Tag Archives | Mèxic

DIA 25-02-08
El pare d’en Marc em truca dient-me que no sap res d’en Marc.Em diu que no sap res d’ell des que va parlar-hi per telèfon, quan jo encara era allà, fa una setmana. Mentre parlo amb ell reviso el correu i veig que en Marc m’havia escrit feia 4 dies. Li dic, per tranquil·litzar-lo, però no sembla quedar tranquil. Em diu que cada setmana parlava amb ell i que ja fa massa dies que no en sap res!

Jo li dic que al seu mail em diu que és a punt d’anar-se’n a Xiapas, que ja s’ha llegit el llibre d’en Krakauer i que tot va bé però amb pocs calés. Que estalviarà al màxim.

Per la meva banda aviso en Benx per tenir un còmplice també a l’aguait i suposo que el pare d’en Marc rebrà notícies d’ell moment o altre. Porta dies amb el mòbil sense cobertura o apagat i no és massa tranquil·litzador, això. Li acabo d’enviar un SMS. Segur que el respondrà en un o dos dies (si la cosa és problema de cobertura). Tampoc m’estranyaria que hagi decidit desconnectar-se del món una setmana sencera i fer-nos patir “inconscientment” a tots, però m’imagino que per ara no he de preocupar-me ni capficar-me.

DIA 26-02-08
Tant jo, com en Benx, com el pare d’en Marc hem anat provant de trucar-lo al mòbil cada dos per tres. Fora de cobertura o apagat. És preocupant.

El pare d’en Marc inicia gestions; contacta amb consolats i amb el seu nebot, guia espiritual del viatge d’en Marc a Mèxic. S’informa d’on hauria de ser en Marc, a Boca del Cielo, a un lloc sense electricitat i amb poca cobertura. Fa mans i mànigues per contactar amb algú d’allà (es veu que en Marc anava als bungalows que regenta un noi d’Esplugues).

Tinc un nuset a l’estòmac. Com una cosa… No, no té res a veure amb les xorrades habituals: Ni amb els Òscars acabats d’entregar ni el teatre que assajo ara. Això no és important. El que em preocupa és la trucada del pare d’en Marc per dir-me que no localitza el seu fill a Mèxic.

Ja sé que és massa d’hora. Mirem-ho fredament; em va enviar un mail fa 5 dies! Fins que en faci 7 no ens hauríem de preocupar… No?

Però el nuset hi és.

DIA 27-02-08
He anat escrivint la crònica del viatge. A cada nova línia penso què podria passar si… Vaja… En Marc que… Si… ¿I si va ser una mala idea deixar-li la novel·la d’en Krakauer? I si a en Marc li ha vingut un moment d’inspiració divina i se n’ha anat cap a terres salvatges de debò per a no tornar? I si algú l’ha raptat pensant que duia diners i en veure’l tan pelat com una rata l’ha esbudellat i l’ha llençat a un costat de la carretera?!

Ostres. M’agafa una angúnia estranya de pensar en la possibilitat nefasta de qualsevol opció d’aquestes… I em fa sentir com un testimoni d’excepció involuntari. Jo hauria estat l’últim íntim a veure’l. Una experiència així em deixaria marcat per sempre. Em vaig neguitejant. I més pensant en els nervis i el patiment del pare d’en Marc.

Avui farà una setmana que no sabem res d’ell… Si demà no en sé res, exploto d’una vegada i començo a estalviar per anar a buscar-lo on sigui! (De cop m’assalta un sentiment de culpabilitat i vergonya inexplicable.) No acabo d’estar tranquil, tot i tenir la certesa que si algú podia desaparèixer durant dies i sobreviure on fos amb la tranquil·litat i la reflexió com a armes, aquest seria en Marc.

A la tarda parlo amb en Benx. Em diu que vol parlar amb el pare d’en Marc per tranquil·litzar-lo, tot i que en Marc encara no respon al mòbil ni res. Li dic que endavant. I em diu que ara ho farà…

Parla amb el pare d’en Marc. I no queda tranquil. L’home està molt preocupat per tot plegat i remou cel i terra… En Benx penja. I decideix, per curiositat, fer un truc més a en Marc a veure si respon. I hi ha línia.

En Marc respon:

— Sí?
— Nen! Què fas que no truques al teu pare?
— Ei, m’acaba de tornar la cobertura ara mateix, ara ho faré!
— Doncs vinga! Adéu!

Tal dit tal fet. Es veu que ha estat sis dies sense cobertura sense haver-ho planificat i que no havia pas tornat “només per trucar”, pensant que ja trobaria algun moment abans no passessin gaires dies. En una illa, es veu que estava. I que ja ens explicarà els descobriments místics que hi ha fet.

En Benx em truca i m’ho explica. Espero uns minuts, truco al pare d’en Marc i m’informo del tema. El cor se m’accelera. Tot solucionat.

I m’enfonso. Ho duia ben entaforat endins i em mostrava tranquil, però ara ja puc explotar.

I ara ja estic desfogat. Casum l’home-vill! Quins ensurts, aquest poca-solta!

Ara sí… El viatge ha acabat.

De moment.

Ah, no t’ho perdis: Dies més tard en Marc torna a Nova York, on el seu pare el va a rebre. Junts han de tornar a Barcelona. En Marc va el dia abans al banc, a cancel·lar el seu compte nord-americà. I va per tornar l’endemà, quan s’adona que s’ha deixat el passaport al banc. El seu pare torna sol. En Marc torna dos dies més tard. Incorregible.

Consell a fills i filles: SISPLAU, NO FEU COM EN MARC I TRUQUEU A CASA. TINGUEU-LOS INFORMATS DE LES VOSTRES AVENTURES. PENSEU QUE MENTRE HO PASSEU BÉ A L’ALTRA PUNTA DEL MÓN POTSER TENIU LA FAMÍLIA PATINT PER RES. I QUAN EL SOFRIMENT POT EVITAR-SE DE MANERA TAN SIMPLE, VAL LA PENA PENSAR-S’HO DUES VEGADES. FEU-HO, NO PAS PER VOSALTRES, SINÓ PELS ALTRES. ÉS UN PETIT SACRIFICI QUE NOMÉS POT FER BÉ. TRUQUEU A CASA.

DIA 6 (15-02-08)
La sortida nocturna del dia abans ha ben esgotat en Marc. El nano no desperta. Jo estic ansiós per veure més món, que la cosa se m’acaba, i em llevo ben ràpid. Esmorzo sol i m’apalanco a llegir Capote a la terrassa de l’alberg. Finalment en Marc treu el nas!

Esmorzem i, llavors, tot són presses: Corrents a llogar un cotxe. Anem al lloc on ens va recomanar un dels recepcionistes dies abans. “InWay” o alguna cosa així… La casualitat fa que entrem al local al mateix moment que el recepcionista en qüestió és allí visitant el seu amic que regenta la botiga de lloguer de cotxes! I, amb ell al davant, no ens mosseguem la llengua de dir que venim recomanats per aquell bon home… (Esperem un descompte, clar!) I així de fàcilment “rentamos un carro”. Bé, així: Deixem una paga i senyal de 4.000 pesos (gràcies a la targeta de crèdit d’en Marc), fotocòpies de passaports i carnets de conduir i gairebé els calçotets com a fiança! L’home revisa el cotxe de dalt a baix (un home amb una rara conjuntivitis als ulls, per cert) i ens deixa l’auto amb un resguard dels defectes que té i de la gasolina que ha de portar a la tornada…

És un Volkswagen Pointer blanc. Molt sosso. (M’apunto totes les dades referent a la gasolina que li hem de posar a la mateixa llibreta-bitàcola per poder revisar la conversa quan pertoqui carrera el trasto.) Però bé, és un cotxe i funciona. Això és el que volíem! Bé!

El problema són les senyalitzacions, com a tots els països. I el mapa del sr. Marc no és una joia, que diguem! Tot és molt aproximat i la meitat de pobles que trobem no surten a enlloc! Un cop deixem Mèrida pel sud ens despistem per carreteres secundàries i acabem a pobles preciosos però ben deixats de la mà de Déu. Nens i nenes amb poca roba ens miren encuriosits mentre aixequem pols i ens empotrem amb tots els “botes” (“Booooooooooootes!”, cridem), les bandes sonores aquelles per obligar a frenar que hi ha a cada centre “urbà” (ho poso entre cometes perquè hi ha centres urbans de cinc o sis cases, tan sols!). I ens tornen a mirar quan tornem a passar-los pel davant, abatuts, després d’arribar al camí d’una hacienda que no és el que buscàvem! Anem i tornem… Fins a acabar la gasolina! I als pobles no hi ha gasolineres! Almenys no de les “occidentals”. Un autòcton ens diu que en trobarem una dues cantonades enllà… I res. Tot cases xotres. Deduïm que deu ser en alguna de les cases, en bidons o algun sistema similar, però no les sabem identificar i prefereixo posar ruta al nord, tornant a Mèrida.

MOMENT 18> Veiem un home amb bicicleta i hi mantenim un diàleg animós:
— Disculpi, senyor!
— ¡Buenas…!
— Que sabria dónde podríemos encontrar una gasolinera por aquí serca?
— ¡Ah, una gasolinera! Sí… Eh… — es queda mirant a l’infinit, com qui ho rumia bé —. No hay.
— Ah?
— Sí, ¡vaya más lejos, a la carretera!
— Ah, pués… Euh… Gràcies… Que vaya bien!
I pirem. És ben clar que aquell home no n’havia necessitat gaire, de gasolina. Un altre fet remarcable; la majoria d’habitants de la zona van en bicicletes que tenen una enorme cistella encastada al manillar on porten de tot (roba, menjar, turistes o família). Vaja, que el cotxe només és un transport per anar amb grups grans d’un camp a un altre a treballar o per visitar els pobles veïns. Els cotxes individuals són minsos, als pobles!

Després d’estar 4 hores perdut trobem una carretera amb la gasolinera quan ja estem en reserva. Carreguem a tope (molt més barat que a l’Esclat!), i reprenem la ruta ara per carretera i anant sobresegurs! Ara cantant amb la música dels mòbils i flipant amb la quantitat de rectes llarguíssimes que hi ha… I els rètol que les decoren! “No vaya dejando piedras en la carretera” i similars. Genials.

— Marc! Tio, para de deixar pedres a la carretera! Mira que baixes, eh?!
— Perdó, perdó, ja paro!
😉

Per fi comencem a trobar els pobles que buscàvem. Pobles que no surten a gaires guies però que el cosí d’en Marc (un aventurer incansable i guia espiritual del meu amic pel seu viatge) ens ha recomanat.

Acanceh resulta ser un poble molt mono. Petitot, molt tranquil i amb piràmides disperses pel poble (un parell, similars a les d’Izamal, però aquí et cobren per entrar). L’església sembla més alta que moltes d’altres pobles i s’eleva, magnífica i groga, amb molta elegància malgrat la “petitesa” del nucli. Nosaltres ja tenim gana, que s’ha anat fent tardot, així que busquem algun lloc on dinar. Trobem un parell de locals ja tancats i un altre on ens diuen que ja no serveixen dinar, que és tard.
🙁

Seguim. Tekit, Teabo…

— Teabo!
— Io tamdién, cadiño!

No parem. Seguim…

El sol comença a tombar. Ja passen de les 6 de la tarda!

Mani és el poble escollit. Ens hi aturem i vistem un preciós monestir que recorda moltíssim als que corren per casa nostre (més que res perquè la façana de l’església és de les poques que hem vist sense la característica pintura groga; la pedra reposa nua, com els monestirs del nostre país). Estan a punt de tancar. Hi fan catequesi i l’interior de l’església és una autèntica cucada, tot i que la resta està una mica deixadot i una trista imatge de la Verge de Guadalupe ens acomiada, trista, en un racó, gairebé demanant que la segrestem i ens l’emportem!

Cosa que no fem.

Demanem un lloc on dormir i ens reenvien a l’ajuntament. No puc evitar tenir la sensació d’estar molt observat. El poble és molt petitot. El més petit on ens hem parat. Són quatre carrers. I en fer-se fosc la gent ha tornat del camp i els carrers tenen molta vida. Tothom observa amb curiositat els nou vinguts que han arribat amb el nou cotxe aparcat al poble. A l’ajuntament ens indiquen un possible hostal. Ens hi arribem. Al carrer on han dit i davant el restaurant indicat… hi ha una botiga de roba! Sí que sembla que sigui un dels pocs edificis de dos pisos del poble i que podria haver tingut un hotel, però la dona de la botiga ens diu que no hi ha res. I que no hi ha cap hostal al poble! Vaja, que val més que marxem, doncs. No fos cas que si seguim preguntant ens acabin cremant a la plaça major. Sé com tracten els forasters, als pobles! Jo sóc de poble, coi!
😛

Seguim…

Oxkutzcab és la parada final, doncs. Hi arribem ben tardot. Ja és fosc. Aparquem vora la plaça major. Amb la por que em fot deixar el cotxe a un lloc amb tant moviment. Tant trànsit com a Mèrida, molta gent amunt i avall, moltes mirades furtives i un cert ambient de festa. Anem a buscar un hotel. El primer que trobem. Qualsevol.

I el trobem. Una estrella. “Las Palmeras”. Barat com un alberg però el doble de ronyós. El bany és nou però la dutxa no va bé i no té cortina. Els ventiladors grinyolen, la tele no funciona i l’aire acondicionat va a part. Els llits estan rovellats i els matalassos deformats. No hi ha ni llençols (sort que jo en porto; en Marc no, però ell és immune a tot el que no li pugui entrar a l’estòmac).

A cinc minuts d’haver dit que sí els llums de l’habitació s’apaguen. Hi ha hagut una apagada al poble. No serà l’última de la nit. I més tard un mecànic prova d’engegar el cotxe al pati del costat. Eixordador. El cotxe no arrenca. Però s’hi esforça amb molt volum. Una mica atabalats sortim a buscar les motxilles al cotxe i a sopar.

El poble està de festa. Hi ha focs artificials i passegen una mena d’imatge religiosa. Jo estic ben esgotat, però en Marc s’encarregarà d’explorar el poble per mi. Sopem a un restaurant turístic. Però on no hi ha ningú. És fresc i tenen molt menjar variat. Demanem molt menjar. Molt. (No hem dinat ni berenat i ja és hora de sopar! Sort que hem anat comprant refrescos als abarrotes del poble; els “abarrotes” serien els “queviures” d’aquí, o sigui, uns supermercats petitons i familiars.)

Mengem natxos, sincronitzades, tacos, un mega-burrito i una hamburguesa. El cambrer flipa. Creu que no ens ho acabarem, perquè va portant el menjar amb un mig-somriure i ben carregat de guarnició. Però ens posem entre pit i espatlla la missió i ens ho fotem tot. Acabem ben tips, però no ha faltat beguda. Jo he begut una orxata (sí, sí, tot sovint en trobes als bars per acompanyar un dinar, i t’hi posen glaçons i fins i tot llimona!!!) i, la descoberta del dia, “taronjada”! Sí, pronunciant la jota en castellà! Les “taronjadas” són com un Sprite amb gust de taronja però més àcid. Perquè no ve ni de la llimona ni de la taronja, sinó de la “taronja”, unes llimones grosses similars a les taronges! M’enamoro del sabor.

Ens ho acabem tot i quedem com uns senyors. Però no arribem a les postres.
🙂

Tornem a l’habitació. Fa una calor impressionant. La proximitat de la selva, sembla ser. Ara sóc més al sud que mai en tota la meva vida! Serà una nit de gossos. Intento dormir mentre en Marc surt a fer un volt…. Però no puc. La calor i la incomoditat no em deixen tancar els ulls. I medito. S’acaben les meves nits al Yucatán i Quintana Roo. Però acaben com cal: En un hotelet de mala mort en un poble exòtic i curiós, amb un cotxe llogat i perduts per la zona, sense altres turistes a la vista.
En Marc torna. Ha vist els focs artificials i ha parlat amb gent. Ha conegut un noi estrany que no parava de donar-li la mà i de repetir-li preguntes. I un borratxo, “El Negro”, que el convidava a anar de putes. Però a en Marc li ha fet mandra el tema, i més haver de pagar quan “El Negro” li ha dit que les adolescents mexicanes són fàcils, que només els has de dir quatre paraules maques i se’ls alcen les faldilles de l’uniforme. Ehem.

…

Almenys en presència meva en Marc no sembla interessat a provar-ho, eh? Per més noies uniformades que ens creuem.

DIA 7 (16-02-08)
CA-LOR. En Marc s’ha llevat per anar a comprar “toronjadas” a la matinada. Es moria de set i de calor. Hem fet un brindis recordant anècdotes (ha hagut de despertar el recepcionista de torn, que dormia amb l’hamaca davant la tele). A Palenque (o per allà a la vora) es veu que hi va trobar rètols que deien el següent: “En la construcción de estas pirámides los mayas no fueron ayudados por extraterrestres.” Un aclariment important! Els extraterrestres només miraven o els van deixar els plànols, però sabem del cert que no els van ajudar! Colla de rancis!
😀
(És fàcil imaginar la quantitat d’acudits que han sortit sobre la marxa. Quantes anècdotes i situacions divertides es podria recrear, a partir d’això!)
A Chichen Itzà, per cert, prefereixen no esmentar la possible ajuda extraterrestre. Hum… Potser n’hi va haver i els fa vergonya reconèixer-ho! Ais!

Ens llevem. A “Las Palmeras” no tenen servei d’esmorzar… Curiós. (No ens ho esperàvem!)
¬_¬!
(Doncs clar!)

Esmorzem un batut licuado, carreguem el cotxe… I cap a la ruta Puuc!

Objectiu? Visitar tota la ruta d’est a oest (de les coves de Loltun a la piràmide d’Uxmal) i arribar a mitja tarda a Mèrida, a temps per comprar una hamaca com a record.

Les carreteres segueixen tope farcides de “topes”, o “botes”. La qüestió és carregar-se la suspensió del cotxe! Però fa gràcia; aquest cop anem per carreteres secundàries, entre camps, poblets i caminots amb moltes curves. És millor que ahir. Veiem unes quantes ranxeres amb pagesos al maleter anant d’un camp a un altre. Arribem molt bé de temps a les grutes de Loltun. Anem al primer torn que hi visita. 35 pesos l’entrada i 100 de comissió pel guia. Coses de Mèxic.(Això sí, arribem puntuals però ens fan esperar ben bé mitja hora fins que el grup s’ompli una miqueta!)

Loltun vol dir “Pedra-Flor” o “Flor de pedra”. Es diu que el nom li dóna una petita escultura que hi ha feta sobre la pedra on s’endevina una flor. Són dos quilòmetres explorables de cova on van conviure diverses tribus maies. Molt interessant. Jeroglífics, relleus, pintures, parets, escales primitives, jaciments encara per excavar… I alguns racons impressionants! Esquerdes, valls, estalactites de “colló de mico” (amb unes formes increïbles)… Molt guapo. Tan preciosista com algunes coves europees, però amb algunes cavitats monumentals i sales enormes com mai he vist a coves de França o Catalunya.

Tota una cultura hi va viure, hi va lluitar i hi va morir. És la cova més gran del Yucatán. I que conté una curiosa evidència segons els arqueòlegs: La del contacte entre els Maia i l’Àfrica Negra en el passat. (Hi ha baixos relleus de figures humanes de pell més fosca que les altres, establint una mena de cerimonial.)

El guia ens parla de moltes coses, del cuculcan (“la serp emplomada”), la grapa roja (el “chacmol”, i la safata amb el cor ensangonat dels sacrificis…) i altres figures maia presents a la decoració de la cova. (També ens explica que hi ha una sala tòxica per culpa dels gasos dels rat-penats que hi viuen. Es veu que l’aire és irrespirable i que passar-hi gaire estona sense protecció pot comportar greus problemes. I tot seguit ens diu que ens estalviarem la visita a la sala, “si no ens sap greu”…)

A un costat de l’entrada hi ha un rusc d’abelles… Semblen les últimes vigilants d’un lloc sagrat que fa centenars d’any que ningú habita. Serps i altres animalons simpàtics es veu que encara hi viuen, sí! Ells sí, clar!

(Es veu que al 1847 aquella cova va servir de refugi a la tribu de torn per intentar combatre, inútilment, els conquistadors.) Hi ha encara rastres de les barricades i tot.

Hi ha algunes grutes, antics cenotes (enormes obertures exteriors als circuits d’aigua subterranis del Yucatán, que es troben per tota la regió), on ara hi ha arbres i flora de tota mena que creix ufana intentant arribar a l’exterior. L’espectacle és impressionant. De debò. Sembla un món de somni. Com un pou de natura al mig d’un univers de pedra en tenebres.

Tornem al cotxe i seguim la ruta. Anem a Labnà, on ens espera un aparcament més modest que a les coves. Poca gent i molta calma. Hi ha un palauet preciós a mig restaurar (es veu que sempre s’acaben els diners i els arqueòlegs tanquen la paradeta), alguns arcs i moltes pedres amuntegades. A banda del fotimer de raconets que té la zona, dels arbres de “toronjas” i de la verdor de l’herba (i un grapat minso de turistes nord-americans jubilats), ens crida l’atenció una… baralla d’iguanes! La gravem en vídeo i tot. Arriba a un punt on les iguanes estan empatades, mossegant-se mútuament, i en Marc decideix acostar-s’hi. Fugen. Totes dues estan ben vives però plenes de sang.

Marxem sorpresos de veure que tornen a buscar-se les pessigolles. Veiem més iguanes al voltant. Arribem a la conclusió que s’està debatent el lideratge del grup o alguna cosa així. L’entrada per tot l’espectacle? 35 pesos!

Xlapak és un altre punt de la Ruta Puuc. L’entrada és gratuïta perquè encara hi ha molta feina a fer-hi i llocs on excavar. El poc que hi podem veure és molt guapo, però. Un petit caminet ens va fent passejar entre diversos monuments (un petit palau, un monument ben destrossat, una piramideta…).

Sayil de nou costa 35 pesos. No està malament; té una piràmide molt mona que també conté un palau de 3 pisos. Fa molt goig, i els caminets boscos endins t’apropen a altres restes interessants… El dia va passant amb l’emoció de veure en calma cada racó. (Entrem amb les llanternes que portem a sobre cada un a totes les habitacions on no hi hagi cap cartell que ho prohibeixi.) Tant aquí com al conjunt anterior estem gairebé… uh… no, rectifico; estem TOTALMENT sols com a visitants. Ningú visita aquests punts, sembla ser, i això que fan prou goig!

Kabah és un conjunt impressionant. Molt verd, amb un munt de sales. És un palau enorme, enfilat en una piràmide i amb un arc proper. Grans espais, molt d’eco, grans escales… Ets sents com al mig d’un conjunt veritablement faraònic. L’absència de gent fa que em colpeixi i impressioni més que Chichen Itzà. (Ei, hi aquí tenim un parell d’autocars amb turistes, però que no aconsegueixin omplir l’enorme espai!) Està prou ben restaurat i t’hi pots perdre una bona estona a les seves raconades. (També hi compro una “toronjada”, la segona del dia!) Ja hi hem arribat amb la tarda avançada. No hem ni dinat però volem visitar-ho tot abans no ens tanquin, que tanquen d’hora! Somriem i ens ho passem molt bé matant el temps entre les habitacions dels antics maia i alguns rat-penats porucs.

Uxmal. Final de trajecte. És el punt més important, el segon Chichen Itzà de la zona. A l’entrada hi ha un munt de paradetes i hi ha un portal similar al de Port Aventura. I el preu, com a Chichen Itzà, 98 pesos per persona! Més 35 de propina si veuen que hi vols entrar en càmera! (Si hi aneu amb càmera, amagueu-la dins la motxilla, que normalment no registren res i així no haureu d’ensenyar el paperet conforme heu pagat per gravar en vídeo. I, un cop dins, a la vostra bola que ningú mira res!) (Per cert, que parlo de l’experiència de Chichen Itzà, jo!) Anem per pagar a taquilla, doncs, i ens diu el venedor que ens ho pensem bé, que són dos quarts de 5 i que a les 5 tanquen i ja haurem de marxar! Com?! Ens ho explicat bé! Si som dins no ens podran fer fora ja i podrem voltar una micona i… No, no, ens diu l’home que només podrem visitar la zona en mitja hora. I és un punt enorme! Grandiós! (Les fotos que havia vist són precioses.) Però quin desànim, pagar tant per gaudir-ho menys que tots els altres punts!
🙁

Així que prenc la decisió més polèmica de tot el viatge. Dic que no.

En Marc intenta animar-me, però ho tinc ben decidit: Hem passat un dia preciós veient a cor que vols tantes runes com hem trobat. I hem intentat seguir la guia que dúiem, de les coves a Uxmal. I ara ens diuen que només podem visitar el que queda en mitja hora? Res, home! A cagar. En Marc igualment diu que hi anirà un altre dia tot sol. Doncs ja està! Jo marxo l’endemà, i prefereixo acabar de gaudir Mèrida que no pas obsessionar-me per veure més runes i més després d’haver-ne vist tantes. Per més que les d’Uxmal siguin les millors runes que pugui veure!
🙁

Però no. Passem. Agraïm a l’home el generós gest de prevenir-nos i tornem a Mèrida. El viatge és plàcid. Ens orientem bé. (Les capitals, ja se sap, sempre estan ben senyalitzades…)

Conduïm sense pèrdua per dins de la ciutat, localitzem a la primera el pàrquing de l’empresa de lloguer. Hi deixem el cotxe. El propietari ens rep amb un somriure però té molta pressa per assegurar-se que no li haguem ratllat el cotxe. Però tot bé. Sense ratllades. Gasolina bé… En un moment concret busca una llanterna i tot per mirar bé alguna cosa que no veiem. Decidim fer cas omís a la seva necessitat (tots dos portem llanterna, però potser hi sortim perdent si l’home troba alguna cosa rara i ens vol fer pagar diners extres). Ens torna la fiança de la targeta de crèdit d’en Marc (jo no en tinc, de crèdit, i es veu que per viatjar pel món sovint et demanen una targeta de crèdit com a aval!) i anem a l’alberg Nómadas. Ja teníem habitació reservada. Per estalviar-nos imprevistos, la vam reservar dilluns abans de marxar. (Pagada i tot!) Ens assignen una habitació doble al costat del Patio de las Hamacas. Genial. Ja és fosc. Però no és tard! I amb l’orientació pertinent del recepcionista anem a comprar una hamaca bé de preu; 150 pesos! (Normalment les venen pel doble, als turistes!)

I anem a sopar a un restaurant típic mexicà i típic per a turistes a la plaça major de Mèrida! Entre la quantitat de venedors ambulants que ens assalten, em foto un gran arròs a la cubana! (Arrós con huevos fritos, en diuen simplement.) I per postres, licuados a l’altra banda de la plaça! M’acomiado com Déu mana de Mèrida! Passegem i tornem a l’alberg.

Ens acomodem amb un Sprite i una hamaca cadascun. Xerrem i xerrem revisant anècdotes, moments…

MOMENT 19> A bones hores en Marc m’avisa que a Mèxic no agrada gaire que els pronunciïs la ix a la catalana, o sigui, dient “Mecsico”. Que México és “Méjico” i punt. Val? Apa, doncs, ara ja sabeu com caure millor!
😀

DIA 8 (17-02-08)
I ja està! El retorn. Veig la Rivera Maya des del cel. És una sensació estranya. Encara no em faig al càrrec que ja estic tornant. Com d’un viatge molt llarg i intens a l’hora, per com n’ha passat, de ràpid.

En Marc no s’ha pogut llevar. Estava mort de son, al matí. Jo m’he dutxat, he recollit els llençols, he acabat de fer la motxilla i l’he anat despertant. Però no es podia aixecar. Casum. Me n’acomiado, melancòlic. Però ell no està per orgues, que té son! Així que vaig tirant.

— Sí, sí, t’acompanyaré! Que em va quedar una sensació estranya allà a Nova York quan vaig acomiadar la meva família, que m’havia vingut a veure. Ho vaig fer quan pujaven al taxi, i va ser una cosa molt ràpida i freda. Ja vindré a l’aeroport, tranquil! Ja veuràs com demà em llevo ben d’horeta!

La borratxera nocturna d’Sprite a les hamaques li havia fer venir una ressaca de cavall.

Jo ho tenia tot cronometrat, esmorzar ràpid a les 7, cop de cotxe i embarcar, que a les 8 embarco, etc. Però no he calculat bé el temps… Massa a “ull”. La intenció era llogar un taxi a Mèrida, però jo havia entès que l’havia de buscar un cop fos a la carretera en direcció a l’aeroport. Ains! M’hauria agradat molt tenir en Marc al costat! Perquè jo anava errat!

Ja portava mitja hora caminant a tot drap, suant i carregat com un ruc (i a més duia a sobre la jaqueta per embarcar-la sense problemes i que no fes pesar l’equipatge de mà)… i res! Veia taxis carrers enllà i algun d’aturat, però jo tenia entre cella i cella que havia de buscar un taxi un cop a la carretera. I anava tirant. El sol cada cop picava més…

I el temps passava… Truco a en Marc per demanar consell, ja nerviós! El desperto; em sap greu, però començo a estar nerviós! Em diu que torni enrera, que a la carretera no trobaré res! I torno enrera corrents! A buscar el primer taxi aparcat que trobi! (I només em queden 70 pesos de tots els diners que duia pel viatge! Per sort, en Marc em diu que per 35 pesos hauria de trobar alguna cosa….)

Assalto el primer cotxe groc que veig. Sembla un bon paio. Li explico que vaig amb presses i tal. Ell em diu que bé, que farà el que pugui. Llavors li demano quan em costarà, la cosa. Em mira i, suposo, m’estudia… Em diu que 60 pesos.

— Les veo como aprisado, ¡amigo!

Jo li dic que 60 pesos, val, però que tinc pressa i que miri d’anar ràpid. I ell, com a resposta, apaga el taxímetre i li fot gas.

— ¡Como el viento, amigo!

Se salta semàfors, pita a les cruïlles, salta a la carretera i arribo a l’aeroport a temps!

Impressionant. Pago feliç. Falten 10 minuts perquè comenci l’embarcament! Vaig a la taquilla d’Aeromexico (per sort l’aeroport és ben petit i el taxista m’ha deixat a la porta correcta). La dona em mira, somriu, i em pregunta per l’equipatge:

— ¿Señor, algo para facturar?
— Ui, no, esta mochila la he llevado siempre encima.
La dona se la mira de dalt a baix…
— En Barcelona la pesaron y me la dejaron subir.
— Ah, de acuerdo. Prosiga, pués!

Genial. Això és tenir fe! Ningú em para, cap control estrany. Cap imprevist. I l’avió surt amb una mica de retard! Típic. Truco a en Marc per agrair-li tot plegat i per dir-li que al final sí que me’n vaig.

Pujo a l’avió i respiro fons. Torno a seure sol. Però l’avió va més carregat direcció a Mèxic DF que no pas a l’inversa! Aleshores m’assalta el dubte… Retrobaré “els companys de classe” que anaven a Cancun, a la tornada? La cosa té molts punts per ser així… però serà així?!

Somric pensant en aquestes parides i en l’hamaca que he comprat. (Ja sabeu! Mai compreu una hamaca per més de 200 pesos!) Oh, que còmode que és aquest avió! Intento gaudir-ne tot mirant el paisatge matinal del sud de Mèxic mentre m’esforço a no pensar en la tortura de 12 hores que em queda…

La vista és impressionant. Enormes muntanyes i un munt de boira baixa… Boira? Sí, ¿però on és la “gran ciutat de Mèxic” que a l’anada només vaig intuir amb l’enorme espectacle de llums que veia des de l’avió? De cop, m’adono que portem estona sobre la ciutat! Les muntanyes al fons m’han ben despistat! Clar, sembla que estiguem a punt de creuar una serralada, però en realitat ja som a l’altiplà on reposa el gran Districte Federal de Mèxic! Sembla una maqueta impossible de microxips informàtics amb molt moviment… A mesura que l’avió descendeix, m’adono que allò que jo creia que era boira en realitat és pol·lució! Són uns núvols fumejats d’un color grisós marró-verd un xic angoixant. Però ara ho veig en forma de calitja, a la llunyania, mentre l’avió va baixant vertiginosament i fent-me veure la ciutat en la seva esplendor! (Som a mig matí, avui!) La pol·lució és bestial. Aterrar de dia no és tan impactant com de nit, sinó més aviat… “acollonant”! Sembla ben bé que anem a menjar-nos un, dos o tres edificis en el trajecte! Però tot surt rodat.

De nou a Mèxic DF, surto de la zona de vols nacionals per anar a la de vols internacionals. Tinc una horeta i poc més, com a l’anada. A la sala d’espera del vol hi ha poca gent… per ara. Vaig llegint Capote: A sang freda. Està prou bé, però per les circumstàncies del viatge no m’hi identifico tant com el Krakauer de Cap a terres salvatges. (Per cert, que com que la d’en Krakauer ja l’havia acabada, he deixat la novel·la a la motxilla d’en Marc. Que es distregui, ja que tant li va agradar la pel·li!)

🙂

L’avió surt amb un quart de retard i triguem a embarcar. L’espera es fa leeeeeenta. M’adono que sento gent parlant en català de nou. (No n’havia sentit tret d’en Marc a enlloc; menys un parell de pinzellades a Chichen Itzà!) Hi ha algunes famílies i grupets d’amics. Somric. No hi ha rastre dels companys de vol de l’anada.

Després d’una llarga espera que passo escoltant la música del mòbil (amb cascos; SEMPRE!), finalment pujo a l’avió que em durà de Mèxic a Barcelona. Més o menys quan acaba el meu termini de 7 dies, 7 hores i 7 minuts! Uh… Suposo.

Em toca seure a la filera del mig! Oh, quina mandra! Però de moment no tinc companys de seient. L’avió es va omplint mandrosament. (Quan tinc la maleta ben col·locada i puc seure a fullejar els diaris que he agafat, només somio a quedar-me adormit i no despertar fins a Barcelona! Estic ben relaxat, per ara.)

Oh, i aquest cop ens donen fins i tot un paperet amb el menú que menjarem a tots els àpats! Novedós! (Per mi, almenys.) Ais, però les pel·lis que ens passaran seran “Diario de una niñera” (pel·li fluixa però de bon veure per la presència mai menyspreable d’Scarlett Johansson i la ciutat de Nova York) i, de nou, la pallassada de rugbi i ballet de THE ROCK! Ai, quina mandra! Dormiré tant com podré, em temo.

MOMENT 20> Pensant en la m*rd* de menjar de l’avió, repasso mentalment els àpats fets a Mèxic… El suc de “taronja” (o “toronja”) amb gas m’ha encantat. I el menjar no era massa variat, però alguns tacos han estat deliciosos! No tots, que n’hi ha hagut molts de sossíssims, també! Em quedo amb el record que la Pepsi mexicana m’agrada més que la Coca-cola i que m’he viciat a l’Sprite i he tornat a valorar l’orxata tal i com es mereix. I gairebé tot sempre ho porten directament amb l’ampolla i un popote! (Una canyeta.) Els gots els fan servir poc, gairebé només als licuados (batuts).
A Mèxic he begut MOLT. Més que no pas menjat, diria, però és que el temps acompanyava i la beguda no era cara en excés, vaja.
Menjars memorables? Els tacos (tortilles de blat de moro amb carn o altres ingredients i sempre una mica d’amanida), els nachos (amb un munt d’ingredients extres que no trobes als restaurants mexicans de Catalunya), les quesadilles (com els tacos, però més grans i amb formatge, que normalment porten pinya, com les gringas tot sovint), les gringas (tacos de blat normal, NO de blat de moro normalment amb carn de xai amb espècies i formatge), les sincronitzades (biquinis de tortilla, podríem dir-ne), els huarachis (típics del centre de la regió, són tortillas grans amb frijoles i altres condiments), les tortas (entrepans petitons, bàsicament), els salbutes (tortilles ben fregides i farcides amb carn o formatge) o els panuchos (boles fregides i farcides)… Ah, sí, i tot i que trobes carn i formatge a gairebé cada plat, sempre va en companyia de ceba i altres variants de vegetals fortets.
Ah, i les salses… Un dia ens en van posar dues; una verda i una vermella. Vam provar la verda. Era molt picant. I vam concloure que la “poc picant” seria la vermella. Així que ens en vam posar. No sabíem que les salses picarien igual. Ingenus! Com vam patir!

De cop em desvetllo. L’avió encara no ha arrencat i està entrant una nova onada de gent. Sento veus juvenils… Ai, ai, ai que tindré companyia! I en tinc. Nanos jovenets. Potser d’uns 19 o 20 anys. Estudiants d’universitat?! Ai, ai! Potser sí o potser no… Molt moviment juvenil… però cap rostre conegut! Buf. Els del meu costat parlen en català i un demana si li puc deixar el meu seient per a un col·lega seu i jo anar a seure entre dos senyors estranys (jo ara sec a la dreta de tot d’un seient de tres, a la filera de seients central). Li dic que no, clar. Al final els nanos troben dos seients lliures i s’instal·len allà.

Així que tinc de cop un seient al costat buit! Visca! Segur que em puc acomodar bé i dormir una micona. Bé, sembla que he topat amb el grup de la sort, aquest cop, no són la canalla de l’anada…

— ¡¿Anna?! ¡¿Te sientas conmigo esta vez, no?!

Alço el cap. Tothom està acabant de seure i la veig allà baix. L’Anna. Ella. La meva companya de viatge a l’anada! Començo a mirar bé a tothom! De cop descobreixo cares familiars aquí i allà, disperses entre els altres viatgers. Ja no hi ha dubte. Torno amb el mateix grup amb que vaig venir! Torno amb tota la classe de nou! Torno a casa!

(CONTINUACIÓ.)

DIA 3 (12-02-08)
Mèxic és un estrany refugi de despreocupació. Almenys per mi, perquè no tinc temps a aturar-me a rumiar. Cada dia és diferent. Un canvi. Sense temps a pair. Té un toc de senzillesa, sense imprevistos malgrat la imprevisió de tot plegat. Cosa que (en el nostre cas concret), permet fer-te desconnectar al 100%, deixant-te portar mentre el rellotge avança, imperceptible. Sense feines, deures ni obsessions. Somrient, tan sols. És ben curiós, però efectiu. I fins i tot la calor que hi tenen (és hivern, clar!) és molt sana. (Déu me’n guardi d’anar-hi a l’estiu!)

El nou alberg és molt maco, i de dia guanya molt. També té alguna hamaca i uns colors molt vius, com el de Mèrida. Ens ha tocat una habitació compartida, però hi érem sols perquè no és època de massa alberguistes. Avui toca platja total!

El tercer dia caminem molt. La conversa és inevitable:

— Què has après? Al llarg del teu viatge per Amèrica del Nord i Centreamèrica, vull dir?

— Bé, he après a ser més tranquil del que ja era. I que és cert que tots som igual. A alguns llocs més instintius, més barroers o més passionals. Però iguals. I que tinc ganes de tornar i fer coses. És el més important. I seguir viatjant.

(Això és un resum, perquè hem caminat 4 hores sota el sol! Dues per anar i dues per tornar! Sort que començar l’excursió hem decidit tornar a l’alberg a buscar les cremes solars…)

I és que malgrat les proteccions, ENS HEM ROSTIT VIUS! Massa hores caminant. Anàvem confiats que la platja era més a la vora i no hem volgut llogar cotxe. Resultat? Esquenes vermellíssimes.

El cas és que a Tulum hi ha una gran especulació turística i, si et despistes i no aprofites la primera entrada pública que trobes a la platja (que és molt tristoia i et fa venir ganes de seguir buscant), acabes caminant un fotimer de quilòmetres sense trobar cap altre accés ja que entre la carretera pública i la platja hi ha edificis privats tancats on no es troba cap ruta d’accés al mar! Molt trist. Quan ja n’estem tips i trobem un home gran vigilant un edifici en obres acabem subornant-lo per 10 pesos i ens permet creuar la propietat fins el mar.

La platja és paradisíaca. Sorra blanquíssima, palmeres i molt poca presència humana (la gent és a terrasses o a cases d’estiueig, una mica apartades del “nostre tram de platja”). Trobem un coco al terra. El fruit d’un coco, dins el qual hi ha el coco pelut típic de tota la vida. Així que ens dediquem a intentar pelar el fruit amb una navalla minúscula d’en Marc. Ens fem talls als polzes cada dos per tres. Patètic. Però finalment arribem al coco en sí, el partim per la meitat i ens el fotem. Acte seguit, gravem en vídeo una petita salutació als antics companys de feina per enviar-la pel Youtube. Ho passem bé, però la calor pot amb nosaltres i tornem cap a l’alberg resseguint la platja a peu (almenys anem ben remullats, ara). Arribem de nou a la carretera (creuant un accés públic molt lletjot però útil per evitar pagar peatge per altres entrades) i refem el polsegós camí al costat de l’asfalt fins al Mayan Hostel. Almenys el sol ja no pica tant…

Tenim el record del coco silvestre als llavis i la bona estona passada entre les onades del mar Carib, però amb les esquenes irritades i un cansanci descomunal.

Arribats a l’alberg, on ens esperen les motxilles fetes per marxar a Izamal, demanem una nova habitació i ens hi tanquem. Aquest cop toca una individual. Guais. Ens fotem a la dutxa, i comprem refrescos. Estem exhaustes. Hi ha un arbre al mig de la nova habitació. Curiós.

Amb les esquenes vermelles decidim anar a dinar. Però ja és tard (les 7 o les 8 del vespre!). Fem un gran sopar en un restaurant menut on també hi ha algun turista, però quedem apartats del bullici del centre. Som a la porta d’una escola on hi ha alumnes fent una festa.

MOMENT 12> En Marc m’explica com a tot allà l’alumnat dels instituts van amb uniforme, rotllo “Rebelde”. “¡Chevere!” Sorprèn veure les adolescents mexicanes amb aquelles faldilletes i mitjons alts. D’alguna manera em fan recordar amb el Saló del Manga i les otakus que es disfressen així per aquelles trobades que fan.

Compro un collaret fet de turqueses i àmbar roig i clar. Una artesania per 500 pesos. El venedor és descendent d’una tribu de la zona. Ens demana dades sobre Catalunya i ens en dóna moltes de la seva llengua i el seu passat. La veritat és que els paral·lelismes en certs aspectes maies i catalans són obvis. El collaret serà un bon record per tornar a casa, i que rep la benedicció i el suport d’en Marc.

MOMENT 13> En arribar a l’aeroport un duaner m’havia dit «Eh, gallego, ¡por aquí!». No li havia donat importància fins a passejar per la zona comercial de Tulum. Trobem els típics venedors que intenten iniciar conversa endevinant de quin país som. Quan en Marc anava sol es veu que li deien de tot, però anant amb mi ens demanen en més d’una ocasió si som argentins. Argentins?! En Marc diu que a ell no li deien pas, abans, que ho deurien dir per mi. Així que tinc cara d’argentí? Ves quina cosa! «¿Argentinos?», ens demanen. Neguem amb el cap i seguim xerrant al nostre ritme, sense aturar-nos. Però almenys en tres ocasions em van veure com a possible argentí! Així, tot i que “gallego” és com a centreamèrica i sudamèrica es refereixen als ibèrics, que consti que normalment em veien com a argentí! Apa.

Acabem d’endrapadar i tanquem l’àpat amb un gelat. Un gelat boníssim. Servit per una noia grassoneta. Però cobrat per una noia de cabell curt i rinxolat, morena i esvelta (sense curves excessives), molt simpàtica, de somriure radiant i llavis carnosos, mirada desperta i peus descalços. Deu tenir entre 20 i 30 anys. Se la veu aplicada i estudiosa amb un llibre gruixut sobre la falda, divertida pel que llegeix. Ens roba el cor amb la filera de dents lluents que ens acomiaden. Però queda clar que és a en Marc a qui deixa més empremta. Estarem parlant de gelats i de “la noia dels gelats” la resta del viatge. Inteno animar-lo perquè vagi a demanar-li una cita o la convidi a prendre alguna cosa, encara que demà ja marxem. Fa broma, i diu que és de les “noies que ja neixen amb un nòvio”. I penso que té raó.

— Però anima’t i vés a dir-li alguna cosa!

— Va, calla… Que no ha signifcat res, per mi… Però potser quan te’n vagis hi torno! —diu, adormint-se i somniant. Somrient.

DIA 4 (13-02-08)
VERMELLS. Estem vermells com crancs. Esmorzem (per cert, que a l’alberg, a banda del típic esmorzar occidental, trobem petits tastets d’esmorzar mexicà, com els ous remenats amb espècies!). Tornem a l’estació d’autobusos ADO amb què vam arribar a Tulum. Comprem bitllet i tenim una hora fins no arribi el “camión”. Tenim la intenció de fer nit a Izamal, però hem badat. Izamal queda entre Mèrida i Tulum, més a la vora de la primera i un xic al nord. Pensàvem que trobaríem busos Tulum-Izamal. Però no; al final resulta que ens sortirà més caret perquè tocarà anar a Mèrida de nou i canviar d’estació per agafar un bus Mèrida-Izamal. Culpa nostra. Hauríem d’haver fet nit a Izamal abans d’anar a Chichen Itza i aleshores sí que hauríem tingut una combinació potable. (Hi ha busos Mèrida-Izamal, Izamal-Chichen, Chichen-Tulum i retorn amb Tulum-Mèrida. Aquesta hauria d’haver estat la ruta correcta! Per a una altra vegada, doncs…)

MOMENT 14> Parlem del viatge que fa en Marc i de qui s’ha trobat pel camí. Em comenta que el més graciós era un francès jovenet de pell lletosa i molt orgull que va conviure amb ell dos o tres dies. Es veu que es va acollonir en un poble on hi havia molts militars i li van dir que tot sovint hi havia tiroteigs. Acte seguit el noi va canviar d’itinerari. Es veu que estava obsessionat per explicar a tothom que no era marica, encara que tingués una arracada a l’orella. Cada dos per tres cridava «Io no soyg magrica!», quan alguna situació o comentari podia suggerir el contrari. Com és lògic, passarem la resta del viatge deixant anar l’eslògan del gavatxo i imitant-li l’accent a cada moment.

Anem a un cibercafè veí a consultar els preus dels cotxes de lloguer mentre esperem l’auto. Xorrada ràpida: Sóc una persona de maldecap fàcil, però no pas a Mèxic! És curiós, però gairebé mai tinc maldecap tot i que a Europa em venia només de saltar-me un àpat! Aquí podia sobreviure amb dos àpats diaris i amb moltíssims refrescos entremig.

MOMENT 15> En Marc em comenta una altra tradició mexicana curiosa. Seria la “puesta de largo” a la mexicana, que consisteix en celebrar el pas als 15 anys! Per tant, a cada nucli una mica gran trobem botigues o comerços encarats a “Bodas y Quinceañeras” i a tota la parafernàlia que envolta el tema. És ben bé un tema consolidat, ja que fins i tot hi ha “paquets” de regal per a “Quinceañeras” que inclouen roba nova, aparells electrònics o viatges (algun a Eurodisney i tot!).

En quatre llargues hores ens plantem a Mèrida, on canvim d’estació i dinem en un restaurant familiar molt sorollós i poc alimentici, i amb una hora i mitja ja som a Izamal.

Izamal sembla un poble molt turístic. Parets pintades de groc a tot arreu. Dues places amb porxada ens reben. A tot arreu hi ha adolescents en motocicleta. Després de voltar i calcular ens plantegem un repte: No gastar més de 300 pesos per cap en una bona habitació, que anem esgotats de passar tot el dia al bus. I ho trobem: 540 pesos l’habitació doble en un hotel de 3 estrelles al centre del poble. No ens ho rumiem. Sortim a menjar algun taco en una parada ambulant nocturna i anem a dormir a l’habitació mirant la tele per primer cop en quatre dies. Veiem TVE i Antena 3 gràcies al satèl·lit. La dutxa està bé i el lavabo té assecador pels cabells i tot! Molt còmode. I una decoració tipus “colonial” impecable.

A la tele mexicana surten actors, actrius i presentadors més aviat blanquets, fent xous tipus “Noche de fiesta” i telenovel·les. Prima l’estètica occidental… Curiós. Una mena de racisme inconscient? O almenys molt acceptat, perquè no sembla haver-hi queixes tot i que els habitants del nostre voltant no tenen res a veure amb el cànon estètic de la petita pantalla! I fins i tot les pel·lis o sèries o documentals que veiem als autobusos són occidentals, nord-americanes o amb gent d’estètica europea. (Per cert, als busos posen pel·lis doblades en mexicà o fins i tot en versió original subtitulada! Curiós.)

DIA 5 (14-02-08)
Ens llevem com nous. He creuat l’equador de la meva estada. Em dóna la sensació d’estar vivint molt en poc temps. Tan de bo conservi ben endins els records d’aquests moments… Bé, és per això que en faig un diari, no?

A Mèxic es perd la noció del temps. No té l’aire estressant d’altres països, segurament més industrialitzats. Aquí et perds per un temps que va fluint amb ritme, sense aturar-se ni fer-te angoixar. És com un riu que avança suaument i amb un murmuri, tot i que pot contenir ràpids als moments més insospitats.

Som a Izamal, “ciutat màgica” per motius diversos. El principal; perquè conserva un munt de runes de l’antigor disperses al mig de la població. O sigui que hi ha gent que es lleva cada dia i surt de la seva casona de 4 x 3 metres per veure, davant seu, una enorme piràmide testimoni d’èpoques passades. A més, té un centre històric totalment restaurant i pintat d’un groc preciós, que es deixa veure a la major part d’edificis de les rodalies de la plaça major.

Paguem 270 pesos cada un per l’habitació. O sigui, unes 2.700 pessetes. O SIGUI, uns 17 euros aproximadament! Una ganga!

S’hi esmorza a partir de les 7 del matí…

MOMENT 16> Remarquem una beneiteria! Que a gairebé cada hostal i hotel s’esmorza a partir de les 7 del matí, que gairebé cada lloc turístic a les 7 del vespre ja està tancat, que una deliciosa Sprite a l’alberg de Mèrida costa 7 pesos (ens serveix de preu de referència tot sovint) i que jo he comptat que aproximadament passaré 7 dies, 7 hores i 7 minuts en territori Mexicà! Coses de sets, vaja.

L’esmorzar no és millor que a l’alberg de la cabana de Tulum, però tenim cambrer personal (es menja en una terrassa, a l’aire lliure, com a gairebé tot arreu on hem estat, i el nostre hotel té molt pocs turistes aquests dies, per la qual cosa el cambrer ens atén en exclusiva). L’home ens demana si al nostre poble originari tenim cinemes o discoteques. Li diem que no, que estan a la ciutat del costat, que només tenim teatres on de tant en tant fan alguna pel·li vellota… Ell ens diu que a Izamal ni això.

— Aquí no tenim res d’interessant. Mai no passa res. És un poble avorrit i tranquil. Massa avorrit i massa tranquil. Però suposo que si tampoc teniu discoteques al vostre poble ja deveu saber de què va…

— Bé, no tenim discoteques dins el poble, però hi ha bars musicals i alguna alternativa a fer-hi, a la nit.

— Buf, aquí ni això! Ja veig que el vostre poble deu ser més gran que aquest…

— No ho sé, potser sí, però de tota manera fins al poble més petit n’hi passa alguna almenys un cop a la setmana, no?

— No pas aquí. Aquí tot és sempre tranquil. Som un nucli petit molt repartit, de només 27.000 habitants…

COM?! Doncs sí. 27.000 habitants i s’avorreixen! (A Internet diu que no són tants, “només” 25.000”!) Al meu poble som 7.000 o similars i sempre em dóna la sensació que hi ha massa xivarri i que hi passen massa coses! Ai, caram! Però el cas és que l’home té raó: Izamal sembla un poble excessivament tranquil. Genial! (Almenys per la desconnexió que busquem nosaltres!)

Sortim al carrer. Toca visitar tot el que puguem! Agafem un mapa de l’hotel i som-hi, a suar! (El sol pica molt.) Visitem totes les piràmides del poble:

Hi ha cinc estructures precolombines disperses pel nucli i els afores del poble. La principal, una gran piràmide dedicada a la divinitat solar maia Kinich Kak Mo. Al sud-oest, hi ha una altra gran piràmides anomenada Itzamatul. I al costat sud del que va ser una plaça enorme hi ha una altra estructura denominada Ppap Hol Chak, mig destruïda per la construcció del convent fransiscà que presideix el centre. El costat sud-oest de la plaça central limita amb la piràmide Hun Pik Tok, i a l’oest l’espai públic es tanca amb el temple de Kabul. A més, encara queden les runes visibles a diversos carrers (i que estan paret amb paret entre cases del poble) de Xtul (El Conejo), Habuc i Chaltun Ha. Val la pena tot el passeig, ni que sigui per gairebé acabar amb una insolació en anar a localitzar l’última piràmide, la més allunyada, sota un sol radiant.

No puc evitar pensar en un càmping, per cert. Les casetes de colors menudes dels ciutadans establertes entre arbres (des de dalt les piràmides es veu clarament) em recorden als toldos dels remolcs de diversos càmpings boscosos visitats en la meva infantesa. Pots anar a qualsevol lloc del món que sempre hi trobaràs paisatges que et semblin familiars a un racó o altre.

🙂

Fins i tot la presència de les piràmides, tenint present la imatge efectista i colonial de l’hotel San Miguel on estem, em recorda inevitablement a un Porta Aventura “versió realística”, però sense la vessant comercial que hem vist a altres punts del viatge. Ah, i les iguanes que trobem a diverses runes també em fan recordar que no som a Catalunya!

😛

Passegem pel poble, dinem al mercat (molt bo i gustós, ara em feia la sensació que portàvem dies sense menjar tacos tant gustosos!) i visitem el convent… Fa sol i hi ha un cert aire festiu arreu… Clar! És 14 de febrer! Dia dels Enamorats! Aquí sí que se celebra. Veiem els preparatius de cara a la nit; sembla que hi haurà concert al pati de l’entrada del convent.

És un poble amb una patrona tan important, la Nostra Senyora d’Izamal, que ha esdevingut patrona de tota la península. Reposa en un convent franciscà (Sant Antoni d’Izamal), construït al segle XVI sobre una plataforma maya. Tot el poble té aquest deix exòtic, d’arquitectura maya integrada pels invasors fins al punt que coexisteixen com un rar testimoni arquitectònic dels conflictes històrics i al mestissatge.

Atenció al comiat de l’hotel:

— Grasias por todo — dic al recepcionista, entregant-li les claus, les tovalloles i els comandaments a distància de l’aire condicionat, la televisió i el descodificador del satèl·lit —, le debolvemos les llabes, les toalles i, aquí le dejo los comandamientos.

Al rostre d’incomprensió del recepcionista pel meu últim mot emprat, en Marc afegeix cullerada, graciós com ell sol:

— Sí, “no matarás”, “no robarás”, “no…”

…

Agafem les maletes i cap a l’estació d’autobusos! Ens toca esperar gairebé una horeta fins que arriba el vehicle… Però arriba. Tornem a Mèrida!

Suem pels descosits. Abans d’arriscar-nos decidim tornar a “l’alberg base”, i tornem al Nómadas. Allí ens instal·len a una habitació de 6 persones que tenen lliure, i pagant un plus ens la podem quedar com una privada.

— Espanya! — ens exclama el recepcionista, reconeixent en Marc. És el noi que ens va atendre el primer dia, però llavors era molt tard. Ara se’l veu més despert. Diu que ens lloga l’habitació de 6 com a “un favor”.

Anant cap a l’alberg hem estat atents als comerços que hem vist oberts i a les empreses de lloguer de cotxes. Tornem a aquella zona i sopem pizza. Una mica sosa; em recorda més a Nova York que a Barcelona!

🙂

Fa calor i sortim a passejar. Hi ha molta gent, al carrer! És dijous i, és cert, el Dia dels Enamorats transpira pertot! Venedors de roses, petits grups musicals tocant a tort i a dret… Ens aturem a una plaça a sentir algunes cançons de Los Juglares, un grup que toca allí en directe, i que ens roba el cor amb una versió còmica i esforçada del tema “Malagueña Salerosa”. Anem a dormir rememorant-la.

MOMENT 17> Fent-la petar, en aquella placeta, rememorem una anècdota de Tulum que no he pensat a apuntar: I és que hi havíem descobert un consultori real que regentava un tal “Doctor Ventre”. GENIAL! SUBLIM! El doctor Ventre! Ja té dos fans més! Quin nom tan gran! “Doctor Ventre, doctor Ventre, fa dies que no vaig de vostè!” (Un doctor de debò, eh?! Malauradament ho vam trobar desarmats, amb les càmeres a l’alberg! Ningú no és perfecte…)

(CONCLOURÀ…)

Per a la meva estada a Mèxic durant 7 dies, 7 hores i 7 minuts, m’emporto una llibreta Moleskine® regalada per una amiga. El primer que hi escric és que trobo molt curiós com la paraula “suor” m’evoca altres paraules com “passió” o “sensació”, i que la sinuositat de la paraula té un cert aire sensual, fins i tot eròtic. En canvi, ho contrasto amb la paraula “sudor”, el seu homònim espanyol, i m’adono que en castellà no em sona tan bé; la presència de la de i l’absència de dues vocals seguides li treuen càrrega i la vulgaritzen fins al punt que se’m fa més bruta, desprestigiosa. Com si “suar” fos més bonic que no pas “sudar”. És una xorrada com qualsevol altre per començar una llibreta d’anotacions, oi?

DIA 0 (09-02-08)
Agafo un avió a El Prat al migdia. Surt una hora tard. Em deixen dur la motxilla com a equipatge de mà (estava ben preocupat) tot i que té el pes just per entrar (la pesen i fa 9’5 quilos, mig quilo menys del límit). Sec penúltim a la cua. Viatjo envoltat per un grup de nois i noies molt joves (d’últim curs d’institut o de primer cicle d’universitat; em decanto per la segona opció). Al meu costat seu una tal Anna que es passarà tot el viatge inquieta per la distància que la separa de les seves amigues, que seuen a l’altra banda de l’aparell. Darrera meu, una parelleta d’enamorats novells que s’enganxen com pops durant gairebé tot el trajecte… (Tot i que al caps de 5 horetes ja tenen les primeres discussions! Ais, la joventut dels qui tenen 5 anys menys!) En total, visc 12 hores tortuoses de moviments feixucs, murmuris, gent jugant a cartes, reunions improvitzades al passadís vora els lavabos, algun crit i frecs constants al meu voltant. El grup de jovent va a Cancun, zona turística per excel·lència. Sort que tinc finestreta per distreure’m, llibres (Krakauer i Capote) i la llibreta per anar escrivint. (Tot i que quan passen 10 hores em penedeixo enormement d’haver acceptat recloure’m en un avió tant a la lleugera!)

No hi ha teles individuals com a l’avió de Nova York, sinó que hi ha algunes pantalles disperses als passadissos i hi passen dues pel·lis al llarg del vol (Mr Magorium i una parida de film amb The Rock com a jugador de rugbí i ballarí de ballet!). El paisatge és magnífic… Els Pirineus, Sau (?)… Un dia magnífic i amb pocs núvols… Les hores passen i arribem al mar. Primer fem un dinar de pollastre amb arròs, després tanquen llums durant 4 horetes per intentar fer-nos dormir (del pal “Guarderia”) i, finalment, toca un últim refrigeri d’empanada farcida de moltes coses abans d’aterrar.

MOMENT 1> M’atreveixo a visitar per primer cop (almenys conscientment) un lavabo d’avió. Pudor de tabac, mareig i malestar general. Amb maldecap inclos i tot una mica deixat. Culpa meva per no haver-hi anat a les primeres dues hores! Ara ja ha rebut massa visites, suposo.

I com que aterrem amb retard he de cancel·lar la meva visita llampec a Mèxic DF i esperar una horeta a l’aeroport el meu següent vol. Els companys universitaris embarquen cap a Cancun, i jo surto una horeta més tard. Entro als lavabos amb ganes de rentar-me les mans i veig un nano molt viu amb ganes de demanar propines als turistes fent veure que forma part del personal de l’aeroport oferint mocadors de paper de l’expenedora a la gent (no porta uniforme i, de tota manera, ja havia anat a un altre lavabo de l’edifici i sabia que no oferien cap servei així). M’avanço a ell en tot moment i aconsegueixo esquivar la seva extorsió.

MOMENT 2> El meu primer pagament amb pesos (compro un refresc, un entrepà i una pasta). És fàcil no descomptar-se. Hi afegeixo un 0 i m’imagino que són pessetes per saber quan costa en euros. M’explico tot seguit! Resulta que 50 pesos equivalen més o menys a 500 peles de les antigues pessetes, així que gràcies a això sé que estem parlant d’uns 3 euros! D’aquesta manera anava fent-me a la idea de quant gastava.

Passo l’aduana com a turista estranger, per cert! Em toca omplir papers tipus “USA” (on has de declarar si portes molts diners i males intencions). La part graciosa ve al final, quan a la sortida del control et fan pulsar un botó que decideix (aparentment per atzar “informàtic”) si pots passar o no amb un “mec” i una pantalla que s’il·lumina (en verd o vermell). (M’imagino que de tant en tant posen en compromís algun visitant per escorcollar-lo de dalt a baix, ni que sigui per atzar o amb motius de pes.)

L’avió de Mèxic DF a Mèrida surt puntual i és més petit i molt més còmode. Dormo i tot. Un parell d’horetes i ja hi sóc. Tot se’m fa curtíssim, a partir d’ara! A Mèrida surto a la zona “pública” i no trobo en Marc, el company amb qui havia quedat. Surto del recinte i el veig, despistat, voltant per fora i buscant l’entrada a l’edifici. El gravo en vídeo per sorpresa i l’assalto per l’esquena. Abraçades i cops a l’esquena de mascles feliços d’haver-se conegut.

MOMENT 3> Aquí comença l’autèntica estada a Mèxic de 7 dies, 7 hores i 7 minuts!

Tenim xerrera i els taxis “oficials” són cars: Així que anem a peu fins a la ciutat i a l’alberg! Una hora i mitja amb la maleta a coll.

En un carrer vora el nostre destí ens creuem amb el cadàver d’un gos famèlic, mort atropellat i disposat suaument a un costat del carril, amb el cap reposant sobre la vorera. En Marc m’explica que ell és qui havia arrossegat el gos moribund a un costat del carrer en veure que l’acabaven d’atropellar i més cotxes anaven a embestir-lo sense pietat.

— Abans de venir-te a buscar, ho he vist i m’he mosquejat. M’he fotut al mig i he fet parar el trànsit per agafar l’animal i apartar-lo, ja moribund.

Arribem a l’alberg Nómadas, de Mèrida. Cuco i molt mexicà. Tenim una habitació de 4 per a nosaltres solets i amb ventiladors al sostre i lavabo propi…

MOMENT 4> Descobrir que els lavabos de Mèxic (almenys de la zona on som) tenen instal·lacions precàries i no permeten llençar paper de vàter a la tassa, per la qual cosa tenen sempre una paperera al costat per dipositar-hi les sobralles en qüestió i evitar embussar canonades.

Nit de conyes i rememorança dels vells temps. Dormim 4 hores, aproximadament.

DIA 1 (10-02-08)
M’adono que l’amic Marc està com sempre. Un pèl més pelut, amb el cabell tallat per ell mateix, més prim (si això era possible) i una mica moreno. Porta el barret de palla que va trobar entre unes runes i sembla haver descobert coses inexplicables al llarg del seu viatge que li han fet concloure que la vida és per ser viscuda amb calma, relaxament i sense estressar-se passi què passi. Amb timidesa però fermesa, ha anat consolidant el seu “modus vivendi” gràcies a la seva estada americana.

L’alberg Nómadas és molt recomanable. Hi tenim dues nits demanades, de moment. Hi ha “pati d’hamaques”, esmorzar (torrades amb mantega, mel, mermelada i cafè), zones de reunió, servei de venda de refrescos a recepció, pati interior, Internet i moltes habitacions disposades amb un cert caos molt acollidor. Fins i tot té una ala reservada només per a noies!

Llevar-se allà és una delícia. El problema és que un cop has visitat el centre, toca posar-se les piles i decidir què fer els propers dies, que són pocs i curts. Passegem pel mercat, pel passeig i visitem el típic hipermercat de ciutat (sempre fa goig perdre’s als “hiper” de cada país, així veus quin peu calcen).

MOMENT 5> Dinem lluny de turistes, a la zona on mengen els venedors del mercat, on hi ha paradetes amb taules senzilles amb el logo de Coca-cola. Per 3€ ens fotem un platàs de tacos i, a banda, uns nachos complementats amb “de tot” (de frijoles a guacamole, passant per cebeta i altres vegetals). Uns plats impressionants i molt saborosos.

La ciutat té molta vida i un deix de tranquil·litat. A la tarda ens sorpren una pluja suau i anem a un cibercafè per acabar de planificar els dies següents. Mèrida serà el nostre “campament base”.

Acabem el dia relaxats, gronxant-nos amb una hamaca cadascun sota la fina pluja. Els colors de les cases m’han embafata i l’aparent senzillesa dels habitants (amb prou feines hi ha edificis de més de dos pisos a tota la ciutat, a menys que siguin cases senyorials, hotels o mansions colonials).

Sopem per menys de 2€! Visca les zones no-turístiques. I el canscansi i la son ens venç. Acabem de concloure detalls per l’endemà i anem a dormir d’hora…

És curiós; he pogut prendre menys anotacions quan ja sóc a lloc que durant el viatge! Es nota quan algú té temps lliure i s’avorreix! Quan ens distraiem costa més aturar-se a prendre’n notes!

DIA 2 (11-02-08)
A l’atrotinada televisió hi passen “El show de Speedy González” a baix volum. Som a la sala d’espera per a viatjants de “camión” (autobús) de segona classe. Cadascú porta la seva motxilla sencera. Ja hem deixat l’alberg.

Al nostre voltant, gent molt morena i baixeta. Res a veure amb les persones d’aspecte europeu que surten als anuncis de la pantalla. Sembla ben bé que la televisió reflecteixi el somni d’un país inexistent, que en realitat és tota una alta cosa. Som a l’estació Noreste de Mèrida, que ha costat de trobar malgrat els mapes (té l’entrada molt oculta, en un carrer paral·lel al que marca el mapa). Els altaveus fan un so incomprensible. Cal parar bé l’orella per desxifrar els missatges.

En Marc porta dies combinant pantalons sense rentar-los. Promet que ho farà ben aviat, quan jo me’n vagi, per no fer-me perdre dies a mi amb un dia de “neteja de roba”. Que amable.

MOMENT 6> Se’m fa ben palès el masclisme interioritzat de Mèxic en rebre notícies sobre un servei de bus especial només per dones que s’ha creat a Mèxic DF per combatre els abusos i tocaments a persones del sexe femení quan van en autobusos “mixtos”. A més, no són pocs els vehicles (autobusos inclosos) que fan sonar les botzines en creuar-se una noia! I en una ocasió fins ens creuem amb un grup de nois llençant floretes a una desconeguda que hi ha lluny lluny, carrer enllà.

L’autobús és gros i de segona classe. Ja ens va bé. El viatge és molt mogut, entre pobles petits. Sorpren el paisatge, les cabanes, la pobresa i la humilitat que s’hi respira. Però també la felicitat. Com que viatgem en classe de no-turista, sinó entre els habitants de la zona, hem de demanar al conductor que ens deixi a Chichen Itzà (ruines), abans que arribi a “Chichen Itzà (poble)”. (Cert, cert, no costa imaginar que els turistes nord-americans l’anomenen “ChicKen Itzà”!)

I el lloc és un fotut parc temàtic! Però no em queixaré. El meu segon dia a Mèxic i em sento a Port Aventura… Ains. Deixem les motxillotes a consigna, paguem 100 pesos de rigor i cap dins!

Els monuments són espectaculars! El temple de les mil columnes, la pista de pilota, els curiosos ecos a tot arreu i els turistes picant de mans i fent-los ressonar… i la gran Piràmide. Tot barrat: No es pot pujar a dalt! Fa anys es podia! Encara surt a les postals i a la meva “guia particular” de Chichen Itza; el gran còmic “SuperLópez y el tesoro de Ciuacoatl”, del gran i original Jan! Aquell home fa còmics ambientats a llocs reals tot sovint, i en aquest cas em feia una il·lusió bàrbara comparar el còmic amb la realitat. Genial. Almenys el protagonista del còmic sí que puja a la piràmide! (*Sospir!*)

(Es veu que van tancar-ne l’accés fa poc, per mantenir millor la restauració que va rebre el temple, i ara no es poden pujar les escales.)

Hi passem tot el dia. Flipem amb la pista del joc de pilota, que és conserva fabulosament bé. No hi vènen menjar, a dins, però sí begudes clandestines (vull dir que les vènen a raconets amb neveres ambulants, com d’estranquis) i molts molts molts molts munts de records de tot tipus! En Marc regateja per comprar una Cola. Jo portava a sobre aigua i entrepans. Així que som afortunats d’endrapar com lladres entre ruines maia.

Va plovent cada deu o vint minuts. És divertit perquè els turistes corren a sota els arbres i, aleshores, aprofitem d’avançar còmodament amb en Marc. Jo porto el cangur a la motxilla i el vaig traient i guardant. Ell amb el barret ja és feliç. Visitem una cova enmig del fang (on coincidim amb uns nens que vènen objectes fent-la petar amb una turista mexicana) i anem gravant paridetes sobre la marxa. Al voltant del “Cargol”, un edifici amb una escala de cargol, se m’acaba la cinta de vídeo! Impressionant. Ja tinc gastada una hora de pel·lícula! Decideixo economitzar i, d’ara en endavanat, gravar el mínim per fer durar tota la segona cinta fins al final del viatge. El plugim ens ha ajudat a fer molt més superable la calor.

Sortint ens estressem per l’autobús. Volem agafar-ne un cap a Tulum, però no arriba a l’hora establerta i tenim un representant d’una companyia més cara tocant-nos els nassos dient que el que esperem ja no existeix i que només podem anar a Tulum amb el seu “camión”, de sortida imminent. Ens convenç a l’últim minut i atura el vehicle, que ja marxava. Ens enfilem a l’autocar pagant el bitllet i sense rebre resguard. El viatge a Tulum se’m fa tens, anguniós i llarg precisament per no tenir bitllet ni cap comprovant de la legalitat del nostre trajecte…

— I si se’ns queden les motxilles, en veure que no tenim resguards?!
— Bah, pateixes massa, dorm una mica!

MOMENT 7> Hi ha molts venedors ambulants. No només als carrers, sinó als autobusos! A cada parada vénen a intentar vendre’t de tot, “cacaué, cacaué” o iogurts i derivats.

No dormo, però tampoc passa res estrany. En Marc fot unes grans clapades amb el cap sota el barret de palla, que li cau a cada frenada del cotxe. I els seients són molt còmodes. En total hem fet 4 hores d’autobus, avui! Per sort, a l’última hora hem vist un distret documental de ximpanzés, on un dels especimens s’avorria i s’emprenyava i decidia atacar el més dèbil del grup fins a llençar-lo des d’un arbre. La conya venia quan el dèbil tornava al grup reclamant atenció (del pal “Ei, ei, tios, estic bé, no patiu!”) i la resta de ximpanzés passen d’ell. (També hem vist, als autobusos, un fragment de Germà Ós 2 i Copying Beethoven. Tot molt instructiu.)

MOMENT 8> No puc evitar extreure una lliçó, de tot plegat. La gent de Mèxic en general és amable i confiada. És un cop puges de categoria i vas en primeres classes que demanen més comprobants i papers. Però en principi no cal emmarranar-s’hi, tot i que els cauts poden demanar resguards de tot sense problemes… Però penseu-hi a temps, abans que el vehicle arrenqui!

😉

Arribem a Tulum. Ciutat calorosa que em recorda als pobles de la Costa Brava; molt ambient nocturn, gent amb poca roba i molts turistes. Som a la costa caribenya!

MOMENT 9> Ara sí que entrem en contacte amb les zones turístiques. Els preus estan inflats i tot és més car. Però sempre hi ha llocs més barats on refugiar-se per menjar i atipar-se bé!

Caminem una llarga hora amb les motxilles a coll fins a trobar (després d’una visita a un ciber), el nostre nou alberg. Es diu Mayan Hostel i impacta: La recepció-bar és una enorme cabana molt vistosa al costat de la carretera. A recepció ens atén una noia tatuada i amb piercings. A la pissarra del fons on hi ha llistades les habitacions lliures i alguns preus, un parell de llangardaixos groguencs corren amunt i avall.

MOMENT 10> Llangardaixos verds i dragons menuts de color blanc són els rèptils que més es deixen veure a Tulum. Són més grans que els seus cosins europeus, però inofensius i juganers, amants de les baranes, les filigranes de metall i els llums exteriors.

Les habitacions són en un bloc més modest, al darrera. I toca recarregar-nos i recarregar mòbils i càmeres. I quina set! La gana ja no m’inquieta tant, sinó la set. Bebent ja sóc feliç.

MOMENT 11> Tot xerrant abans de dormir, remarquem la inseguretat i la precarietat de les reformes obreres i les construccions de Mèxic en general, de cara al públic. I és que hem vist un munt de racons amb obres (tant a pobles com a ciutats) on surten filferros afilats i rovellats apuntant als vianants sense pietat en zones concurregudes. No hi ha control i qualsevol podria enganxar-se amb aquells cables punxeguts i altres artefactes de metall perillosos pel trànsit de vianants. “Coses esmoladetes” que poden fer “pupa” a la gent, vaja.

Ben adormit, escric coses inintel·ligibles a la llibreta perquè encara no hem tancat els llums i volia aprofitar fins a l’últim moment. Escric com qui remuga entre somnis. Quan me n’adono, riem molt amb en Marc intentant analitzar perquè hi he escrit gargots on s’entrellegeix “TVC” o “la Beth ja té”. I després dormim.

Després d’un dia feixuc amb molta visita cultural, demà toca platja!