Viatges amb Henry James i Nabokov

Com que les meves ximples reflexions sobre còmics s’han reduït a mensuals en comptes de setmanals, se m’ha acudit anar farcint aquest blog amb ampliacions i petits FT (“Fora de Tema”), que dedicaré a altres arts com el cinema o la literatura quan ho cregui convenient. I és que torno a tenir temps lliure (ara feia dos anys que no m’hi posava) per cultivar la lectura de novel·les, i com que a m’agrada recuperar clàssics vells o moderns això és el que intentaré anar ressenyant ni que sigui amb quatre pinzellades maldestres de foll apassionat per les paraules:

Per una banda, Lolita, de Vladimir Nabokov. Aquells que coneixíem el personatge a través del cinema potser ens en quedava una imatge difosa en blanc i negre i tòpica de la menor temptadora i el vell verd maldestre. El sorprenent de la novel·la és descobrir com més enllà de l’estereotip de “Lolita” hi ha un ésser viu amb sentiments i passions menys tòpiques del que semblen.

Tota la primera part de la novel·la ens ensenya en primera persona com Humbert Humbert es desviu per les menors (les seves “nimfes”) i planifica un seriós acostament amb la petita Dolly Haze quan la seva mare soltera li demana per casar-se. La narració ens ensenya el raonament de l’abjecte monstre, la seva cultura, els seus ideals i el seu refinament fred i romàntic. No pot evitar caure simpàtic en certs moments i fa avançar la trama amb un toc de culebró tragicòmic amè i morbós (sempre elegant tot i la duresa dels pensaments del protagonista). Se’ns humanitza de forma bàrbara, propera i terrible. I trobem la “nimfa” idíl·lica, el retrat de l’eterna joventut feta dona (menor d’edat), temptadora, sensual i esbojarrada. A l’últim quart de la primera part, però, de cop la situació es capgira just quan el protagonista té la nimfa captiva. Però aleshores és ella qui agafa la paella pel mànec, agafant-nos a tots per sorpresa, i l’incest entre Dolores i el seu padrastre pren cos a la pràctica, però sense morbositat ni innocència trencada, sinó com a resultes del tràgic passat que emmarca els dos amants.

De cop “Lolita” ja no és un símbol, sinó que és un personatge amb un passat latent, amb un trauma inconscient i un futur incert. Tots els sentiments de tristesa, rebuig o comprensió que aconsegueix despertar el protagonista de cop es traslladen a la protagonista, que fins ara era una caricatura idíl·lica i de cop defuig el tòpic i esdevé un personatge complert; una nina trencada amb més a compartir amb el seu mentor i amant del que en principi semblava. És increïble com l’autor (ara em refereixo a Nabokov) esgrimeix una desestresa tan gran implicant el lector en la narració i jugant amb la ment del seu Humbert Humbert. Domina el ritme amb una delicadesa brutal, amb una gran genialitat en arribar a les escenes sexuals i el·lidint els moments que podrien perturbar la decència moral de més d’un amb una desestresa admirable. Metàfores i al·lusions segueixen, i la Lolly, Dolly, Dolores o Lolita que viatja, creix i madura amb la presència inevitable de monstre Humbert, futur assassí, seguint-li les passes, compartint llit i motels, fent-se passar per pare i filla als ulls estranys. Una segona part que el lector segueix amb ganes de saber què passa amb la nina trencada i el seu fals progenitor, encuriosit amb les circumstàncies que hauran d’afrontar la parella en el fatídic destí que els uneix a partir dels últims capítols de la primera meitat.

I una segona part que arrenca amb un viatge pels EUA, detallat i turístic, amb el patètic fals pare mimant el seu tresor, que conscient de ser reina del seu territori accepta el nou estil de vida, esdevenint també botxí del seu botxí. La gran víctima que és Lolita aconsegueix transformar en víctima de la seva obsessió a l’obsès. Una clara al·legoria de com les paradoxes passen factura tard o d’hora. I Humbert Humbert és el caçador caçat, condemnat a vagar amb la seva maledicció, amb qui conviu amb una malsana relació vampírica on impera la gelosia cada cop que veu la noia coquetejant a consciència amb altres nois. Ella s’adapta a les moixanes i als actes reiterats amb fredor i avorriment, deixant-se portar per un viatge caòtic en cotxe per tot el país. Una excursió al cor d’un estereotip, a les entranyes d’un aparellament polèmic entre un monstre frustrat que troba la seva mitja taronja en una nimfa desbocada. Un retall de realitats perverses i vides traumades viatjant a l’uníson en un turbulent cercle viciós ple farcit d’aquella ironia tragicòmica que tot sovint ens envolta.

Buf, tot molt emotiu i intens. Per qui busqui alguna cosa menys tortuosa, proposo un viatge físic i no pas psíquic amb les Hores Venecianes de Henry James, però tan “viscut” com l’anterior. Un text purament de descripció, d’enamorament i bones vibracions, defugint traumes i parlant amb la màxima bellesa i evocació d’una ciutat: Venècia. La gran ciutat dels canals, la gran illa mig-enfonsada… James explica els seus periples a la ciutat, el que l’enamora i el que el fastigueja. Amb una prosa exquisida, és un complement de viatge indispensable pel viatger que visiti, visqui o hagi tastat aquest aire salat del paradís de les gondoles. (En el meu cas, em vaig endur el llibre a la ciutat i la veritat és que no em va atraure gaire. En canvi, un cop a casa amb l’enyorança a l’espatlla he de confessar que ha estat un excel·lent refugi i consòl per imaginar-me de nou allà.) I és increïble com la ciutat ha canviat poquíssim malgrat que el testimoni de James és de finals del segle XIX! Un gran llibre (més) sobre una gran ciutat (més), però que val  la pena a tothom qui hi hagi estat en alguna ocasió… I és que hi parla del que hi hem vist; dels turistes, dels vividors, dels romàntics, dels visitants i de la pròpia personalitat de la ciutat i el seu entorn. De les olors, dels colors, dels accents, dels moments… En critica les reformes, en valora els racons, en comenta anècdotes i vivències, així com impressions i sensacions. És un dels cinc assajos que l’autor va dedicar a la bellíssima ciutat (queda clar que l’home va quedar-ne ben marcat, eh?). Un cant d’amor i passió pura, amb pros i contres i molta reflexió literària. Un plaer per deixar-se seduir i rememorar (si és el cas) el pas per aquella zona d’Europa on el temps sembla, certament, haver-se aturat.

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari