-bitàcola per poder revisar la conversa quan pertoqui carrera el trasto.) Però bé, és un cotxe i funciona. Això és el que volíem! Bé!
El problema són les senyalitzacions, com a tots els països. I el mapa del sr. Marc no és una joia, que diguem! Tot és molt aproximat i la meitat de pobles que trobem no surten a enlloc! Un cop deixem Mèrida pel sud ens despistem per carreteres secundàries i acabem a pobles preciosos però ben deixats de la mà de Déu. Nens i nenes amb poca roba ens miren encuriosits mentre aixequem pols i ens empotrem amb tots els “botes” (“Booooooooooootes!”, cridem), les bandes sonores aquelles per obligar a frenar que hi ha a cada centre “urbà” (ho poso entre cometes perquè hi ha centres urbans de cinc o sis cases, tan sols!). I ens tornen a mirar quan tornem a passar-los pel davant, abatuts, després d’arribar al camí d’una hacienda que no és el que buscàvem! Anem i tornem… Fins a acabar la gasolina! I als pobles no hi ha gasolineres! Almenys no de les “occidentals”. Un autòcton ens diu que en trobarem una dues cantonades enllà… I res. Tot cases xotres. Deduïm que deu ser en alguna de les cases, en bidons o algun sistema similar, però no les sabem identificar i prefereixo posar ruta al nord, tornant a Mèrida.
MOMENT 18> Veiem un home amb bicicleta i hi mantenim un diàleg animós:
— Disculpi, senyor!
— ¡Buenas…!
— Que sabria dónde podríemos encontrar una gasolinera por aquí serca?
— ¡Ah, una gasolinera! Sí… Eh… — es queda mirant a l’infinit, com qui ho rumia bé —. No hay.
— Ah?
— Sí, ¡vaya más lejos, a la carretera!
— Ah, pués… Euh… Gràcies… Que vaya bien!
I pirem. És ben clar que aquell home no n’havia necessitat gaire, de gasolina. Un altre fet remarcable; la majoria d’habitants de la zona van en bicicletes que tenen una enorme cistella encastada al manillar on porten de tot (roba, menjar, turistes o família). Vaja, que el cotxe només és un transport per anar amb grups grans d’un camp a un altre a treballar o per visitar els pobles veïns. Els cotxes individuals són minsos, als pobles!
Després d’estar 4 hores perdut trobem una carretera amb la gasolinera quan ja estem en reserva. Carreguem a tope (molt més barat que a l’Esclat!), i reprenem la ruta ara per carretera i anant sobresegurs! Ara cantant amb la música dels mòbils i flipant amb la quantitat de rectes llarguíssimes que hi ha… I els rètol que les decoren! “No vaya dejando piedras en la carretera” i similars. Genials.
— Marc! Tio, para de deixar pedres a la carretera! Mira que baixes, eh?!
— Perdó, perdó, ja paro!
😉
Per fi comencem a trobar els pobles que buscàvem. Pobles que no surten a gaires guies però que el cosí d’en Marc (un aventurer incansable i guia espiritual del meu amic pel seu viatge) ens ha recomanat.
Acanceh resulta ser un poble molt mono. Petitot, molt tranquil i amb piràmides disperses pel poble (un parell, similars a les d’Izamal, però aquí et cobren per entrar). L’església sembla més alta que moltes d’altres pobles i s’eleva, magnífica i groga, amb molta elegància malgrat la “petitesa” del nucli. Nosaltres ja tenim gana, que s’ha anat fent tardot, així que busquem algun lloc on dinar. Trobem un parell de locals ja tancats i un altre on ens diuen que ja no serveixen dinar, que és tard.
🙁
Seguim. Tekit, Teabo…
— Teabo!
— Io tamdién, cadiño!
No parem. Seguim…
El sol comença a tombar. Ja passen de les 6 de la tarda!
Mani és el poble escollit. Ens hi aturem i vistem un preciós monestir que recorda moltíssim als que corren per casa nostre (més que res perquè la façana de l’església és de les poques que hem vist sense la característica pintura groga; la pedra reposa nua, com els monestirs del nostre país). Estan a punt de tancar. Hi fan catequesi i l’interior de l’església és una autèntica cucada, tot i que la resta està una mica deixadot i una trista imatge de la Verge de Guadalupe ens acomiada, trista, en un racó, gairebé demanant que la segrestem i ens l’emportem!
Cosa que no fem.
Demanem un lloc on dormir i ens reenvien a l’ajuntament. No puc evitar tenir la sensació d’estar molt observat. El poble és molt petitot. El més petit on ens hem parat. Són quatre carrers. I en fer-se fosc la gent ha tornat del camp i els carrers tenen molta vida. Tothom observa amb curiositat els nou vinguts que han arribat amb el nou cotxe aparcat al poble. A l’ajuntament ens indiquen un possible hostal. Ens hi arribem. Al carrer on han dit i davant el restaurant indicat… hi ha una botiga de roba! Sí que sembla que sigui un dels pocs edificis de dos pisos del poble i que podria haver tingut un hotel, però la dona de la botiga ens diu que no hi ha res. I que no hi ha cap hostal al poble! Vaja, que val més que marxem, doncs. No fos cas que si seguim preguntant ens acabin cremant a la plaça major. Sé com tracten els forasters, als pobles! Jo sóc de poble, coi!
😛
Seguim…
Oxkutzcab és la parada final, doncs. Hi arribem ben tardot. Ja és fosc. Aparquem vora la plaça major. Amb la por que em fot deixar el cotxe a un lloc amb tant moviment. Tant trànsit com a Mèrida, molta gent amunt i avall, moltes mirades furtives i un cert ambient de festa. Anem a buscar un hotel. El primer que trobem. Qualsevol.
I el trobem. Una estrella. “Las Palmeras”. Barat com un alberg però el doble de ronyós. El bany és nou però la dutxa no va bé i no té cortina. Els ventiladors grinyolen, la tele no funciona i l’aire acondicionat va a part. Els llits estan rovellats i els matalassos deformats. No hi ha ni llençols (sort que jo en porto; en Marc no, però ell és immune a tot el que no li pugui entrar a l’estòmac).
A cinc minuts d’haver dit que sí els llums de l’habitació s’apaguen. Hi ha hagut una apagada al poble. No serà l’última de la nit. I més tard un mecànic prova d’engegar el cotxe al pati del costat. Eixordador. El cotxe no arrenca. Però s’hi esforça amb molt volum. Una mica atabalats sortim a buscar les motxilles al cotxe i a sopar.
El poble està de festa. Hi ha focs artificials i passegen una mena d’imatge religiosa. Jo estic ben esgotat, però en Marc s’encarregarà d’explorar el poble per mi. Sopem a un restaurant turístic. Però on no hi ha ningú. És fresc i tenen molt menjar variat. Demanem molt menjar. Molt. (No hem dinat ni berenat i ja és hora de sopar! Sort que hem anat comprant refrescos als abarrotes del poble; els “abarrotes” serien els “queviures” d’aquí, o sigui, uns supermercats petitons i familiars.)
Mengem natxos, sincronitzades, tacos, un mega-burrito i una hamburguesa. El cambrer flipa. Creu que no ens ho acabarem, perquè va portant el menjar amb un mig-somriure i ben carregat de guarnició. Però ens posem entre pit i espatlla la missió i ens ho fotem tot. Acabem ben tips, però no ha faltat beguda. Jo he begut una orxata (sí, sí, tot sovint en trobes als bars per acompanyar un dinar, i t’hi posen glaçons i fins i tot llimona!!!) i, la descoberta del dia, “taronjada”! Sí, pronunciant la jota en castellà! Les “taronjadas” són com un Sprite amb gust de taronja però més àcid. Perquè no ve ni de la llimona ni de la taronja, sinó de la “taronja”, unes llimones grosses similars a les taronges! M’enamoro del sabor.
Ens ho acabem tot i quedem com uns senyors. Però no arribem a les postres.
🙂
Tornem a l’habitació. Fa una calor impressionant. La proximitat de la selva, sembla ser. Ara sóc més al sud que mai en tota la meva vida! Serà una nit de gossos. Intento dormir mentre en Marc surt a fer un volt…. Però no puc. La calor i la incomoditat no em deixen tancar els ulls. I medito. S’acaben les meves nits al Yucatán i Quintana Roo. Però acaben com cal: En un hotelet de mala mort en un poble exòtic i curiós, amb un cotxe llogat i perduts per la zona, sense altres turistes a la vista.
En Marc torna. Ha vist els focs artificials i ha parlat amb gent. Ha conegut un noi estrany que no parava de donar-li la mà i de repetir-li preguntes. I un borratxo, “El Negro”, que el convidava a anar de putes. Però a en Marc li ha fet mandra el tema, i més haver de pagar quan “El Negro” li ha dit que les adolescents mexicanes són fàcils, que només els has de dir quatre paraules maques i se’ls alcen les faldilles de l’uniforme. Ehem.
…
Almenys en presència meva en Marc no sembla interessat a provar-ho, eh? Per més noies uniformades que ens creuem.
DIA 7 (16-02-08)
CA-LOR. En Marc s’ha llevat per anar a comprar “toronjadas” a la matinada. Es moria de set i de calor. Hem fet un brindis recordant anècdotes (ha hagut de despertar el recepcionista de torn, que dormia amb l’hamaca davant la tele). A Palenque (o per allà a la vora) es veu que hi va trobar rètols que deien el següent: “En la construcción de estas pirámides los mayas no fueron ayudados por extraterrestres.” Un aclariment important! Els extraterrestres només miraven o els van deixar els plànols, però sabem del cert que no els van ajudar! Colla de rancis!
😀
(És fàcil imaginar la quantitat d’acudits que han sortit sobre la marxa. Quantes anècdotes i situacions divertides es podria recrear, a partir d’això!)
A Chichen Itzà, per cert, prefereixen no esmentar la possible ajuda extraterrestre. Hum… Potser n’hi va haver i els fa vergonya reconèixer-ho! Ais!
Ens llevem. A “Las Palmeras” no tenen servei d’esmorzar… Curiós. (No ens ho esperàvem!)
¬_¬!
(Doncs clar!)
Esmorzem un batut licuado, carreguem el cotxe… I cap a la ruta Puuc!
Objectiu? Visitar tota la ruta d’est a oest (de les coves de Loltun a la piràmide d’Uxmal) i arribar a mitja tarda a Mèrida, a temps per comprar una hamaca com a record.
Les carreteres segueixen tope farcides de “topes”, o “botes”. La qüestió és carregar-se la suspensió del cotxe! Però fa gràcia; aquest cop anem per carreteres secundàries, entre camps, poblets i caminots amb moltes curves. És millor que ahir. Veiem unes quantes ranxeres amb pagesos al maleter anant d’un camp a un altre. Arribem molt bé de temps a les grutes de Loltun. Anem al primer torn que hi visita. 35 pesos l’entrada i 100 de comissió pel guia. Coses de Mèxic.(Això sí, arribem puntuals però ens fan esperar ben bé mitja hora fins que el grup s’ompli una miqueta!)
Loltun vol dir “Pedra-Flor” o “Flor de pedra”. Es diu que el nom li dóna una petita escultura que hi ha feta sobre la pedra on s’endevina una flor. Són dos quilòmetres explorables de cova on van conviure diverses tribus maies. Molt interessant. Jeroglífics, relleus, pintures, parets, escales primitives, jaciments encara per excavar… I alguns racons impressionants! Esquerdes, valls, estalactites de “colló de mico” (amb unes formes increïbles)… Molt guapo. Tan preciosista com algunes coves europees, però amb algunes cavitats monumentals i sales enormes com mai he vist a coves de França o Catalunya.
Tota una cultura hi va viure, hi va lluitar i hi va morir. És la cova més gran del Yucatán. I que conté una curiosa evidència segons els arqueòlegs: La del contacte entre els Maia i l’Àfrica Negra en el passat. (Hi ha baixos relleus de figures humanes de pell més fosca que les altres, establint una mena de cerimonial.)
El guia ens parla de moltes coses, del cuculcan (“la serp emplomada”), la grapa roja (el “chacmol”, i la safata amb el cor ensangonat dels sacrificis…) i altres figures maia presents a la decoració de la cova. (També ens explica que hi ha una sala tòxica per culpa dels gasos dels rat-penats que hi viuen. Es veu que l’aire és irrespirable i que passar-hi gaire estona sense protecció pot comportar greus problemes. I tot seguit ens diu que ens estalviarem la visita a la sala, “si no ens sap greu”…)
A un costat de l’entrada hi ha un rusc d’abelles… Semblen les últimes vigilants d’un lloc sagrat que fa centenars d’any que ningú habita. Serps i altres animalons simpàtics es veu que encara hi viuen, sí! Ells sí, clar!
(Es veu que al 1847 aquella cova va servir de refugi a la tribu de torn per intentar combatre, inútilment, els conquistadors.) Hi ha encara rastres de les barricades i tot.
Hi ha algunes grutes, antics cenotes (enormes obertures exteriors als circuits d’aigua subterranis del Yucatán, que es troben per tota la regió), on ara hi ha arbres i flora de tota mena que creix ufana intentant arribar a l’exterior. L’espectacle és impressionant. De debò. Sembla un món de somni. Com un pou de natura al mig d’un univers de pedra en tenebres.
Tornem al cotxe i seguim la ruta. Anem a Labnà, on ens espera un aparcament més modest que a les coves. Poca gent i molta calma. Hi ha un palauet preciós a mig restaurar (es veu que sempre s’acaben els diners i els arqueòlegs tanquen la paradeta), alguns arcs i moltes pedres amuntegades. A banda del fotimer de raconets que té la zona, dels arbres de “toronjas” i de la verdor de l’herba (i un grapat minso de turistes nord-americans jubilats), ens crida l’atenció una… baralla d’iguanes! La gravem en vídeo i tot. Arriba a un punt on les iguanes estan empatades, mossegant-se mútuament, i en Marc decideix acostar-s’hi. Fugen. Totes dues estan ben vives però plenes de sang.
Marxem sorpresos de veure que tornen a buscar-se les pessigolles. Veiem més iguanes al voltant. Arribem a la conclusió que s’està debatent el lideratge del grup o alguna cosa així. L’entrada per tot l’espectacle? 35 pesos!
Xlapak és un altre punt de la Ruta Puuc. L’entrada és gratuïta perquè encara hi ha molta feina a fer-hi i llocs on excavar. El poc que hi podem veure és molt guapo, però. Un petit caminet ens va fent passejar entre diversos monuments (un petit palau, un monument ben destrossat, una piramideta…).
Sayil de nou costa 35 pesos. No està malament; té una piràmide molt mona que també conté un palau de 3 pisos. Fa molt goig, i els caminets boscos endins t’apropen a altres restes interessants… El dia va passant amb l’emoció de veure en calma cada racó. (Entrem amb les llanternes que portem a sobre cada un a totes les habitacions on no hi hagi cap cartell que ho prohibeixi.) Tant aquí com al conjunt anterior estem gairebé… uh… no, rectifico; estem TOTALMENT sols com a visitants. Ningú visita aquests punts, sembla ser, i això que fan prou goig!
Kabah és un conjunt impressionant. Molt verd, amb un munt de sales. És un palau enorme, enfilat en una piràmide i amb un arc proper. Grans espais, molt d’eco, grans escales… Ets sents com al mig d’un conjunt veritablement faraònic. L’absència de gent fa que em colpeixi i impressioni més que Chichen Itzà. (Ei, hi aquí tenim un parell d’autocars amb turistes, però que no aconsegueixin omplir l’enorme espai!) Està prou ben restaurat i t’hi pots perdre una bona estona a les seves raconades. (També hi compro una “toronjada”, la segona del dia!) Ja hi hem arribat amb la tarda avançada. No hem ni dinat però volem visitar-ho tot abans no ens tanquin, que tanquen d’hora! Somriem i ens ho passem molt bé matant el temps entre les habitacions dels antics maia i alguns rat-penats porucs.
Uxmal. Final de trajecte. És el punt més important, el segon Chichen Itzà de la zona. A l’entrada hi ha un munt de paradetes i hi ha un portal similar al de Port Aventura. I el preu, com a Chichen Itzà, 98 pesos per persona! Més 35 de propina si veuen que hi vols entrar en càmera! (Si hi aneu amb càmera, amagueu-la dins la motxilla, que normalment no registren res i així no haureu d’ensenyar el paperet conforme heu pagat per gravar en vídeo. I, un cop dins, a la vostra bola que ningú mira res!) (Per cert, que parlo de l’experiència de Chichen Itzà, jo!) Anem per pagar a taquilla, doncs, i ens diu el venedor que ens ho pensem bé, que són dos quarts de 5 i que a les 5 tanquen i ja haurem de marxar! Com?! Ens ho explicat bé! Si som dins no ens podran fer fora ja i podrem voltar una micona i… No, no, ens diu l’home que només podrem visitar la zona en mitja hora. I és un punt enorme! Grandiós! (Les fotos que havia vist són precioses.) Però quin desànim, pagar tant per gaudir-ho menys que tots els altres punts!
🙁
Així que prenc la decisió més polèmica de tot el viatge. Dic que no.
En Marc intenta animar-me, però ho tinc ben decidit: Hem passat un dia preciós veient a cor que vols tantes runes com hem trobat. I hem intentat seguir la guia que dúiem, de les coves a Uxmal. I ara ens diuen que només podem visitar el que queda en mitja hora? Res, home! A cagar. En Marc igualment diu que hi anirà un altre dia tot sol. Doncs ja està! Jo marxo l’endemà, i prefereixo acabar de gaudir Mèrida que no pas obsessionar-me per veure més runes i més després d’haver-ne vist tantes. Per més que les d’Uxmal siguin les millors runes que pugui veure!
🙁
Però no. Passem. Agraïm a l’home el generós gest de prevenir-nos i tornem a Mèrida. El viatge és plàcid. Ens orientem bé. (Les capitals, ja se sap, sempre estan ben senyalitzades…)
Conduïm sense pèrdua per dins de la ciutat, localitzem a la primera el pàrquing de l’empresa de lloguer. Hi deixem el cotxe. El propietari ens rep amb un somriure però té molta pressa per assegurar-se que no li haguem ratllat el cotxe. Però tot bé. Sense ratllades. Gasolina bé… En un moment concret busca una llanterna i tot per mirar bé alguna cosa que no veiem. Decidim fer cas omís a la seva necessitat (tots dos portem llanterna, però potser hi sortim perdent si l’home troba alguna cosa rara i ens vol fer pagar diners extres). Ens torna la fiança de la targeta de crèdit d’en Marc (jo no en tinc, de crèdit, i es veu que per viatjar pel món sovint et demanen una targeta de crèdit com a aval!) i anem a l’alberg Nómadas. Ja teníem habitació reservada. Per estalviar-nos imprevistos, la vam reservar dilluns abans de marxar. (Pagada i tot!) Ens assignen una habitació doble al costat del Patio de las Hamacas. Genial. Ja és fosc. Però no és tard! I amb l’orientació pertinent del recepcionista anem a comprar una hamaca bé de preu; 150 pesos! (Normalment les venen pel doble, als turistes!)
I anem a sopar a un restaurant típic mexicà i típic per a turistes a la plaça major de Mèrida! Entre la quantitat de venedors ambulants que ens assalten, em foto un gran arròs a la cubana! (Arrós con huevos fritos, en diuen simplement.) I per postres, licuados a l’altra banda de la plaça! M’acomiado com Déu mana de Mèrida! Passegem i tornem a l’alberg.
Ens acomodem amb un Sprite i una hamaca cadascun. Xerrem i xerrem revisant anècdotes, moments…
MOMENT 19> A bones hores en Marc m’avisa que a Mèxic no agrada gaire que els pronunciïs la ix a la catalana, o sigui, dient “Mecsico”. Que México és “Méjico” i punt. Val? Apa, doncs, ara ja sabeu com caure millor!
😀
DIA 8 (17-02-08)
I ja està! El retorn. Veig la Rivera Maya des del cel. És una sensació estranya. Encara no em faig al càrrec que ja estic tornant. Com d’un viatge molt llarg i intens a l’hora, per com n’ha passat, de ràpid.
En Marc no s’ha pogut llevar. Estava mort de son, al matí. Jo m’he dutxat, he recollit els llençols, he acabat de fer la motxilla i l’he anat despertant. Però no es podia aixecar. Casum. Me n’acomiado, melancòlic. Però ell no està per orgues, que té son! Així que vaig tirant.
— Sí, sí, t’acompanyaré! Que em va quedar una sensació estranya allà a Nova York quan vaig acomiadar la meva família, que m’havia vingut a veure. Ho vaig fer quan pujaven al taxi, i va ser una cosa molt ràpida i freda. Ja vindré a l’aeroport, tranquil! Ja veuràs com demà em llevo ben d’horeta!
La borratxera nocturna d’Sprite a les hamaques li havia fer venir una ressaca de cavall.
Jo ho tenia tot cronometrat, esmorzar ràpid a les 7, cop de cotxe i embarcar, que a les 8 embarco, etc. Però no he calculat bé el temps… Massa a “ull”. La intenció era llogar un taxi a Mèrida, però jo havia entès que l’havia de buscar un cop fos a la carretera en direcció a l’aeroport. Ains! M’hauria agradat molt tenir en Marc al costat! Perquè jo anava errat!
Ja portava mitja hora caminant a tot drap, suant i carregat com un ruc (i a més duia a sobre la jaqueta per embarcar-la sense problemes i que no fes pesar l’equipatge de mà)… i res! Veia taxis carrers enllà i algun d’aturat, però jo tenia entre cella i cella que havia de buscar un taxi un cop a la carretera. I anava tirant. El sol cada cop picava més…
I el temps passava… Truco a en Marc per demanar consell, ja nerviós! El desperto; em sap greu, però començo a estar nerviós! Em diu que torni enrera, que a la carretera no trobaré res! I torno enrera corrents! A buscar el primer taxi aparcat que trobi! (I només em queden 70 pesos de tots els diners que duia pel viatge! Per sort, en Marc em diu que per 35 pesos hauria de trobar alguna cosa….)
Assalto el primer cotxe groc que veig. Sembla un bon paio. Li explico que vaig amb presses i tal. Ell em diu que bé, que farà el que pugui. Llavors li demano quan em costarà, la cosa. Em mira i, suposo, m’estudia… Em diu que 60 pesos.
— Les veo como aprisado, ¡amigo!
Jo li dic que 60 pesos, val, però que tinc pressa i que miri d’anar ràpid. I ell, com a resposta, apaga el taxímetre i li fot gas.
— ¡Como el viento, amigo!
Se salta semàfors, pita a les cruïlles, salta a la carretera i arribo a l’aeroport a temps!
Impressionant. Pago feliç. Falten 10 minuts perquè comenci l’embarcament! Vaig a la taquilla d’Aeromexico (per sort l’aeroport és ben petit i el taxista m’ha deixat a la porta correcta). La dona em mira, somriu, i em pregunta per l’equipatge:
— ¿Señor, algo para facturar?
— Ui, no, esta mochila la he llevado siempre encima.
La dona se la mira de dalt a baix…
— En Barcelona la pesaron y me la dejaron subir.
— Ah, de acuerdo. Prosiga, pués!
Genial. Això és tenir fe! Ningú em para, cap control estrany. Cap imprevist. I l’avió surt amb una mica de retard! Típic. Truco a en Marc per agrair-li tot plegat i per dir-li que al final sí que me’n vaig.
Pujo a l’avió i respiro fons. Torno a seure sol. Però l’avió va més carregat direcció a Mèxic DF que no pas a l’inversa! Aleshores m’assalta el dubte… Retrobaré “els companys de classe” que anaven a Cancun, a la tornada? La cosa té molts punts per ser així… però serà així?!
Somric pensant en aquestes parides i en l’hamaca que he comprat. (Ja sabeu! Mai compreu una hamaca per més de 200 pesos!) Oh, que còmode que és aquest avió! Intento gaudir-ne tot mirant el paisatge matinal del sud de Mèxic mentre m’esforço a no pensar en la tortura de 12 hores que em queda…
La vista és impressionant. Enormes muntanyes i un munt de boira baixa… Boira? Sí, ¿però on és la “gran ciutat de Mèxic” que a l’anada només vaig intuir amb l’enorme espectacle de llums que veia des de l’avió? De cop, m’adono que portem estona sobre la ciutat! Les muntanyes al fons m’han ben despistat! Clar, sembla que estiguem a punt de creuar una serralada, però en realitat ja som a l’altiplà on reposa el gran Districte Federal de Mèxic! Sembla una maqueta impossible de microxips informàtics amb molt moviment… A mesura que l’avió descendeix, m’adono que allò que jo creia que era boira en realitat és pol·lució! Són uns núvols fumejats d’un color grisós marró-verd un xic angoixant. Però ara ho veig en forma de calitja, a la llunyania, mentre l’avió va baixant vertiginosament i fent-me veure la ciutat en la seva esplendor! (Som a mig matí, avui!) La pol·lució és bestial. Aterrar de dia no és tan impactant com de nit, sinó més aviat… “acollonant”! Sembla ben bé que anem a menjar-nos un, dos o tres edificis en el trajecte! Però tot surt rodat.
De nou a Mèxic DF, surto de la zona de vols nacionals per anar a la de vols internacionals. Tinc una horeta i poc més, com a l’anada. A la sala d’espera del vol hi ha poca gent… per ara. Vaig llegint Capote: A sang freda. Està prou bé, però per les circumstàncies del viatge no m’hi identifico tant com el Krakauer de Cap a terres salvatges. (Per cert, que com que la d’en Krakauer ja l’havia acabada, he deixat la novel·la a la motxilla d’en Marc. Que es distregui, ja que tant li va agradar la pel·li!)
🙂
L’avió surt amb un quart de retard i triguem a embarcar. L’espera es fa leeeeeenta. M’adono que sento gent parlant en català de nou. (No n’havia sentit tret d’en Marc a enlloc; menys un parell de pinzellades a Chichen Itzà!) Hi ha algunes famílies i grupets d’amics. Somric. No hi ha rastre dels companys de vol de l’anada.
Després d’una llarga espera que passo escoltant la música del mòbil (amb cascos; SEMPRE!), finalment pujo a l’avió que em durà de Mèxic a Barcelona. Més o menys quan acaba el meu termini de 7 dies, 7 hores i 7 minuts! Uh… Suposo.
Em toca seure a la filera del mig! Oh, quina mandra! Però de moment no tinc companys de seient. L’avió es va omplint mandrosament. (Quan tinc la maleta ben col·locada i puc seure a fullejar els diaris que he agafat, només somio a quedar-me adormit i no despertar fins a Barcelona! Estic ben relaxat, per ara.)
Oh, i aquest cop ens donen fins i tot un paperet amb el menú que menjarem a tots els àpats! Novedós! (Per mi, almenys.) Ais, però les pel·lis que ens passaran seran “Diario de una niñera” (pel·li fluixa però de bon veure per la presència mai menyspreable d’Scarlett Johansson i la ciutat de Nova York) i, de nou, la pallassada de rugbi i ballet de THE ROCK! Ai, quina mandra! Dormiré tant com podré, em temo.
MOMENT 20> Pensant en la m*rd* de menjar de l’avió, repasso mentalment els àpats fets a Mèxic… El suc de “taronja” (o “toronja”) amb gas m’ha encantat. I el menjar no era massa variat, però alguns tacos han estat deliciosos! No tots, que n’hi ha hagut molts de sossíssims, també! Em quedo amb el record que la Pepsi mexicana m’agrada més que la Coca-cola i que m’he viciat a l’Sprite i he tornat a valorar l’orxata tal i com es mereix. I gairebé tot sempre ho porten directament amb l’ampolla i un popote! (Una canyeta.) Els gots els fan servir poc, gairebé només als licuados (batuts).
A Mèxic he begut MOLT. Més que no pas menjat, diria, però és que el temps acompanyava i la beguda no era cara en excés, vaja.
Menjars memorables? Els tacos (tortilles de blat de moro amb carn o altres ingredients i sempre una mica d’amanida), els nachos (amb un munt d’ingredients extres que no trobes als restaurants mexicans de Catalunya), les quesadilles (com els tacos, però més grans i amb formatge, que normalment porten pinya, com les gringas tot sovint), les gringas (tacos de blat normal, NO de blat de moro normalment amb carn de xai amb espècies i formatge), les sincronitzades (biquinis de tortilla, podríem dir-ne), els huarachis (típics del centre de la regió, són tortillas grans amb frijoles i altres condiments), les tortas (entrepans petitons, bàsicament), els salbutes (tortilles ben fregides i farcides amb carn o formatge) o els panuchos (boles fregides i farcides)… Ah, sí, i tot i que trobes carn i formatge a gairebé cada plat, sempre va en companyia de ceba i altres variants de vegetals fortets.
Ah, i les salses… Un dia ens en van posar dues; una verda i una vermella. Vam provar la verda. Era molt picant. I vam concloure que la “poc picant” seria la vermella. Així que ens en vam posar. No sabíem que les salses picarien igual. Ingenus! Com vam patir!
De cop em desvetllo. L’avió encara no ha arrencat i està entrant una nova onada de gent. Sento veus juvenils… Ai, ai, ai que tindré companyia! I en tinc. Nanos jovenets. Potser d’uns 19 o 20 anys. Estudiants d’universitat?! Ai, ai! Potser sí o potser no… Molt moviment juvenil… però cap rostre conegut! Buf. Els del meu costat parlen en català i un demana si li puc deixar el meu seient per a un col·lega seu i jo anar a seure entre dos senyors estranys (jo ara sec a la dreta de tot d’un seient de tres, a la filera de seients central). Li dic que no, clar. Al final els nanos troben dos seients lliures i s’instal·len allà.
Així que tinc de cop un seient al costat buit! Visca! Segur que em puc acomodar bé i dormir una micona. Bé, sembla que he topat amb el grup de la sort, aquest cop, no són la canalla de l’anada…
— ¡¿Anna?! ¡¿Te sientas conmigo esta vez, no?!
Alço el cap. Tothom està acabant de seure i la veig allà baix. L’Anna. Ella. La meva companya de viatge a l’anada! Començo a mirar bé a tothom! De cop descobreixo cares familiars aquí i allà, disperses entre els altres viatgers. Ja no hi ha dubte. Torno amb el mateix grup amb que vaig venir! Torno amb tota la classe de nou! Torno a casa!
(FI.)
Visita llampec a Mèxic – 2 de 3
(CONTINUACIÓ.)
DIA 3 (12-02-08)
Mèxic és un estrany refugi de despreocupació. Almenys per mi, perquè no tinc temps a aturar-me a rumiar. Cada dia és diferent. Un canvi. Sense temps a pair. Té un toc de senzillesa, sense imprevistos malgrat la imprevisió de tot plegat. Cosa que (en el nostre cas concret), permet fer-te desconnectar al 100%, deixant-te portar mentre el rellotge avança, imperceptible. Sense feines, deures ni obsessions. Somrient, tan sols. És ben curiós, però efectiu. I fins i tot la calor que hi tenen (és hivern, clar!) és molt sana. (Déu me’n guardi d’anar-hi a l’estiu!)
El nou alberg és molt maco, i de dia guanya molt. També té alguna hamaca i uns colors molt vius, com el de Mèrida. Ens ha tocat una habitació compartida, però hi érem sols perquè no és època de massa alberguistes. Avui toca platja total!
El tercer dia caminem molt. La conversa és inevitable:
— Què has après? Al llarg del teu viatge per Amèrica del Nord i Centreamèrica, vull dir?
— Bé, he après a ser més tranquil del que ja era. I que és cert que tots som igual. A alguns llocs més instintius, més barroers o més passionals. Però iguals. I que tinc ganes de tornar i fer coses. És el més important. I seguir viatjant.
(Això és un resum, perquè hem caminat 4 hores sota el sol! Dues per anar i dues per tornar! Sort que començar l’excursió hem decidit tornar a l’alberg a buscar les cremes solars…)
I és que malgrat les proteccions, ENS HEM ROSTIT VIUS! Massa hores caminant. Anàvem confiats que la platja era més a la vora i no hem volgut llogar cotxe. Resultat? Esquenes vermellíssimes.
El cas és que a Tulum hi ha una gran especulació turística i, si et despistes i no aprofites la primera entrada pública que trobes a la platja (que és molt tristoia i et fa venir ganes de seguir buscant), acabes caminant un fotimer de quilòmetres sense trobar cap altre accés ja que entre la carretera pública i la platja hi ha edificis privats tancats on no es troba cap ruta d’accés al mar! Molt trist. Quan ja n’estem tips i trobem un home gran vigilant un edifici en obres acabem subornant-lo per 10 pesos i ens permet creuar la propietat fins el mar.
La platja és paradisíaca. Sorra blanquíssima, palmeres i molt poca presència humana (la gent és a terrasses o a cases d’estiueig, una mica apartades del “nostre tram de platja”). Trobem un coco al terra. El fruit d’un coco, dins el qual hi ha el coco pelut típic de tota la vida. Així que ens dediquem a intentar pelar el fruit amb una navalla minúscula d’en Marc. Ens fem talls als polzes cada dos per tres. Patètic. Però finalment arribem al coco en sí, el partim per la meitat i ens el fotem. Acte seguit, gravem en vídeo una petita salutació als antics companys de feina per enviar-la pel Youtube. Ho passem bé, però la calor pot amb nosaltres i tornem cap a l’alberg resseguint la platja a peu (almenys anem ben remullats, ara). Arribem de nou a la carretera (creuant un accés públic molt lletjot però útil per evitar pagar peatge per altres entrades) i refem el polsegós camí al costat de l’asfalt fins al Mayan Hostel. Almenys el sol ja no pica tant…
Tenim el record del coco silvestre als llavis i la bona estona passada entre les onades del mar Carib, però amb les esquenes irritades i un cansanci descomunal.
Arribats a l’alberg, on ens esperen les motxilles fetes per marxar a Izamal, demanem una nova habitació i ens hi tanquem. Aquest cop toca una individual. Guais. Ens fotem a la dutxa, i comprem refrescos. Estem exhaustes. Hi ha un arbre al mig de la nova habitació. Curiós.
Amb les esquenes vermelles decidim anar a dinar. Però ja és tard (les 7 o les 8 del vespre!). Fem un gran sopar en un restaurant menut on també hi ha algun turista, però quedem apartats del bullici del centre. Som a la porta d’una escola on hi ha alumnes fent una festa.
MOMENT 12> En Marc m’explica com a tot allà l’alumnat dels instituts van amb uniforme, rotllo “Rebelde”. “¡Chevere!” Sorprèn veure les adolescents mexicanes amb aquelles faldilletes i mitjons alts. D’alguna manera em fan recordar amb el Saló del Manga i les otakus que es disfressen així per aquelles trobades que fan.
Compro un collaret fet de turqueses i àmbar roig i clar. Una artesania per 500 pesos. El venedor és descendent duna tribu de la zona. Ens demana dades sobre Catalunya i ens en dóna moltes de la seva llengua i el seu passat. La veritat és que els paral·lelismes en certs aspectes maies i catalans són obvis. El collaret serà un bon record per tornar a casa, i que rep la benedicció i el suport d’en Marc.
MOMENT 13> En arribar a l’aeroport un duaner m’havia dit «Eh, gallego, ¡por aquí!». No li havia donat importància fins a passejar per la zona comercial de Tulum. Trobem els típics venedors que intenten iniciar conversa endevinant de quin país som. Quan en Marc anava sol es veu que li deien de tot, però anant amb mi ens demanen en més d’una ocasió si som argentins. Argentins?! En Marc diu que a ell no li deien pas, abans, que ho deurien dir per mi. Així que tinc cara d’argentí? Ves quina cosa! «¿Argentinos?», ens demanen. Neguem amb el cap i seguim xerrant al nostre ritme, sense aturar-nos. Però almenys en tres ocasions em van veure com a possible argentí! Així, tot i que “gallego” és com a centreamèrica i sudamèrica es refereixen als ibèrics, que consti que normalment em veien com a argentí! Apa.
Acabem d’endrapadar i tanquem l’àpat amb un gelat. Un gelat boníssim. Servit per una noia grassoneta. Però cobrat per una noia de cabell curt i rinxolat, morena i esvelta (sense curves excessives), molt simpàtica, de somriure radiant i llavis carnosos, mirada desperta i peus descalços. Deu tenir entre 20 i 30 anys. Se la veu aplicada i estudiosa amb un llibre gruixut sobre la falda, divertida pel que llegeix. Ens roba el cor amb la filera de dents lluents que ens acomiaden. Però queda clar que és a en Marc a qui deixa més empremta. Estarem parlant de gelats i de “la noia dels gelats” la resta del viatge. Inteno animar-lo perquè vagi a demanar-li una cita o la convidi a prendre alguna cosa, encara que demà ja marxem. Fa broma, i diu que és de les “noies que ja neixen amb un nòvio”. I penso que té raó.
— Però anima’t i vés a dir-li alguna cosa!
— Va, calla… Que no ha signifcat res, per mi… Però potser quan te’n vagis hi torno! —diu, adormint-se i somniant. Somrient.
DIA 4 (13-02-08)
VERMELLS. Estem vermells com crancs. Esmorzem (per cert, que a l’alberg, a banda del típic esmorzar occidental, trobem petits tastets d’esmorzar mexicà, com els ous remenats amb espècies!). Tornem a l’estació d’autobusos ADO amb què vam arribar a Tulum. Comprem bitllet i tenim una hora fins no arribi el “camión”. Tenim la intenció de fer nit a Izamal, però hem badat. Izamal queda entre Mèrida i Tulum, més a la vora de la primera i un xic al nord. Pensàvem que trobaríem busos Tulum-Izamal. Però no; al final resulta que ens sortirà més caret perquè tocarà anar a Mèrida de nou i canviar d’estació per agafar un bus Mèrida-Izamal. Culpa nostra. Hauríem d’haver fet nit a Izamal abans d’anar a Chichen Itza i aleshores sí que hauríem tingut una combinació potable. (Hi ha busos Mèrida-Izamal, Izamal-Chichen, Chichen-Tulum i retorn amb Tulum-Mèrida. Aquesta hauria d’haver estat la ruta correcta! Per a una altra vegada, doncs…)
MOMENT 14> Parlem del viatge que fa en Marc i de qui s’ha trobat pel camí. Em comenta que el més graciós era un francès jovenet de pell lletosa i molt orgull que va conviure amb ell dos o tres dies. Es veu que es va acollonir en un poble on hi havia molts militars i li van dir que tot sovint hi havia tiroteigs. Acte seguit el noi va canviar d’itinerari. Es veu que estava obsessionat per explicar a tothom que no era marica, encara que tingués una arracada a l’orella. Cada dos per tres cridava «Io no soyg magrica!», quan alguna situació o comentari podia suggerir el contrari. Com és lògic, passarem la resta del viatge deixant anar l’eslògan del gavatxo i imitant-li l’accent a cada moment.
Anem a un cibercafè veí a consultar els preus dels cotxes de lloguer mentre esperem l’auto. Xorrada ràpida: Sóc una persona de maldecap fàcil, però no pas a Mèxic! És curiós, però gairebé mai tinc maldecap tot i que a Europa em venia només de saltar-me un àpat! Aquí podia sobreviure amb dos àpats diaris i amb moltíssims refrescos entremig.
MOMENT 15> En Marc em comenta una altra tradició mexicana curiosa. Seria la “puesta de largo” a la mexicana, que consisteix en celebrar el pas als 15 anys! Per tant, a cada nucli una mica gran trobem botigues o comerços encarats a “Bodas y Quinceañeras” i a tota la parafernàlia que envolta el tema. És ben bé un tema consolidat, ja que fins i tot hi ha “paquets” de regal per a “Quinceañeras” que inclouen roba nova, aparells electrònics o viatges (algun a Eurodisney i tot!).
En quatre llargues hores ens plantem a Mèrida, on canvim d’estació i dinem en un restaurant familiar molt sorollós i poc alimentici, i amb una hora i mitja ja som a Izamal.
Izamal sembla un poble molt turístic. Parets pintades de groc a tot arreu. Dues places amb porxada ens reben. A tot arreu hi ha adolescents en motocicleta. Després de voltar i calcular ens plantegem un repte: No gastar més de 300 pesos per cap en una bona habitació, que anem esgotats de passar tot el dia al bus. I ho trobem: 540 pesos l’habitació doble en un hotel de 3 estrelles al centre del poble. No ens ho rumiem. Sortim a menjar algun taco en una parada ambulant nocturna i anem a dormir a l’habitació mirant la tele per primer cop en quatre dies. Veiem TVE i Antena 3 gràcies al satèl·lit. La dutxa està bé i el lavabo té assecador pels cabells i tot! Molt còmode. I una decoració tipus “colonial” impecable.
A la tele mexicana surten actors, actrius i presentadors més aviat blanquets, fent xous tipus “Noche de fiesta” i telenovel·les. Prima l’estètica occidental… Curiós. Una mena de racisme inconscient? O almenys molt acceptat, perquè no sembla haver-hi queixes tot i que els habitants del nostre voltant no tenen res a veure amb el cànon estètic de la petita pantalla! I fins i tot les pel·lis o sèries o documentals que veiem als autobusos són occidentals, nord-americanes o amb gent d’estètica europea. (Per cert, als busos posen pel·lis doblades en mexicà o fins i tot en versió original subtitulada! Curiós.)
DIA 5 (14-02-08)
Ens llevem com nous. He creuat l’equador de la meva estada. Em dóna la sensació d’estar vivint molt en poc temps. Tan de bo conservi ben endins els records d’aquests moments… Bé, és per això que en faig un diari, no?
A Mèxic es perd la noció del temps. No té l’aire estressant d’altres països, segurament més industrialitzats. Aquí et perds per un temps que va fluint amb ritme, sense aturar-se ni fer-te angoixar. És com un riu que avança suaument i amb un murmuri, tot i que pot contenir ràpids als moments més insospitats.
Som a Izamal, “ciutat màgica” per motius diversos. El principal; perquè conserva un munt de runes de l’antigor disperses al mig de la població. O sigui que hi ha gent que es lleva cada dia i surt de la seva casona de 4 x 3 metres per veure, davant seu, una enorme piràmide testimoni d’èpoques passades. A més, té un centre històric totalment restaurant i pintat d’un groc preciós, que es deixa veure a la major part d’edificis de les rodalies de la plaça major.
Paguem 270 pesos cada un per l’habitació. O sigui, unes 2.700 pessetes. O SIGUI, uns 17 euros aproximadament! Una ganga!
S’hi esmorza a partir de les 7 del matí…
MOMENT 16> Remarquem una beneiteria! Que a gairebé cada hostal i hotel s’esmorza a partir de les 7 del matí, que gairebé cada lloc turístic a les 7 del vespre ja està tancat, que una deliciosa Sprite a l’alberg de Mèrida costa 7 pesos (ens serveix de preu de referència tot sovint) i que jo he comptat que aproximadament passaré 7 dies, 7 hores i 7 minuts en territori Mexicà! Coses de sets, vaja.
L’esmorzar no és millor que a l’alberg de la cabana de Tulum, però tenim cambrer personal (es menja en una terrassa, a l’aire lliure, com a gairebé tot arreu on hem estat, i el nostre hotel té molt pocs turistes aquests dies, per la qual cosa el cambrer ens atén en exclusiva). L’home ens demana si al nostre poble originari tenim cinemes o discoteques. Li diem que no, que estan a la ciutat del costat, que només tenim teatres on de tant en tant fan alguna pel·li vellota… Ell ens diu que a Izamal ni això.
— Aquí no tenim res d’interessant. Mai no passa res. És un poble avorrit i tranquil. Massa avorrit i massa tranquil. Però suposo que si tampoc teniu discoteques al vostre poble ja deveu saber de què va…
— Bé, no tenim discoteques dins el poble, però hi ha bars musicals i alguna alternativa a fer-hi, a la nit.
— Buf, aquí ni això! Ja veig que el vostre poble deu ser més gran que aquest…
— No ho sé, potser sí, però de tota manera fins al poble més petit n’hi passa alguna almenys un cop a la setmana, no?
— No pas aquí. Aquí tot és sempre tranquil. Som un nucli petit molt repartit, de només 27.000 habitants…
COM?! Doncs sí. 27.000 habitants i s’avorreixen! (A Internet diu que no són tants, “només” 25.000!) Al meu poble som 7.000 o similars i sempre em dóna la sensació que hi ha massa xivarri i que hi passen massa coses! Ai, caram! Però el cas és que l’home té raó: Izamal sembla un poble excessivament tranquil. Genial! (Almenys per la desconnexió que busquem nosaltres!)
Sortim al carrer. Toca visitar tot el que puguem! Agafem un mapa de l’hotel i som-hi, a suar! (El sol pica molt.) Visitem totes les piràmides del poble:
Hi ha cinc estructures precolombines disperses pel nucli i els afores del poble. La principal, una gran piràmide dedicada a la divinitat solar maia Kinich Kak Mo. Al sud-oest, hi ha una altra gran piràmides anomenada Itzamatul. I al costat sud del que va ser una plaça enorme hi ha una altra estructura denominada Ppap Hol Chak, mig destruïda per la construcció del convent fransiscà que presideix el centre. El costat sud-oest de la plaça central limita amb la piràmide Hun Pik Tok, i a l’oest l’espai públic es tanca amb el temple de Kabul. A més, encara queden les runes visibles a diversos carrers (i que estan paret amb paret entre cases del poble) de Xtul (El Conejo), Habuc i Chaltun Ha. Val la pena tot el passeig, ni que sigui per gairebé acabar amb una insolació en anar a localitzar l’última piràmide, la més allunyada, sota un sol radiant.
No puc evitar pensar en un càmping, per cert. Les casetes de colors menudes dels ciutadans establertes entre arbres (des de dalt les piràmides es veu clarament) em recorden als toldos dels remolcs de diversos càmpings boscosos visitats en la meva infantesa. Pots anar a qualsevol lloc del món que sempre hi trobaràs paisatges que et semblin familiars a un racó o altre.
🙂
Fins i tot la presència de les piràmides, tenint present la imatge efectista i colonial de l’hotel San Miguel on estem, em recorda inevitablement a un Porta Aventura “versió realística”, però sense la vessant comercial que hem vist a altres punts del viatge. Ah, i les iguanes que trobem a diverses runes també em fan recordar que no som a Catalunya!
😛
Passegem pel poble, dinem al mercat (molt bo i gustós, ara em feia la sensació que portàvem dies sense menjar tacos tant gustosos!) i visitem el convent… Fa sol i hi ha un cert aire festiu arreu… Clar! És 14 de febrer! Dia dels Enamorats! Aquí sí que se celebra. Veiem els preparatius de cara a la nit; sembla que hi haurà concert al pati de l’entrada del convent.
És un poble amb una patrona tan important, la Nostra Senyora d’Izamal, que ha esdevingut patrona de tota la península. Reposa en un convent franciscà (Sant Antoni d’Izamal), construït al segle XVI sobre una plataforma maya. Tot el poble té aquest deix exòtic, d’arquitectura maya integrada pels invasors fins al punt que coexisteixen com un rar testimoni arquitectònic dels conflictes històrics i al mestissatge.
Atenció al comiat de l’hotel:
— Grasias por todo — dic al recepcionista, entregant-li les claus, les tovalloles i els comandaments a distància de l’aire condicionat, la televisió i el descodificador del satèl·lit —, le debolvemos les llabes, les toalles i, aquí le dejo los comandamientos.
Al rostre d’incomprensió del recepcionista pel meu últim mot emprat, en Marc afegeix cullerada, graciós com ell sol:
— Sí, “no matarás”, “no robarás”, “no…”
…
Agafem les maletes i cap a l’estació d’autobusos! Ens toca esperar gairebé una horeta fins que arriba el vehicle… Però arriba. Tornem a Mèrida!
Suem pels descosits. Abans d’arriscar-nos decidim tornar a “l’alberg base”, i tornem al Nómadas. Allí ens instal·len a una habitació de 6 persones que tenen lliure, i pagant un plus ens la podem quedar com una privada.
— Espanya! — ens exclama el recepcionista, reconeixent en Marc. És el noi que ens va atendre el primer dia, però llavors era molt tard. Ara se’l veu més despert. Diu que ens lloga l’habitació de 6 com a “un favor”.
Anant cap a l’alberg hem estat atents als comerços que hem vist oberts i a les empreses de lloguer de cotxes. Tornem a aquella zona i sopem pizza. Una mica sosa; em recorda més a Nova York que a Barcelona!
🙂
Fa calor i sortim a passejar. Hi ha molta gent, al carrer! És dijous i, és cert, el Dia dels Enamorats transpira pertot! Venedors de roses, petits grups musicals tocant a tort i a dret… Ens aturem a una plaça a sentir algunes cançons de Los Juglares, un grup que toca allí en directe, i que ens roba el cor amb una versió còmica i esforçada del tema “Malagueña Salerosa”. Anem a dormir rememorant-la.
MOMENT 17> Fent-la petar, en aquella placeta, rememorem una anècdota de Tulum que no he pensat a apuntar: I és que hi havíem descobert un consultori real que regentava un tal “Doctor Ventre”. GENIAL! SUBLIM! El doctor Ventre! Ja té dos fans més! Quin nom tan gran! “Doctor Ventre, doctor Ventre, fa dies que no vaig de vostè!” (Un doctor de debò, eh?! Malauradament ho vam trobar desarmats, amb les càmeres a l’alberg! Ningú no és perfecte…)
(CONCLOURÀ…)
Visita llampec a Mèxic – 1 de 3
Per a la meva estada a Mèxic durant 7 dies, 7 hores i 7 minuts, m’emporto una llibreta Moleskine® regalada per una amiga. El primer que hi escric és que trobo molt curiós com la paraula “suor” m’evoca altres paraules com “passió” o “sensació”, i que la sinuositat de la paraula té un cert aire sensual, fins i tot eròtic. En canvi, ho contrasto amb la paraula “sudor”, el seu homònim espanyol, i m’adono que en castellà no em sona tan bé; la presència de la de i l’absència de dues vocals seguides li treuen càrrega i la vulgaritzen fins al punt que se’m fa més bruta, desprestigiosa. Com si “suar” fos més bonic que no pas “sudar”. És una xorrada com qualsevol altre per començar una llibreta d’anotacions, oi?
DIA 0 (09-02-08)
Agafo un avió a El Prat al migdia. Surt una hora tard. Em deixen dur la motxilla com a equipatge de mà (estava ben preocupat) tot i que té el pes just per entrar (la pesen i fa 9’5 quilos, mig quilo menys del límit). Sec penúltim a la cua. Viatjo envoltat per un grup de nois i noies molt joves (d’últim curs d’institut o de primer cicle d’universitat; em decanto per la segona opció). Al meu costat seu una tal Anna que es passarà tot el viatge inquieta per la distància que la separa de les seves amigues, que seuen a l’altra banda de l’aparell. Darrera meu, una parelleta d’enamorats novells que s’enganxen com pops durant gairebé tot el trajecte… (Tot i que al caps de 5 horetes ja tenen les primeres discussions! Ais, la joventut dels qui tenen 5 anys menys!) En total, visc 12 hores tortuoses de moviments feixucs, murmuris, gent jugant a cartes, reunions improvitzades al passadís vora els lavabos, algun crit i frecs constants al meu voltant. El grup de jovent va a Cancun, zona turística per excel·lència. Sort que tinc finestreta per distreure’m, llibres (Krakauer i Capote) i la llibreta per anar escrivint. (Tot i que quan passen 10 hores em penedeixo enormement d’haver acceptat recloure’m en un avió tant a la lleugera!)
No hi ha teles individuals com a l’avió de Nova York, sinó que hi ha algunes pantalles disperses als passadissos i hi passen dues pel·lis al llarg del vol (Mr Magorium i una parida de film amb The Rock com a jugador de rugbí i ballarí de ballet!). El paisatge és magnífic… Els Pirineus, Sau (?)… Un dia magnífic i amb pocs núvols… Les hores passen i arribem al mar. Primer fem un dinar de pollastre amb arròs, després tanquen llums durant 4 horetes per intentar fer-nos dormir (del pal “Guarderia”) i, finalment, toca un últim refrigeri d’empanada farcida de moltes coses abans d’aterrar.
MOMENT 1> M’atreveixo a visitar per primer cop (almenys conscientment) un lavabo d’avió. Pudor de tabac, mareig i malestar general. Amb maldecap inclos i tot una mica deixat. Culpa meva per no haver-hi anat a les primeres dues hores! Ara ja ha rebut massa visites, suposo.
I com que aterrem amb retard he de cancel·lar la meva visita llampec a Mèxic DF i esperar una horeta a l’aeroport el meu següent vol. Els companys universitaris embarquen cap a Cancun, i jo surto una horeta més tard. Entro als lavabos amb ganes de rentar-me les mans i veig un nano molt viu amb ganes de demanar propines als turistes fent veure que forma part del personal de l’aeroport oferint mocadors de paper de l’expenedora a la gent (no porta uniforme i, de tota manera, ja havia anat a un altre lavabo de l’edifici i sabia que no oferien cap servei així). M’avanço a ell en tot moment i aconsegueixo esquivar la seva extorsió.
MOMENT 2> El meu primer pagament amb pesos (compro un refresc, un entrepà i una pasta). És fàcil no descomptar-se. Hi afegeixo un 0 i m’imagino que són pessetes per saber quan costa en euros. M’explico tot seguit! Resulta que 50 pesos equivalen més o menys a 500 peles de les antigues pessetes, així que gràcies a això sé que estem parlant d’uns 3 euros! D’aquesta manera anava fent-me a la idea de quant gastava.
Passo l’aduana com a turista estranger, per cert! Em toca omplir papers tipus “USA” (on has de declarar si portes molts diners i males intencions). La part graciosa ve al final, quan a la sortida del control et fan pulsar un botó que decideix (aparentment per atzar “informàtic”) si pots passar o no amb un “mec” i una pantalla que s’il·lumina (en verd o vermell). (M’imagino que de tant en tant posen en compromís algun visitant per escorcollar-lo de dalt a baix, ni que sigui per atzar o amb motius de pes.)
L’avió de Mèxic DF a Mèrida surt puntual i és més petit i molt més còmode. Dormo i tot. Un parell d’horetes i ja hi sóc. Tot se’m fa curtíssim, a partir d’ara! A Mèrida surto a la zona “pública” i no trobo en Marc, el company amb qui havia quedat. Surto del recinte i el veig, despistat, voltant per fora i buscant l’entrada a l’edifici. El gravo en vídeo per sorpresa i l’assalto per l’esquena. Abraçades i cops a l’esquena de mascles feliços d’haver-se conegut.
MOMENT 3> Aquí comença l’autèntica estada a Mèxic de 7 dies, 7 hores i 7 minuts!
Tenim xerrera i els taxis “oficials” són cars: Així que anem a peu fins a la ciutat i a l’alberg! Una hora i mitja amb la maleta a coll.
En un carrer vora el nostre destí ens creuem amb el cadàver d’un gos famèlic, mort atropellat i disposat suaument a un costat del carril, amb el cap reposant sobre la vorera. En Marc m’explica que ell és qui havia arrossegat el gos moribund a un costat del carrer en veure que l’acabaven d’atropellar i més cotxes anaven a embestir-lo sense pietat.
— Abans de venir-te a buscar, ho he vist i m’he mosquejat. M’he fotut al mig i he fet parar el trànsit per agafar l’animal i apartar-lo, ja moribund.
Arribem a l’alberg Nómadas, de Mèrida. Cuco i molt mexicà. Tenim una habitació de 4 per a nosaltres solets i amb ventiladors al sostre i lavabo propi…
MOMENT 4> Descobrir que els lavabos de Mèxic (almenys de la zona on som) tenen instal·lacions precàries i no permeten llençar paper de vàter a la tassa, per la qual cosa tenen sempre una paperera al costat per dipositar-hi les sobralles en qüestió i evitar embussar canonades.
Nit de conyes i rememorança dels vells temps. Dormim 4 hores, aproximadament.
DIA 1 (10-02-08)
M’adono que l’amic Marc està com sempre. Un pèl més pelut, amb el cabell tallat per ell mateix, més prim (si això era possible) i una mica moreno. Porta el barret de palla que va trobar entre unes runes i sembla haver descobert coses inexplicables al llarg del seu viatge que li han fet concloure que la vida és per ser viscuda amb calma, relaxament i sense estressar-se passi què passi. Amb timidesa però fermesa, ha anat consolidant el seu “modus vivendi” gràcies a la seva estada americana.
L’alberg Nómadas és molt recomanable. Hi tenim dues nits demanades, de moment. Hi ha “pati d’hamaques”, esmorzar (torrades amb mantega, mel, mermelada i cafè), zones de reunió, servei de venda de refrescos a recepció, pati interior, Internet i moltes habitacions disposades amb un cert caos molt acollidor. Fins i tot té una ala reservada només per a noies!
Llevar-se allà és una delícia. El problema és que un cop has visitat el centre, toca posar-se les piles i decidir què fer els propers dies, que són pocs i curts. Passegem pel mercat, pel passeig i visitem el típic hipermercat de ciutat (sempre fa goig perdre’s als “hiper” de cada país, així veus quin peu calcen).
MOMENT 5> Dinem lluny de turistes, a la zona on mengen els venedors del mercat, on hi ha paradetes amb taules senzilles amb el logo de Coca-cola. Per 3 ens fotem un platàs de tacos i, a banda, uns nachos complementats amb “de tot” (de frijoles a guacamole, passant per cebeta i altres vegetals). Uns plats impressionants i molt saborosos.
La ciutat té molta vida i un deix de tranquil·litat. A la tarda ens sorpren una pluja suau i anem a un cibercafè per acabar de planificar els dies següents. Mèrida serà el nostre “campament base”.
Acabem el dia relaxats, gronxant-nos amb una hamaca cadascun sota la fina pluja. Els colors de les cases m’han embafata i l’aparent senzillesa dels habitants (amb prou feines hi ha edificis de més de dos pisos a tota la ciutat, a menys que siguin cases senyorials, hotels o mansions colonials).
Sopem per menys de 2! Visca les zones no-turístiques. I el canscansi i la son ens venç. Acabem de concloure detalls per l’endemà i anem a dormir d’hora…
És curiós; he pogut prendre menys anotacions quan ja sóc a lloc que durant el viatge! Es nota quan algú té temps lliure i s’avorreix! Quan ens distraiem costa més aturar-se a prendre’n notes!
DIA 2 (11-02-08)
A l’atrotinada televisió hi passen “El show de Speedy González” a baix volum. Som a la sala d’espera per a viatjants de “camión” (autobús) de segona classe. Cadascú porta la seva motxilla sencera. Ja hem deixat l’alberg.
Al nostre voltant, gent molt morena i baixeta. Res a veure amb les persones d’aspecte europeu que surten als anuncis de la pantalla. Sembla ben bé que la televisió reflecteixi el somni d’un país inexistent, que en realitat és tota una alta cosa. Som a l’estació Noreste de Mèrida, que ha costat de trobar malgrat els mapes (té l’entrada molt oculta, en un carrer paral·lel al que marca el mapa). Els altaveus fan un so incomprensible. Cal parar bé l’orella per desxifrar els missatges.
En Marc porta dies combinant pantalons sense rentar-los. Promet que ho farà ben aviat, quan jo me’n vagi, per no fer-me perdre dies a mi amb un dia de “neteja de roba”. Que amable.
MOMENT 6> Se’m fa ben palès el masclisme interioritzat de Mèxic en rebre notícies sobre un servei de bus especial només per dones que s’ha creat a Mèxic DF per combatre els abusos i tocaments a persones del sexe femení quan van en autobusos “mixtos”. A més, no són pocs els vehicles (autobusos inclosos) que fan sonar les botzines en creuar-se una noia! I en una ocasió fins ens creuem amb un grup de nois llençant floretes a una desconeguda que hi ha lluny lluny, carrer enllà.
L’autobús és gros i de segona classe. Ja ens va bé. El viatge és molt mogut, entre pobles petits. Sorpren el paisatge, les cabanes, la pobresa i la humilitat que s’hi respira. Però també la felicitat. Com que viatgem en classe de no-turista, sinó entre els habitants de la zona, hem de demanar al conductor que ens deixi a Chichen Itzà (ruines), abans que arribi a “Chichen Itzà (poble)”. (Cert, cert, no costa imaginar que els turistes nord-americans l’anomenen “ChicKen Itzà”!)
I el lloc és un fotut parc temàtic! Però no em queixaré. El meu segon dia a Mèxic i em sento a Port Aventura… Ains. Deixem les motxillotes a consigna, paguem 100 pesos de rigor i cap dins!
Els monuments són espectaculars! El temple de les mil columnes, la pista de pilota, els curiosos ecos a tot arreu i els turistes picant de mans i fent-los ressonar… i la gran Piràmide. Tot barrat: No es pot pujar a dalt! Fa anys es podia! Encara surt a les postals i a la meva “guia particular” de Chichen Itza; el gran còmic “SuperLópez y el tesoro de Ciuacoatl”, del gran i original Jan! Aquell home fa còmics ambientats a llocs reals tot sovint, i en aquest cas em feia una il·lusió bàrbara comparar el còmic amb la realitat. Genial. Almenys el protagonista del còmic sí que puja a la piràmide! (*Sospir!*)
(Es veu que van tancar-ne l’accés fa poc, per mantenir millor la restauració que va rebre el temple, i ara no es poden pujar les escales.)
Hi passem tot el dia. Flipem amb la pista del joc de pilota, que és conserva fabulosament bé. No hi vènen menjar, a dins, però sí begudes clandestines (vull dir que les vènen a raconets amb neveres ambulants, com d’estranquis) i molts molts molts molts munts de records de tot tipus! En Marc regateja per comprar una Cola. Jo portava a sobre aigua i entrepans. Així que som afortunats d’endrapar com lladres entre ruines maia.
Va plovent cada deu o vint minuts. És divertit perquè els turistes corren a sota els arbres i, aleshores, aprofitem d’avançar còmodament amb en Marc. Jo porto el cangur a la motxilla i el vaig traient i guardant. Ell amb el barret ja és feliç. Visitem una cova enmig del fang (on coincidim amb uns nens que vènen objectes fent-la petar amb una turista mexicana) i anem gravant paridetes sobre la marxa. Al voltant del “Cargol”, un edifici amb una escala de cargol, se m’acaba la cinta de vídeo! Impressionant. Ja tinc gastada una hora de pel·lícula! Decideixo economitzar i, d’ara en endavanat, gravar el mínim per fer durar tota la segona cinta fins al final del viatge. El plugim ens ha ajudat a fer molt més superable la calor.
Sortint ens estressem per l’autobús. Volem agafar-ne un cap a Tulum, però no arriba a l’hora establerta i tenim un representant d’una companyia més cara tocant-nos els nassos dient que el que esperem ja no existeix i que només podem anar a Tulum amb el seu “camión”, de sortida imminent. Ens convenç a l’últim minut i atura el vehicle, que ja marxava. Ens enfilem a l’autocar pagant el bitllet i sense rebre resguard. El viatge a Tulum se’m fa tens, anguniós i llarg precisament per no tenir bitllet ni cap comprovant de la legalitat del nostre trajecte…
— I si se’ns queden les motxilles, en veure que no tenim resguards?!
— Bah, pateixes massa, dorm una mica!
MOMENT 7> Hi ha molts venedors ambulants. No només als carrers, sinó als autobusos! A cada parada vénen a intentar vendre’t de tot, “cacaué, cacaué” o iogurts i derivats.
No dormo, però tampoc passa res estrany. En Marc fot unes grans clapades amb el cap sota el barret de palla, que li cau a cada frenada del cotxe. I els seients són molt còmodes. En total hem fet 4 hores d’autobus, avui! Per sort, a l’última hora hem vist un distret documental de ximpanzés, on un dels especimens s’avorria i s’emprenyava i decidia atacar el més dèbil del grup fins a llençar-lo des d’un arbre. La conya venia quan el dèbil tornava al grup reclamant atenció (del pal “Ei, ei, tios, estic bé, no patiu!”) i la resta de ximpanzés passen d’ell. (També hem vist, als autobusos, un fragment de Germà Ós 2 i Copying Beethoven. Tot molt instructiu.)
MOMENT 8> No puc evitar extreure una lliçó, de tot plegat. La gent de Mèxic en general és amable i confiada. És un cop puges de categoria i vas en primeres classes que demanen més comprobants i papers. Però en principi no cal emmarranar-s’hi, tot i que els cauts poden demanar resguards de tot sense problemes… Però penseu-hi a temps, abans que el vehicle arrenqui!
😉
Arribem a Tulum. Ciutat calorosa que em recorda als pobles de la Costa Brava; molt ambient nocturn, gent amb poca roba i molts turistes. Som a la costa caribenya!
MOMENT 9> Ara sí que entrem en contacte amb les zones turístiques. Els preus estan inflats i tot és més car. Però sempre hi ha llocs més barats on refugiar-se per menjar i atipar-se bé!
Caminem una llarga hora amb les motxilles a coll fins a trobar (després d’una visita a un ciber), el nostre nou alberg. Es diu Mayan Hostel i impacta: La recepció-bar és una enorme cabana molt vistosa al costat de la carretera. A recepció ens atén una noia tatuada i amb piercings. A la pissarra del fons on hi ha llistades les habitacions lliures i alguns preus, un parell de llangardaixos groguencs corren amunt i avall.
MOMENT 10> Llangardaixos verds i dragons menuts de color blanc són els rèptils que més es deixen veure a Tulum. Són més grans que els seus cosins europeus, però inofensius i juganers, amants de les baranes, les filigranes de metall i els llums exteriors.
Les habitacions són en un bloc més modest, al darrera. I toca recarregar-nos i recarregar mòbils i càmeres. I quina set! La gana ja no m’inquieta tant, sinó la set. Bebent ja sóc feliç.
MOMENT 11> Tot xerrant abans de dormir, remarquem la inseguretat i la precarietat de les reformes obreres i les construccions de Mèxic en general, de cara al públic. I és que hem vist un munt de racons amb obres (tant a pobles com a ciutats) on surten filferros afilats i rovellats apuntant als vianants sense pietat en zones concurregudes. No hi ha control i qualsevol podria enganxar-se amb aquells cables punxeguts i altres artefactes de metall perillosos pel trànsit de vianants. “Coses esmoladetes” que poden fer “pupa” a la gent, vaja.
Ben adormit, escric coses inintel·ligibles a la llibreta perquè encara no hem tancat els llums i volia aprofitar fins a l’últim moment. Escric com qui remuga entre somnis. Quan me n’adono, riem molt amb en Marc intentant analitzar perquè hi he escrit gargots on s’entrellegeix “TVC” o “la Beth ja té”. I després dormim.
Després d’un dia feixuc amb molta visita cultural, demà toca platja!
(CONTINUARÀ…)
La Gran Poma en 15 dies!
Petit resum de l’aventura novaiorquesa, que ja tocava!
🙂
A finals de novembre vam anar a fer companyia a l’amic Marc, amb qui també vam rodar un curt, a Nova York. Moltes amistats m’han demanat que els expliqui com vam repartir el temps a la Gran Poma… Va, ho intentaré.
DIA 1
A Barcelona tot correcte. Tot puntual i cap a Ginebra amb un avió ben cuco. Quina impressió, veure les muntanyes de Suïssa aparèixer entre els núvols en començar a aterrar. En un parell d’hores anem cap a Nova York. Quina mandra! Quantes hores d’avió! I serà en un avió més gran, amb dos passadíssos i el doble o triple de seients que el que ens ha dut de Barcelona. Tenim mantes i coixí. Quina por. Ja veig a venir que no hi podré pas dormir. I una pantalleta individual per veure pel·lis (La Jungla 4.0, Harry Potter i l’Orde del Fènix, Ocean’s 13…) o jugar a videojocs senzills (a banda, també ens toca finestreta; sempre ens toca finestreta i just al davant o al darrera d’una ala. Mai al mig).
L’espera perquè l’aparell es mogui és enorme. Van carregant maletes i tremolem veient el tracte que els dispensen. Finalment, amunt amunt i fora! El viatge (la segona part del viatge, vaja), segons la pantalleta, durarà 8 hores, constarà d’uns 6.150 quilòmetres i volarem a una velocitat entre 600 i 700 km/h i a una altura d’entre 7 i 12 km per sobre el nivell del mar.
Des de l’avió es veuen ciutats menudes. Com deuen ser? Ara un nucli gran… Ara un poblet al costat d’un riu… Llocs que mai visitaré ni dels quals sabré els noms. Ara el Canal de la Mànega! Mira, algun lloc que em sona! I allà el Regne Unit, que en una horeta ja deixem enrera… Després mar. Un mar infinit. I llavors… Canadà?
Per menjar, pollastre amb arròs. Ah, i el mític formulari del qual tothom parla! I no, no hi demana “Véns a matar el President?”, sinó coses com “Véns a involucrar-te en alguna activitat il·legal?”, o bé “Has estat relacionat amb genocidis o amb l’Holocaust Nazi?”. Déu n’hi dó! De debò que algú ha respost que sí alguna vegada?!
Arribem. Aterratge OK i tot lentíssims. Seguim al peu de la lletra les instruccions d’en Marc i així deixem enrera l’aeroport i una insulsa conversa a l’aduana on ens demanen què anem a fer allà i si portem res al nostre amic i on anirem exactament. (CONY! A VISITAR LA FOTUDA CIUTAT! TANT COSTA D’ENTENDRE?!) Ais… (Ah, i ens entretenen tant que alguna ànima amable treu la nostra maleta de la cinta corredera i la deixa abandonada al costat d’una columna, a mercè de qualsevol indesitjable. Sort que està bé; més abonyegada que mai pel personal de l’aeroport, però ja se sap…)
Però comença la gimcana! Airtrain (amb un munt de rètol de “If you see something, say something”; paranoia, paranoia, paranoia) – Subway (amb altres rètols similars o pitjors) – Transfer (transbord) – Subway… I ja som a Harlem. Després de passar per Queens (o és Brooklyn?) i veure els barris perifèrics, ja som a l’illa de Manhattan, d’on no ens mourem.
Hem sortit a les 9 de BCN i hem arribat a NY a les 6 de la tarda del mateix dia. Quin fart de viatjar! Al pis ens reben molt bé. La propietària i el seu fill ens deixen instal·lar-nos a l’habitació d’en Marc i sortim a Central Park (és al costat) mentre fem temps perquè arribi el nostre amic. Creuem d’oest a est el famós parc, fins al llac de Harlem, i tornem. De nit. Preciós. És Nova York i ja hem arribat. Una horeta més tard trobem en Marc quan surt del metro. Abraçades i emoció. En uns minuts ja som de nou a l’habitació per ordenar-ho tot una mica i, de cop, la proposta d’en Marc: “Bé, anem a Times Square, no?” La veritat és que ens morim de son, però és que no ens fa una pregunta, sinó que és gairebé un precisió sobre quelcom inevitable.
I anem a Times Square. Flipant. Els núvols de nitrogen que surten de les clavegueres, la botiga de Toys R Us amb una nòria gegant a dins, la botiga especialitzada en (atenció) M&Ms, els cartells de musicals i de pel·lícules… Els neons per doquier. Com un parc temàtic nocturn. S’ha de veure.
DIA 2
Amb emoció, ens llevem. Quantes coses a fer! En Marc està atabalat amb l’escola de cinema, així que anirem a la nostra bola. I des de la seva habitació es veu un pati de veïns farcit d’aquelles mítiques escales d’incendis de pel·lícules com Esmorzar amb diamants!
Esmorzem a Central Park, havent comprar el respectiu cafè i batut de xocolata. Passejant pel costat proper a Harlem. I després cop de metro i cap a l’Empire State Building, que està cobert per la boira i decidim no pujar-hi. Així que anem passejant pel barri i baixant per Broadway Avenue fins al Flatulence Building (perdó, el Flatiron!). Però comença a ploure quan som a Union Square i ens anem a refugiar a un Wendy’s (una mena de Mc Donald’s però un pèl més bo), on dinem. A la tarda passegem sota la pluja i anem a la Grace Church i, com que el temps no canvia, fem un cop de cap i anem al MoMa, el museu d’art modern, que els divendres a la tarda és gratis! Així que passem la resta d’hores contemplant Miró, Dalí, Van Gogh, Warhol o Picasso.
També és el dia que descobrim que TOTS els parcs de NY tenen esquirolets grisos als arbres. Impressionant. I deuen tenir un gran servei de manteniment, per assegurar-se que els animalons sobreviuen a cada parc. Ben controlat.
I a la nit en Marc ens porta al Village! Ambient nocturn de bars amb molt moviment i tot tipus de botigues obertes! Acabem sopant una pizza sossa (com gairebé tot, allà) envoltats del típic grupet de noies cridaneres deHarlem que actuen talment com a una pel·li d’Spike Lee. Sí, sí, Nova York és tal com surt al cinema. Tant per allò bo com per allò dolent!
El retorn al pis ens fa descobrir que el metro, a la nit, és un absolut despropòsit. I acabem arribant a les tantes; entre transbords i temps d’espera tot es fa lentíssim.
DIA 3
És dissabte però tenim un petit somni a complir: Veure JA l’estàtua de la llibertat! Així que anem i ens trobem el que toca; dues hores de cua per anar a visitar Liberty Island i veure de ben a la vora el monument de torn. I les fem, però amb alegria i mirant els impressions gratacels amb devoció. Almenys avui no plou. I fa calor (molt sol però també una mica d’airet); la gent va en màniga curta i tothom s’estira als racons de gespa de cada parc (i n’hi ha un munt!).
La visita val la pena almenys una vegada a la vida. L’Estàtua de la Llibertat és impressionant i té aquella sensació com “familiar”, de ser una cosa que a tots ens sona, però és recomanable anar-hi ben d’hora i no quedar-s’hi a menjar. El menjar és car i dolent (un ridícul entrepà de gall d’indi ens va deixar secs!). A la tarda, Ellis Island, l’illa on arribaven els immigrants abans… Mooolt interessant. Hi ha un gran museu amb un munt d’informació sobre els tràmits que passaven els immigrants de l’època que és súper-instructiu. De debò.
Després tornem al port i visitem Wall Street. La Borsa, la Zona Zero (impressionant, amb gent intentant fer negoci venent fotos de l’atemptat de l’11-S!) i el South SeaPort, que es manté amb bona part com al s. XIX, amb carrers moníssims al costat de l’East River. Arribem, després d’una llarga caminada, fins el Pont de Brooklyn, i en fem un tros a peu i tot.
A la nit tornem a Times Square amb en Marc, a mirar-ho tot amb més calma. Quanta gent, en dissabte! Sopem al McDonald’s (amanides, per variar), i visitem el Virgin i l’M&M’s World. Increïble. Tenen didals d’M&Ms! Només una botiga dedicada a aquests caramels de xocolata… Una bogeria. Només podia passar aquí.
DIA 4
Al matí descobrim que el metro de NY té el personal d’atenció al client com a BCN. Les màquines de validar els bitllets estan travades i no hi ha personal a enlloc per ajudar-nos a passar. I ens toca canviar de parada… a peu.
Visitem Greenwich Village de dia i el famós Soho, barri d’artistes i galeries d’art. Seguim voltant i arribem a Chinatown (enooorme) i Little Italy (on dinem a un italià portat per sud-americans on ens foten una clavada de por per uns plats raquítics! I tenim la primera mala experiència amb les propines “obligades” dels EUA). 45 $ en total! Déu meu!
A la tarda passegem per tot Chinatown. Acabem ben esgotats. I anem divagant fins a Tiompkin Square (euh, perdó, que es diu “Tompskins Square“, a l’East Village), plaça i parc on el 1991 hi va haver enfrontaments entre la policia i el centenar d’indigents que encara hi viuen (després de ser foragitats d’altres parcs).
A la nit, un tros de pizza pel camí i trobem en Marc a un “italo-mexicà” a Amsterdam Avenue. Molt més barat i bo que on havíem dinat nosaltres, per cert! El problema és que al restaurant, malgrat el nostre evident coneixement de l’espanyol, el restaurador s’entestava a parlar-nos en anglès! (I es reservava l’espanyol per parlar amb la resta de cambrers i algun amic íntim que tenia per allà.) Curiós.
DIA 5
Toca rodatge. És un dia lent. Arriba l’equip d’en Marc i ho preparem tot a poc a poc. Esmorzem a Central Park mentre l’equip prepara els temes. Finalment, arriba l’hora de rodar i després d’alguns talls ens interrompen per dir-nos que no podem rodar al passadís del bloc de pisos, perquè no tenim permisos.
Tot aturat. I això per un curt amateur d’una escola novaiorquina! Que trist.
Anem a dinar a una italià autèntic a Amsterdam Av, darrera el pis d’en Marc, tristos. A la tarda es fa un intent de reemprendre el rodatge, que queda abortat. (El porter del bloc ens fa moving; ens atura l’ascensor i diu que està “Out of Order”. Així que ens fa pujar per les escales i, en arribar al pis pertinent, descobrim que, es clar, l’aparell funciona correctament. Quin paio! Se suposa que és una amenaça?)
Al vespre, de nou a Times Square, a comprar records i sopar al Wendy’s.
Per cert, un altre rètol graciós del metro: “SAVE YOURSELF FROM HAVING TO BE RESCUED. Get ready. Be prepared. Have a plan.” De bojos.
DIA 6
Per fi, avui toca. Torna a fer fresca, hi ha menys turistes i comença (ara sí), la tardor. Cauen les fulles i sembla que haguem viscut dues estacions en una setmana. Genial. Dues Nova York diferents.
Toca pujar a l’Empire Stat Building. El cel avui és perfecte. I molt poca cua de gent. La vista és brutal. Un veritable espectacle.
En baixar comprem postals i anem a Correus (darrera el Madison Square Garden) a enviar-les. És complicat perquè la informació és molt dispersa i ningú t’ajuda (la cua de la finestreta oberta és llarguíssima i tothom va amb paquets, mentre que dos paios que hi ha en un petit punt com “d’informació” només et diuen, amb molta mala educació, que ells no responen a preguntes sobre Correus; i això que al seu mostrador hi ha un fabulós escut de correus!). Un mal tràngol. Però, per sort, ens en sortim copiant uns altres guiris que corren per allà.
Però per fer-nos passar el trauma, anem a comprar entrades de musicals a Times Square. Per Les Miz; Els Miserables. I ho fem a les taquilles on les vènen pel mateix dia, a meitat de preu. Obren a les 3, però hi anem a un quart. Amb la sorpresa que a dos quarts de 3 ja obren! Així que ens estalviem una cua que sempre esdevé enorme en pocs minuts! I tenim les entrades a meitat de preu. Visca. I recomano fer-ho a tothom qui hi vagi.
Dinem al Friday’s. Menjar fregit i car. (A la factura especifiquen la propina i tot!) No hi aneu.
A la tarda, visitem amb més calma (ara sí) tot l’East Village, la zona on vam anar de nit amb en Marc dies abans. Barris de hippies, de jueus i Tompskins Square de nou.
Després, “Els Miserables” i sopar al Taco bell (prou bé), amb en Marc, que està atabalt buscant llocs on gravar el curt evitant-nos el conserge sonat del bloc de pisos. Per cert, el teatre de Broadway és com un rellotge on tot funciona perfecte i els actors no semblen humans (ni un sol error!)… Llàstima que les butaques siguin una p*t* merda. De debò que mai havia segut en butaques pitjor. I el preu per seure allà és una estafa total.
A la tornada al pis, una anècdota: Un nord-americà rosat i borratxo llença una llauna dins el vagó i baixa del tren. Abans que es tanquin les portes, un noi amb aspecte de mexicà raper, s’alça i fa un parell de tocs a la llauna. I la xuta, enviant-la a través de les portes que es tanquen al cap del nord-americà rosat! Genial.
I no acaba aquí: A la següent parada, entra un home gran, negre i xerraire, reclamant 20$ per un problema familiar que té, i explicant la història de la seva família i pindolant. Al cap d’un parell de parrafades, el MATEIX mexicà raper d’abans li allarga els diners, dient-li, “Ep, company, pren això i calma’t una mica”. Tal dit, tal fet, l’home vell agafa els diners, li agraeix, somriu i calla.
Tot un personatge, aquell raper! Un veritable heroi novaiorquès.
DIA 7
Dia d’experiments. A primera hora del matí em compro Fanta de Pinya. FAN-TA-DE-PI-NYA! Fins la nit no me la vaig acabar del tot. Horrible.
Visitem la Columbia University, seu d’algunes escenes (si mal no m’erro) de Els Caçafantasmes. I, entre aquesta i el pis d’en Marc, la Catedral de Sant Joan El Diví. La que, un cop acabada, serà la catedral barroca més gran del món. (Té una capella dedicada a l’apòstol Santiago i tot.) Era barroca? Euh… Sí… No? O no. Però és enorme i encara no està acabada. I, a sobre, se’ls va cremar per dins fa uns anys i encara hi tenen el doble de feina!
Tot seguit, cap al sud, al Dakota Building i a Strawberry Fields amb el metro. L’edifici a la sortida del qual van matar John Lennon (la Yoko Ono encara hi viu) i el petit monument a la seva memòria que li van fer. Més al sud, l’edifici de Els Caçafantasmes, on vivia el personatge de la Sigourney Weaver. I descobrim el nostre primer Barnes & Noble; Curiosos Fnacs amb un Starbucks dins. També veiem per fora el Lincoln Center i arribem a Columbus Circle, un altre punt de la pel·lícula Els Caçafantasmes, a la cantonada sud-oest de Central Park.
Allí dinem un hot-dog servit per un nou nord-americà fanàtic del Reial Madrid. I a la tarda, Central Park per la part del sud. Un primer tastet (ens el reservem pels últims dies); veiem el Plaza i ens anem fent a la idea de la grandiositat del parc. (Ja coneixem la part nord i, ara, la sud. Ens falta conèixer-lo de llarg! Fa gairebé un quilòmetre d’amplada i 4 de llarg!) Tot molt gros i impressionant.
DIA 8
Dia intens. Esmorzar pel camí (ara ja el comprem a una gasolinera a la vora del pis d’en Marc on tenen uns donuts farcits boníssims) i de pet a Midtown, on veiem la Grand Central Terminal, el Chrysler, els edificis Tudor, l’ONU per fora, la Catedral de Sant Patrici (fabulosa), la Cinquena Avinguda (mític Tiffanny’s, botiga de joguines FAO, etc.), l’edifici Sony, el Waldor…
Dinem a Times Square (hi anem per veure si trobem entrades per Rent, però arribem a les 3 tocades i hi ha una cua quilomètrica). Però mengem en un restaurant japonès tipus fast-food. Una cosa que es deia quelcom similar a Yoshinoya. I no estava malament. (Ara sempre fa fresca, per cert! Plugims habituals i aire fresc d’aquells de bufanda.)
Tornem a la ruta i visitem la biblioteca pública de NY; sí, sí, la de Els Caçafantasmes.
🙂
També veiem el Rockefeller Center i acabem als cinemes Empire, veient El malson abans de Nadal (3-D). Amb ulleres, sí. Una gran experiència. Allà tenen unes butaques fabuloses, una projecció digital que tomba d’esquenes i un sistema de publicitat brutal; els anuncis previs parlen de Wendy’s, videojocs i altres ximpleries a banda de pel·lícules… però el més fort és que al final de tots els anuncis et fan una mena de resum de tot el que han publicitat per si has arribat massa tard i no has vist tots els anuncis! Brutal! Valia la pena anar-hi almenys una vegada.
Tot seguit, a visitar botigues de còmics (al final del viatge vam passar per Midtown Comics, Forbidden Planet o Universal Comics), tornada al pis i a dormir!
DIA 9
Els dies passen, i tenim almenys un encàrrec a fer. Un català ens havia demanat que li busquessim un casc de Harley Davidson. I avui toca anar cap a Long Island (Queens), a la seu de Davidson a NY per comprar-lo. I ho fem.
Quina passada de motos. (I això que a mi no em diuen res.) Una botiga impressionant.
I la zona… Era una nord-amèrica diferent. Pisos més baixos, carrers més despoblats i més tipus “polígon industrial”. Amb banderes a cada cantonada, clar.
Toca dinar un hot-dog i anem cap a l’ONU. Aprofitem per visitar-ne l’interior, que ens faltava. Visita pagant (clar), però interessant. La sala final (la que surt a la tele) és impressionant, la veritat. És la famosa sala d’aquella pel·lícula, Els Caçafantas–… ehem, perdó; The Interpreter.
Ah, i la guia era una mena de Michelle Rodríguez més maca, de California, que era fan de Barcelona tot i que, com ella mateixa deia, encara no ha après català. (Un assafata de l’avió també deia que era fan de Barcelona, i afirmava que els turistes l’estaven matant! Preneu nota!)
Després anem a Union Square, que plou i fa fresca, on en Marc ens convida a visitar la seva escola de cinema. Sembla que avui a la nit rodarem. A l’edifici on ens ho havien prohibit. Per què? Que ja tenim permís, potser? No, ara han afirmat oficialment que no ens deixen rodar. Aleshores? Doncs ho farem com ho hauríem d’haver fet des del primer dia; rodant d’estranquis a la matinada!
Una visita ràpida al Virgin Megastore (n’hi ha un munt, per allà!) i sopar a un Wendy’s. I a rodar! Fins les 6 de la matinada! Que el dimecres de la setmana següent és Halloween i la gent ja celebra festes per avançat, o sigui que tothom està de gresca i de borratxera i ningú es fixa en uns friquis disfressats gravant un curt per l’edifici! Una gran nit. Esgotadora, però divertida.
DIA 10
Queda poc per marxar! Després de dormir 6 hores, a les 12 del migdia, dutxa al pis, pluja al carrer i anem a dinar. Es nota que la gent està de Halloween, ja. Al carrer hi ha un ambient apagat (pluja a banda), amb la gent com endormiscada, i a la llunyania se sent la remor d’un karaoke i les habituals sirenes de policia.
Busquem l’italo-mexicà on va sopar en Marc un dia, però trobem un tailandès caríssim. Caríssim però boníssim. El millor lloc on hem menjat durant aquestes vacances. Per amor propi els vam donar més propina que al Friday’s i tot. I això que no ens van obligar a res (almenys no ho “exigien” a la nota de la factura, no com a altres locals!). Peix i verduretes, tot molt ben cuinat. Visca!
Decidim polir-nos la part nord de Central Park, que vam veure per sobre el primer dia a la nit. Veiem nens petits disfressats; fan un concurs. I al llac de Harlem hi deixen surar carbasses amb una espelma dins. This is Halloween! This is Halloween!
En Marc i el seu company de rodatge s’acaben de llevar. Ja és fosc. Dinen i quedem. Retornem al pis i fem un nou rodatge clandestí fins les 4 de la matinada! I acabem el rodatge de tot el curt. Per fi!
DIA 11
El nostre últim diumenge.
Toca tornar a fer un dinar esmorzar. No veiem de quina manera podríem aprofitar el dia, així que anem a comprar entrades pel teatre, que d’aquesta manera ja tindrem alguna cosa. Anem a dos quarts de 3 a les taquilles i, com l’altra vegada, podem comprar sense fer cua. Toca Rent. (Deixem de banda grans perles com Hairspray, El jovenet Frankestein, Legally Blonde, Spamalot…)
Dinem a un bufet lliure xinès molt dolent, tot i que tenen unes postres brutals; uns profiterols i una gelatina que posen la pell de punta de la seva dolçor.
I més compres! Descobrim la gran botiga Colony. On venen CDs de Karaoke i totes les partitures de musical que et puguis tirar a la cara! Val molt la pena!
Anem a teatre, al musical Rent (i ara em picaré: Em va agradar més la versió de Madrid!). Sopem a un Burger King i retorn al pis. En Marc està d’un alegre novedós; es nota que s’ha tret un pes de sobre acabant el curt. I passem una nit com quan anàvem de colònies (no hi hem anat mai; però si d’acampada per altres motius). Conyes tota l’estona, salts sobre del llit, ximpleries a cada moment… I tres guions de curtmetratges improvisats sobre la marxa! D’aquells que, l’endemà, quan hi rumies, t’adones que no valen un pet.
Ah, i descobreixo que tinc unes estranyes picades (una puça? un mosquit demòcrata?) al braç. I en són moltes!
DIA 12
Toca Central Park. Últim dilluns. El monument a Alícia al País de les Meravelles, el gos Balto… Ens creuem amb Greg Kinnear, que roda una pel·li per allà que es diu Ghost Town. La gràcia és que ens el creuem quan ell s’allunya del rodatge i jo que dic “Ei, aquell s’assembla a en Greg Kinnear!”, i llavors veiem un set de rodatge on, efectivament, Greg Kinnear roda pel·lícula amb la Téa Leoni (hi ha els seus noms a les cadires que corren per allà).
Dinem a un llac del parc. Al Turtle Tond. Un hot-dog, es clar.
I visitem el Sheep Meadow, la zona de Central Park on es va rodar Hair!
I visitem el zoo de Central Park! Ei, i res de lleons ni girafes. La pel·li Madagascar és una estafa. Això sí; canalla per tot arreu cridant i fent xivarri.
També veiem el Metropolitan per fora i acabem de recórrer la major part d’aquell parc de somni. Fabulós.
Sopem al Planet Hollywood. On cau una altra clavada, però ja anàvem previnguts i bàsicament volíem veure l’exposició que tenen muntada allà.
DIA 13
Voltem per la Museum Mile, al costat est de Central Park. I, per la zona, també veiem les cases dels rics i les seves façanes decorades per la nit de Halloween. Molt mono, tot plegat. (Passem pel Guggenheim, altre cop pel Metropolitan, etc.)
Anem a comprar maletes (almenys una, pels records que hem comprat a la tornada) i corrent a comprar menjar pel sopar de comiat. Que ja toca.
Dinem una amanida Cèsar (ja un clàssic) del McDonald’s i seguim comprant. Vi, tomàquets, pa francès, formatges, oli… Què sortirà, ai, ai… Perquè amb prou feines trobem res català!
Tornem al pis i organitzem el sopar. Un sopar catanyol; truita de patates espanyola i pa amb tomàquet. Els companys de pis d’en Marc, el gat inclòs, encantats. I bebem i riem fins tard. Una gran nit.
DIA 14
Ens llevem i fem les maletes.
Visitem en Marc al set de rodatge del curt d’un company seu. Ell ens ensenya una botiga de disfresses impressionant. I ens acomiadem. Ell es queda al rodatge i nosaltres revisitem alguns raconets que ens agraden… L’Empire State Builing i rodalies… Central Park (es clar) de nou.
Allà dinem dos hot-… dos hot-sausages (més grossos i picants que els hot-dogs), a l’ombra dels arbres. Que fa sol i val la pena. Com enyorarem Central Park.
Tornem moixos al pis, a buscar les maletes i acomiadar-nos dels veïns d’en Marc. Són les 5 de la tarda. Hi ha nanos pel carrer. Un Jason i un Batman. Amb les bosses demanant caramels. Trick or Treat. Avui serà la nit de Halloween. Nosaltres la passarem a l’avió, of course.
I som-hi, de nou la gimcana: Subway – Transfer – Subway – Airtrain… I aeroport. Cap problema d’aduanes, per cert, ens deixen dur el casc com a equipatge de mà i tothom content.
Dins de l’avió. Pel·lícules? Sigo como Dios o bé Els 4 Fantàstics i en Sílver Surfer. Apassionant. Toca dormir.
DIA 15
Mal despertar. Son incomodíssim. I un assafata em clava un cop al genoll amb el carretó. Qui el va parir! Esquena destrossada, son interromput. Horrible.
Sopem (pasta) i esmorzem (un… flam?!) a l’avió.
Després d’un fotimer d’hores arribem a Suïssa. Al matí. On hem de passar 8 hores fins el proper vol. Mig-zombis, passegem per Ginebra. Un home vell ens ajuda a localitzar el tren i ens ensenya com funcionen els bitllets. Genial. En 10 minuts som al centre. Hi passegem. Moments dolços, tranquils… Anem oblidant el bullici de Nova York i tornem a la històrica i clàssica Europa. Comença la transició cap a casa.
Tot preciós. Però car. (Podem comparar preus del McDonald’s, ara que en som experts, i ens horroritzem!)
Veiem el llac Leman, amb aquell sortidor tan característic… Però ens adormim vius. Tornem a l’aeroport i fem una migdiada allà mateix, als seients d’espera, després de menjar un entrepà. I tornem a Barcelona amb un avió més petit. Com a l’anada. Al Prat, on tothom ens espera, ja al capvespre.
Abraçades i trucades diverses. Ja hem tornat. Ja enyorem en Marc. Però adéu al menjar ràpid! Adéu a les amanides Cèsar! Adéu a les hamburgueses! (No, no, em nego a anar a McDonald’s i Burgers fora dels EUA! Cada cosa al lloc on toca! Com ha de ser.)
I FINS AQUÍ tot plegat. 15 dies de “repòs i desconnexió”, rodant i vivint la ciutat de Nova York…
Bons records; malgrat els borratxos estrambotics, les bandes de rapers i els excèntrics, a NY no hi hem trobat (potser n’hi ha) obrers grollers o bé els típics xuletes que busquen merder i se’ls veu a venir a dos quilòmetres de distància. En aquest sentit, sembla que aquesta fauna es refugia a altres ciutats, als EUA (a Barcelona cada dia veus almenys un d’aquests paios amb aires de suficiència amb ganes de brega; a NY la gent va més a la seva, aliena a què fa la resta). També Central Park, els racons de la ciutat, els esquirols, el tailandès…
Mals records; els registres constants i els controls de seguretat. A l’aeroport, en embarcar a Liberty Island, als museus, a les biblioteques… Increïble, angoixant i torrapebrots. Apa, a ensenyar la motxilla una i altra vegada! (Fins i tot als musicals!) I tampoc enyoraré el metro, el caos circulatori, les grans aglomeracions de gent (res massa diferent a les rambles), els enganyaturistes, etc.
Nova York és així. No cal emprenyar-s’hi, perquè és genial tal com és. Penso que és la ciutat que tothom hauria de visitar almenys una vegada. Per més anti-ianqui que siguis, és “la ciutat”. Per un motiu simple; hi ha tant aiguabarreix cultural que ningú si sent estranger. Tothom hi és benvingut. No passa a tots els Estats Units, ni molt menys (ja m’ho han dit), però Nova York és LA CIUTAT on hi pots trobar tothom. Val la pena viure-la almenys una vegada a la vida.
(Per cert! Les picades del dia 11 al final només eren això; picades d’alguna bestiola republicana. Després de retornar a casa, en pocs dies van desaparèixer.)
The Short One has left the town…
En Marc se’n va. Vaja, se n’ha anat. Ahir a la nit deuria posar els peus a l’aeroport JFK. Fa més de 10 anys que ens coneixem (des de l’Institut!) i hem fet ràdio, tele, teatre i curtmetratges junts. Havíem arribat a un nivell de connexió i química envejable. (És el que té dormir junts tans cops!) I el millor; la meva xicota també s’hi portava bé (tot i haver d’acceptar que ella sempre hauria arribat més tard que ell). Junts som un trio indestructible.
🙂
Però ara en Marc se’n va a fer les Amèriques. Un vell somni comú que ell complirà abans. Ara bé, penso anar-hi, que tenim un curt a mitges!
Per celebrar la seva partença, un còmic (l’original surt al diari aquesta setmana, però aquest l’he retocat lleument perquè els personatges siguem ell i jo):
És genial sentir-li dir que no podem estar-nos quiets, que la vida consisteix a anar més enllà i fer coses. (Fa uns anys ell no tenia esma per estudiar i amb prou feines per buscar feina! Veure’l en moviment com ara posa la pell de gallina!) I l’anècdota de les formigues és real: Abans d’ahir a la matinada estava espolsant-li formigues de l’esquena en un pàrquing vigatà, sota l’atenta vigilància dels Mossos d’Esquadra. No podria ser un comiat més romàntic, oi? Ehem.
Ara és a Nova York. I és un home que no vol mai que el felicitin per l’aniversari, a qui li costa donar gràcies i acomiadar-se. (Per això no el vaig felicitar aquest dimarts, que era el seu aniversari; preferia poder-me’n acomiadar.) Allà hi encaixarà de perles, no trobeu?
😀
S’ha passat dies dient-nos que no ens trobaria a faltar. I és probable, però sé del cert que a les nits enyorarà les caminades interminables pel poble i per la ciutat (segur que des del primer dia estarà fent excursions per la city). Ais! Els partits de futbol a la matinada, les excursions improvitzades a la muntanya o (en el seu defecte) a l’espai Fòrum, les bromes al bar de torn, les estones amb mil i un amics i companys de viatge i els moments de complicitat viscuts en antena…
Ahir a la nit jo ja enyorava anar a fer la típica passejada nocturna amb el seu gos, el Noi. Però això és normal, en mi, que per això sóc el nostàlgic de la parella.
😛
Suposo que així comença la nova temporada. Amb enyorança i amb un nou món de possibilitats al nostre abast. Que l’aventura no s’aturi.
See you, li’l buddy!
