Sobre en Manny "Calavera"

08/12/2005 01:37
Els aficionats als videojocs segur que coneixeu el GRIM FANDANGO… Si no…

Bé, ja l’esteu buscant per jugar-hi. Aquests dies hi estic jugant per tercera vegada. Veritablement té una història immillorable; una croada de quatre anys per la terra dels morts, a la recerca d’una dona i resolvent un complicat cas de malversació de bitllets daurats. Una trama que faria les delícies de John Huston, Michael Curtiz o, també, Tim Burton, ja que l’estètica no deixa de recordar-nos els deliciosos films MALSON ABANS DE NADAL o la recent NÚVIA CADÀVER.

Cada personatge és més interessant que l’anterior, cada diàleg és memorable. És un excel·lent compendi d’allò que les aventures gràfiques havien apres amb MONKEY ISLAND i INDIANA JONES; humor, intriga i drama, amb un univers tan propi que no pots evitar entrar-hi de ple.

El doblatge en espanyol és immillorable, la música digne de tenir en un CD apart per escoltar-la de tant en tant, les seqüències dins el Casino Calavera, sota el mar o a la neu queden gravades per sempre a la memòria dels aventurers… Simplement genial. Sap greu que els videojocs siguin tan caducs, però el temps no perdona. Inoblidables tots… Ara també el GRIM FANDANGO, el BROKEN SWORD 3, el genial MAFIA (el meu joc “no-aventura-gràfica” preferit) i properament DREAMFALL: THE LONGEST JOURNEY 2 (que sortirà el proper abril).

Manny Calavera (el Humphrey Bogart dels videojocs), el dimoni Glottis, la Merche, el capità Velasco, el malvat Domino, les curses de felins gegants… Tots en un món ultraterrenal on els morts passen quatre anys pagant pels pecats que han comès. Un purgatori amb accent sud-americà, basat en les festes tradicionals de tots Sants del sud del continent que Colom va descobrir. Impressionant.

Ieps! Una web anglesa de referència!

I per què em venia de gust escriure aquest rotllo? Per què tot jugant m’he quedat encallat en una pantalla, la del montacàrregues. Resulta que pujava i baixava MASSA ràpid per fer l’acció pertinent que cal fer-hi i així resoldre un dels trencaclosques… Doncs bé, això es deu al fet que el joc no estava pensat pels ordinadors tan “moderns” d’avui dia! El tema, però, se soluciona amb un senzill pedaç (CLICA AQUÍ!) que ja estàs trigant a baixar-te si vols jugar-hi correctament!

Em feia il·lusió fer l’incís i animar a qui ho llegeixi a jugar al joc aquest… Una mescla potent entre CASABLANCA i Tim Burton, per a aficionats a les històries de detectius, corrupció i humor negre.
I no oblidem els tristos i melancòlics “Angelitos”! Pobrets; dos nens esquelets alats tancats en una gàbia. Quins grans personatges té aquell joc! Com en Jepito, el sonat que viu sota del mar donant voltes a peu… Ais, quins records! Llarga mort al Grim Fandango!

Apa-li… És que per la resta de coses que faig no hi ha massa novetats. Algun projecte de ràdio a mitges, un curt fet amb amics a punt d’estrenar-se en un concurs, molta feina posant en ordre les meves seccions del setmanari… Després de Nadal començaré a tenir novetats grosses, espero! Ah, i vaig a començar una segona carrera, per la UOC. Toquem ferro. I dilluns que ve vaig a veure el nou KING KONG! Per gota que pugui n’escric alguna cosa aquí!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre el Calze de Foc


El nou film de l’estudiant mag, aquest cop dirigit per Mike Newell, és a punt d’aparèixer a les nostres pantalles. El que ja podem afirmar és que serà un èxit com les anteriors adaptacions, tot i que està per sota de la qualitat del tercer Potter cinematogràfic, Harry Potter i el pres d’Azkaban, que va dirigir Alfonso Cuarón. De moment agrada molt allí on s’ha estrenat, i segurament les ovacions que rep del públic jove rauen en el protagonisme que prenen les situacions romàntiques dels personatges adolescents (en el “morbo” de veure’ls a tots fent el “pavo”, vaja).
El nus de la pel·lícula arriba molt ràpidament, deixant fora de lloc a tota persona aliena a l’univers de J K Rowling (en Harry ja està amb els seus amics des del principi, per exemple). Un cop s’ha plantejat l’argument, que gira única i exclusivament entorn el Torneig dels Tres Bruixots que es celebra a Hogwarts (això va pels aficionats del llibre, que no esperin trobar-hi subtrames com la dels elfs domèstics), el ritme es relaxa fins al punt que el film arriba a fer-se un pèl pesat, sobretot a l’última prova del torneig i al desenllaç en sí.
Ara bé, és inevitable que quedi la sensació que t’has perdut coses de la història malgrat l’extensió del metratge, que hi ha molt material literari que no s’ha utilitzat i que els personatges no han donat tot el potencial que oferien (llevat del fantasma de la Gemma Gemec, segurament, a qui li han regalat una provocativa escena amb en Harry a la banyera).
I segueixen brillant les interpretacions; el trio protagonista segueix creixent i madurant (atenció als dos nois, sobretot) segurament a desgrat dels productors, i el seu treball millora. També val la pena trencar una llança a favor de la producció artística, que no només ha seguit la línia fosca de l’adaptació tan personal de Cuarón al tercer film, sinó que ha intentat enllaçar-la amb els escenaris que havíem vist als dos primers, aconseguint donar consistència i realisme a tot l’entorn de Hogwarts.
Paradoxalment, la pel·lícula pot fer-se pesada al públic adult pel punt excessivament melós d’algunes situacions “de parelletes”, més properes a les sèries de televisió sobre adolescents que al referent literari del llibre (on quedaven més equilibrades), a la vegada que l’argument és massa fosc pel públic infantil. I és que, ara sí, la història d’en Potter arriba al punt de no retorn, posant-nos a to per més ració de màgia, cada cop més adulta i perillosa, preparant el terreny pel següent capítol; Harry Potter i l’Orde del Fènix. Si el nivell segueix aquesta línia de qualitat, no ens podrem queixar. (Lògicament, els qui no quedéssiu convençuts amb cap dels tres primers films, absteniu-vos-en.)

2 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 22/11/05
Una ressenya molt útil. Merci icona gestual

marta_olletas
Esborrar — 23/11/05
Ganes de que arribi el dia 25… augmentant XD

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre una primera vegada (II): De públic a la tele

Ahir vaig anar per primer cop de públic a un programa de televisió. Era a l’estrena del canal Cuatro (l’ex-Canal Plus en obert, que ara només serà a través del satèl·lit), i més concretament jo estava al plató de Gestmusic, al programa d’en Boris Izaguirre i companyia, Channel N 4. Amb un toc tan glamorós ningú pensa trobar un programa de tarda, i veritablement va semblar poc de tarda (segurament perquè es va emetre a la nit, ja es veurà als altres “capítols”).

(El paio va ser simpàtic amb el públic, més que els altres ddos presentadors i el caos de certs moments. Tot i que l’Ana García Señeriz va obrir-se cap al final agraïnt la paciència del públic amb molta amabilitat i pel gaudi de molts dels presents.)

Bé, això d’anar de públic és una experiència rarota (i més un dia com ahir, perquè era excepcional i gravàvem un fals directe, simulant connexions constants amb dos platons de Madrid que feien el mateix al seu torn. Anant de públic allí et feien esperar una bona estona donant-se un bocata molt soso, això sí, ben atesos. Després una estoneta de cua, passar per un detector i cap a dins. Fins una mitja horeta més tard no treuria el cap en Boris. Almenys el regidor de públic és un tipus simpàtic (un tal Xavi que sembla en Sidney Pollack).

(L’autèntic Sidney Pollack.)

Per desgràcia (o per sort), vam caure bé a la persona que repartia el públic i ens van fotre a primera fila. A nosaltres, que anàvem amb ganes de veure la feina dels tècnics que no pas a aplaudir i fer el ximple. Doncs bé, vam haver d’aplaudir, cridar i “ballar”. Déu meu. Una primera vegada com a públic i ja em posen a primera fila. Una gran experiència que demana a crits no tornar-hi. Com que era aquest fals directe, almenys vam estar-hi tanta estona que vam poder gaudir de la feina dels tècnics de torn TANT com vam voler. Per la resta, es feia estrany parar cada dos per tres per esperar que els de Madrid fessin un tros més i després tornar-hi nosaltres. Una bona part del públic va anar desertant (havíem entrat a la 1 del migdia i vam ser allà fins a quarts de vuit! I només van dignar-se a donar-nos un altre entrepà a partir de les set!), tot i els precs del regidor de public i la tensió dels tècnics per la presència d’un dels grans de Gestmusic, en Toni Cruz (que no sé què ha fet o amb qui ha pactat aquell home, però semblava un retrat d’ell de jove però amb la cara més marcada). Resultat: Al final quedàvem pocs, la meitat dels quals éren els típics gats vells de públic que volia sortir a càmera i esperàven que sent pocs sortirien més, per la qual cosa van cridar i fer tant soroll com van poder. (Ja els hauria cedit el meu seient, jo, que no vaig parar de sortir amb el meu caretu de pomes agres.) La paradoxa de tot plegat és que, un cop el públic va anar desertant, les càmeres van deixar d’enfocar-nos (per ordres d’algun gran cap, suposo), ja que no érem una multitud, cosa que es tradueix que a partir de cert de moment, el programa d’en Boris tenia crits i aplaudiments però d’un públic que sortia breument i de lluny. Nefast pel grupet que reclamava sortir a crits. Per la meva banda, ja m’estava bé, però m’imagino que ells i elles es deurien sentir ben enganyats, en veure-ho ahir i a ala repetició d’avui al matí. Ais… Algú que llegeixi això ha anat abans de públic a un programa d’aquests? L’experiència va ser més gratificant?

Pel que fa a Cuatro…

Em temo que tindré un empatx de programació jove, guai i atrevida… (Ah, i l’estètica un xic massa com de “canal digital”, no? Els qui hi enteneu, creieu DE DEBÒ que és el més adeqüat?)

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre els Caçafantasmes 3 i Youtube

Avui és un dia relativament rodó: Estem a la part final d’un projecte que faig amb amics, genial! El problema és que sovint et dóna la sensació que tu has de preveure i fer un esforç més alt en relació a la mandra o falta de previsió dels altres, i això caaaansa molt (em provocarà alguns dubtes de cara a futurs projectes, clar); a més, descobreixo estupefacte, gràcies a AICN, en aquesta entrevista a Harold Ramis (el “Doctor Egon Spengler” ), que hi havia un projecte seriós de rodar Caçafantasmes 3: Els Caçafantasmes van a l’infern, cosa que fa il·lusió pels qui vam gaudir les dues primeres quan érem petits, però que sap greu saber que mai s’acabarà fent; finalment, he descobert la web que molts ja deuríeu conèixer YouTube, on hi ha vídeos d’aquests que corren per Internet recopilats pels usuaris de la xarxa, cosa que va de perles per localitzar aquell moment graciós d’unes noies coreanes cantant al karaoke, aquella entrevista als friquis de La Guerra de les Galàxies que els deixava per terra, aquella broma a unes noies fent-los creure que vivien una situació de la pel·li “The Ring” autèntica o bé aquells insults que el Gòl·lum proferia a la Mtv quan recollia el premi a millor personatge virtual. Relativament rodó… I no m’he menjat ni mig Donut!

PC: Responent als comentaris de l’entrada anterior… Genials aventures gràfiques, i tant! Ara jugo en paral·lel al Monkey Island II (juntament amb la primera part, me’l reservo com al meu “videojoc favorit”) i al Grim Fandango (ideal pel Dia dels Difunts, i amb un imaginari genial que reclama a crits una pel·lícula d’animació JA!). Si segueixo tenint temps lliure, tornaré a jugar al Broken Sword 3 algun dia d’aquests, però cap joc d’avui dia pot fer ombra a les lluites d’insults, les Tres Proves, el bar Scumm, els Pirates cap, els laberints infernals dins del SEGON cap de mico més gran que en Guybrush hagi vist mai, el grog, en Largo LaGrande, les disfresses a l’illa Booty, els diàlegs amb la Governadora Marley, la recerca del Big Whoop, el simpàtic Wally, el pesat de l’Stan i el dolentíssim germà dolent, el Pirata Fantasma LeChuck. Un apunt del The Dig, i és que penso que està com “inacabat” perquè té massa situacions repetitives (les contrassenyes de les portes, els paisatges inacabables que has de creuar una vegada i una altra…), que deixen de fer gràcia al segon cop i que acaben sent monotònes i cansades, com si els faltés idees però volguéssin acabar el joc que tenien a mig-fer d’una fotuda vegada (a més, em va semblar bastant més difícil i menys intuïtiu que molts altres de Lucasfilms-Lucasarts). Però bé, segueix sent un clàssic ineludible!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre l'enveja i les aventures gràfiques

He fet alguns propòsits, com atrevir-me a envejar la gent que se’n surt amb el que li agrada. És molt sa i ajuda a plantejar-se objectius o, com a mínim, a tenir les coses més clares. Per tant, confirmo que aquests dies he estat recollint la baba que em fa caure no només el blog d’en Jun, Déu vos guard!, sinó l’èxit del seu Harry Pottra. Un exemple d’humor i constància amb un toc molt especial. Un fort aplaudiment per en Jun!
Últimament tenia massa coses entremans i he decidit dedicar-me només a una (l’acabo al desembre, després ja en faré una altra i així n’ha fent…), a banda de la feina, per la qual cosa el temps lliure que em queda el dedico a esbargir-me amb videojocs, cosa que feia temps que no podia fer. Ara bé, he avorrit els GTA i companyia: estic recuperant joies com el LOOM (de debò que era TAN curt? No ho recordava!), el MONKEY ISLAND (genial! Imprescindible!), els INDIANA JONES clàssics (sense comentaris) i coses més recents com THE DIG (segueixo pensant que és un joc que no van saber fer, perquè està com “deixat”) o GRIM FANDANGO (en procés d’instal·lació en aquests instants)… Les aventures gràfiques, QUE GRANS! I ara es poden tornar a recuperar amb l’XP gràcies a la iniciativa de ScummVM .

A banda dels engrescadors BROKEN SWORD, ja no en fan, d’aquests jocs… Algun dia em dedicaré a rememorar els records que em porten les tardes amb els meus cosins buscant la forma de sortir de MANIAC MANSION i similars… Grans jocs. Senzills, amb una història increïble, que els fa perdurar… D’aquí a 30 anys hi haurà 100 GTA més, però encara hi haurà un únic MONKEY ISLAND o un irrepetible SAM AND MAX (per cert, diuen que en fan segona part! Pot ser moooolt fluixot, vist el mercat actual de “preteses aventures gràfiques”… Siguem receptius, però!).


Aventurers per sempre, sota un cel d’acer.

3 COMENTARI/s
ma
Esborrar — 31/10/05
a mi el k més em va enganxar va ser el monkey island 2, encara recordo lluitant amb pirates a base de diàlegs!

Esborrar — 03/11/05
Tras un intento frustrado, algunas entradas más abajo, de escribir un comentario (creo que era en la entrada en la cual hablabas de la película de “La Guía…” -que a mí también me pareció sumamente floja-) a causa de la protección antispam (juraría que metí la clave bien…) vuelvo a intentar dar una pincelada de castellano a tu blog (más que nada porque no sé escribir en catalán). Y es que no me he podido resistir al ver el tema jejeje. El “Loom” era cortísimo (me lo pasé en menos de una tarde y eso que tardé en enterarme cómo se manejaba y que ni tenía pistas ni nada), ahí coincido plenamente, pero “The Dig” a mí me parece que está poco valorado, quizás por la época en la que se hizo (se estaba pasando ya a la alta resolución y todo eso), pero para mí tiene aún toda la esencia de las aventuras de Lucas (de hecho alguna vez he confundido, en mi memoria, escenas de las cuevas del “Fate of Atlantis” con escenas de “The Dig”icona gestual pero siendo a la vez bastante original y algo más adulto. No sé, a mí me gustó mucho, no me esperaba demasiado y fue una grata sorpresa.
Hale y corto ya; como ves no sé escribir mensajes cortos, el resto me lo despacharé en ese email que aún debo (es que estoy acostumbrándome a la vida del trabajador y aún no administro bien el tiempo jejeje). Hasta prontoooooooooooooo!!

Pilgrim_

Esborrar — 03/11/05
Agh cómo odio cuando, al escribir símbolos de puntuación junto a un acento, la web los confunde con smilies!! Por cierto, olvidé decir que me gusta mucho la última frase, guiño aventurero incluído icona gestual (y qué gran aventura esa también…)

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre premis i la Coixet

Val. Només dues coses més:

Abans-d’ahir vaig poder entrevistar Isabel Coixet i Sarah Polley en motiu de la propera estrena de The Secret Life of Words, film molt recomanable amb tres intèrprets fabulosos (quatre si comptem l’oca que surt). Va ser la primera entrevista que m’han donat citant-nos a l’hotel on s’esperen els entrevistats de torn (vam colar-nos entre els mitjans de comunicació importants, vaja); fins ara només havia fet entrevistes després de les rodes de premsa pertinents. I tot molt bé. Aquella imatge negativa que alguns em prevenien tenir d’Isabel Coixet es desfà a les primeres paraules. Va ser atent i receptiva a les interpretacions que es podien fer del seu film i amb ganes de parlar, cosa que no passa amb altres directors de menys prestigi, per exemple. Una persona molt interessant que ens va deixar amb ganes de més. D’altra banda, Sarah Polley va ser més breu (per motius de l’organització) i només podem dir que ens va encisar i encantar, deixant-nos un bon record (si fins i tot ella assegurava que el càmera, el meu inestimable company de fatigues Marc, li sonava “d’alguna cosa”). Tot molt satisfactori. Em sap greu no poder sembrar polèmica, però va anar així.
icona gestual


I remato el tema Sitges’05! 35 pel·lícules vistes i molt a dir! Per primer cop des de 1997 (el primer any que vaig anar al Festival de Cinema), em sento en un 80% satisfet dels premis que han repartit. Hard Candy era realment una petita perla que es mereixia no passar desaparcebuda, com l’encantadora May de fa un parell d’edicions. El curiós és que a la IMDB els pocs que hi han votat li posen una nota moooolt miserable! (Segurament el temps donarà la raó al Sitges’05.) Trobo que s’han passat donant-li tres premis (el del públic, el de pel·lícula i el del guió), però molt bé, tu (a més, per una vegada que el director d’un film premiat pot sortir a recollir premis en aquest Festival, doncs aprofitem-ho!). Millor direcció artística i millor maquillatge per a Mirrormask, lògicament. Millors efectes visuals a The Piano Tuner of Earthquakes, dels germans Quay, film que no vaig veure però me n’han dit que arrassa pel que fa a l’aspecte visual (la història es perd en el surrealisme constant). Election es va endur millor direcció (vaja, prou bé, sí) i Sympathy for Lady Vengeance millor actriu (totalment d’acord). Seven Swords, una de les que se’m van escapar, millor fotografia, i millor actor i una menció especial per a The Wayward Cloud (polèmica mescla de musical i sexe que va tenir tants detractors com defensors i que em vaig perdre; prometo recuperar-la properament). A destacar que en l’apartat Noves Visions van fer una menció especial al genial documental Grizzly Man, trauma que molts encara no hem superat, “ja que els membres del jurat encara estan discutint si el que relata és cert o fals”. Les que he vist penso que han estat ben premiades. Potser hauria apostat més per la d’en Chan-wook, però em sembla prou bé tot. Quan falta per l’edició vinent? Heu sentit que es farà un especial “Lynch”? El més trist és que han oblidat completament el King Kong que arriba Nadal d’en Peter Jackson (m’imagino que no pas per voluntat del director del Festival), i és trist tenint en compte que el goril·la és l’emblema del Festival (l’any que ve ja no serà d’actualitat i, si calia mirar de fer alguna projecció especial dels tràilers o alguna exposició concreta, aquest any era l’idoni.

En fi. Ningú és perfecte. I jo menys.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Sitges'05 (4)

Bé, matem el tema del Festival Internacional de Cinema de Catalunya – Sitges’05… Comencem amb una dedicatòria a en MOZ, comentarista d’algunes entrades anteriors:

La Gogo Yubari era interpretada Chiaki Kuriyama, que va fer acte de presència els primers dies del Festival. Es veu que tenia un equip d’assessors que després de cada entrevista se li tiraven a sobre a retocar-la i preparar-la per a la següent intervenció. Tenia una mena de somriure “assajat” que fa com por veure’l “clavat” a totes i cadascuna de les fotos on surt a Sitges.

Més safareig:

Tarantino va visitar algunes maratons de zombis… i com que el rumor s’escampava abans que arribés, les entrades s’esgotaven en instants. Ha estat, veritablement, una de les ànimes indiscutibles d’aquesta edició (la presència que mai sabies a quina sessió podria aparèixer per sorpresa).


Jodie Foster va ser més discreta: va venir, va promocionar (amb en Buenafuente inclòs) i va marxar. La pel·li no val massa, però va ser més simpàtica de la imatge de “dona seriosa” que molts li fem.


Viggo Mortensen va interactuar més amb la premsa (la Foster va estar en un hotel apart, relativament allunyada de Sitges) i va tenir un paper més actiu en els actes de cloenda. Un aplaudiment al seu simpàtic accent argentí!


I, abans de continuar, vaig poder reveure MIRRORMASK i no vull estar-me de reconèixer que és una de les pel·lis que més m’han agradat (a la segona m’ha convençut molt més; tenia menys son).

Perdoneu inconcreció, però amb tantes pel·lis encara les he de pair, i com que als llocs on n’he de parlar no podré parlar de tot el que aquí he dit, tampoc m’he dedicat a revisar si escric bé els noms i tot això, per la qual cosa demano disculpes als cinèfags que puguin haver-se sentit ofesos per algunes inconcrecions o noms mal escrits que pugui haver deixar anar en aquests comentaris… Avui intentaré prendre’m-ho amb més calma! (Per cert, és vergonyós —tot i que no té res a veure amb Sitges— que el nou Astèrix hagi estat publicat amb faltes en català a la portada; estem arribant a uns extrems inusuals de mala qualitat en les poques coses que fem en català.)

I acabem repassant la resta de films que hem pogut veure:
– ONE MISSED CALL 2. Seqüela funcional del film que va dirigir Takashi Miike. Va bé per fer quatre ensurts, repetir la clau de l’èxit anterior amb els trucs recurrents i poca cosa més (l’únic gir important que proposen en relació en l’anterior tampoc s’acaba d’entendre ni funciona del tot). La melodia del mòbil és manté en forma i segueix posant la pell de gallina.
– CORPSE BRIDE. Tim Burton en forma. Gran direcció d’escena. Decorats brutals. Titelles encisadors. No arriba al MALSON ABANS DE NADAL (sobretot musicalment), però se’n surt perfectament. Una meravella animada que caldrà veure quan s’estreni a tot el país. Atenció a les escenes de piano, que són les que m’han robat el cor.
– HARD CANDY. Una sorpresa! El primer llargmetratge de David Slade, amb una Ellen Page (nascuda al 1987) que fa caure de cul i el noi maco de EL FANTASMA DE L’ÒPERA (versió musical). Tracta el tema de les relacions nascudes pels xats d’Internet, la malícia, la venjança i la pederàstria. Això sí, ja us asseguro que la víctima no serà noia, que brilla com a actriu. I això que a Internet els qui l’han vista donaven molt mala nota al film…
– A BITTERSWEET LIFE. La venjança a l’estil coreà… de nou. Un gàngster veu com el seu Padrí l’acusa de desobediència ignorant els anys de servei i sacrifici. El pinxo no li perdonarà al seu cap i no pararà fins a dur terme una venjança contundent contra tothom que se li fiqui al davant. Dirigeix i escriu el director de A TALE OF TWO SISTERS, deixant de banda el terror a canvi de l’acció pura i dura.
– THE EXORCISM OF EMILY ROSE. Clàssica revisió dels moments més recurrents de EL EXORCISTA amb l’únic interès d’oferir un judici sobre un exorcisme i la curiositat de veure com es defensa un cas així. Per a fans del tema i curiosos dels judicis exòtics. Ah, i la noia ho fa prou bé, a banda que és filla d’un mestre del terror, John Carpenter (diuen que el remake del seu clàssic LA BOIRA és una patata, per cert; i va estar a punt de passar-se a Sitges, diuen).
– BLOOD RAIN. Enginyosa pel·lícula de misteri situada fa uns quants segles en una tranquil·la illeta asiàtica, on un detectiu ha d’esbrinar uns assassinats aparentment sobrenaturals.
– OCULTO. Pel·lícula espanyola de misteri amb la nostrada Laia Marull, Leonardo Sbaraglia i la imponent Angie Cepedaaaaarf. El guió és fluixot, la història es fa lenta i els actors acaben bastant perduts. (No tant com a SOMNE, però!)
– ELECTION. Tríades de Hong Kong han de votar un nou líder de manera democràtica. Tradicions dels shaolin i enfrontaments, xantatges, suborns i aliances inesperades tenyeixen l’acció de l’últim film de Johnny To. Prou bé i amb una última hora gairebé impecable quant a narrativa i equilibri.
– FINAL FANTASY VII: ADVENT CHILDREN. Es pot veure per l’Emule en VOSC. El passi amb públic va ser molt viu i realment es fa recomanable veure el film amb algun expert en el joc amb el qual es basa.
– L’EMPIRE DES LOUPS. Film d’intriga francès amb en Jean Reno lluny d’èxits com ELS RIUS DE COLOR PORPRA. Bastant avorridot. Sobre una organització turca que va rera la pista d’una noia sense memòria. (Tenia en Gorina al costat i va quedar tan clapat com jo. Inevitable.)
– GISAKU. Animació espanyola imitant l’estil japonès. Provoca certa vergonya alïena perquè bàsicament és un publi-reportatge d’Espanya imitant Bola de Drac. En una sala plena de gom a gom la gent s’ho passarà pipa comentant el film en veu alta i aplaudint o xiulant a cada moment.
– ALLEGRO. Film amb l’aire de PRIME (que vam veure l’any passat) i amb una història molt Charlie Kaufman! Christoffer Boe dirigeix la història d’un pianista que torna a la seva Dinamarca natal a la recerca d’un record perdut que s’ha manifestat en un barri que ha quedat aïllat de la resta del món. Genial.
– THE DARK. Tòpic film d’ensurts amb una família que es retroba en una illa on la població anterior es va suicidar en massa. Fantasmes, esperits que tornen i final amb cop d’efecte. Buh! (I xiulets a la sala de projecció.)
– ROOM+HAZE. Passi doble de dos films… L’un oníric sobre la recerca d’una habitació que apareix en somnis i l’altre sobre un tipus sortejant un munt de trampes en una mena de malson de formigó. Històries buscant provocar emocions i despertar odis i passions. Vam dormir molt.
– THE NEIGHBOUR NUMBER THIRTEEN. Ofereix menys del que promet; un tipus marcat pel “bullying” dels seus companys creix perturbat i de gran comença a venjar-se de la societat. Finalment assistim a les tristes desventures d’un pretès psicòpata venjatiu que tampoc resulta ser el Mr. Hyde que esperàvem.
– THX 1138. Veiem el clàssic primer film de George Lucas. Em torno a adormir. Hi ha una maledicció que no permet que la vegi sencera d’una tirada.
– URUSEY YATSURA: THE BEAUTIFUL DREAMER. Animé protagonitzat per la Lamu, la nostra estimada extraterrestre de la Rumiko Takahashi. Projecció molt reduida però animada i somrient veient un film dels vuitanta farcit de l’especial humor dels creadors de Ranma i companyia.
– THE GREAT YOKAI WAR. Un dels últims Takashi Miike (aquest home que no para), suposadament per a tots els públics. Té alguns moments violents combinats amb un maquillatge i uns vestits brutals. La història explica la batalla entre els típics monstres i fantasmes de la mitologia nipona i uns malvats que volen conquerir el món (capitanejats per la Chiaki que esmentava a la introducció). És com un capítol de l’Arale però menys esbojarrat (i sorpren dir això d’un film del director de ZEBRAMAN) i amb un ritme que s’encalla.

I acabo la crònica d’una vegada! Demà faré un repàs personal als premis i així ho rematem tot plegat. Apa.

1 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 20/10/05
Gràcies per la dedicatoria/informació!! icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Sitges'05 (3)

Segueixo amb la meva humil crònica conforme passen els dies al Festival. No sé si podré anar-la posant al dia, però ho intento:

De MIRRORMASK, per cert, vull dir-ne també que té un moment genial jugant amb uns dibuixos a les parets del “món real” preciós.


De THE DEVIL’S REJECTS (que aquí es dirà “Los Renegados del Diablo”) volia destacar que en Rob Zombie es venja molt personalment dels crítics que li van tirar per terra el seu primer film, LA CASA DE LOS 1.000 CADÁVERES, fent sortir un crític que acaba barallant-se amb un policia discutint si és més important Groucho Marx o Elvis Presley (la conya ve del fet que el malvat del film d’en Zombie pren com a àlies noms de personatges interpretats per Groucho Marx, cosa que també va ser criticat per una part de la intel·lectualitat anglesa).

Això pel que fa a coses que m’havia oblidat de dir. Però passem a la persona més esperada…


Ahir va arribar en Quentin a Sitges! I ahir feia bon dia. Però avui torna a ploure. El cas és que ve com a productor de HOSTEL, l’últim film d’Eli Roth (que es veu que es pronuncia “Elai Rot”), i ha aconseguit que s’esgotessin totes les entrades de la sessió del film. El més curiós és que tant fans del primer film d’en Roth, CABIN FEVER, com detractors d’aquell, coincideixen a dir que el nou film produit per en Tarantino, aquest HOSTEL, és una porqueria plena de tòpics innecessaris. Jo no he vist el film, però us asseguro que la roda de premsa estava a petar. En Tarantino és un home curiós; vist de prop se li veu un cap enorme i un cos esprimatxat, que costa imaginar-lo sortint al cinema, i el cas és que havia coprotagonitzar OBERT FINS A LA MATINADA! És una persona molt versàtil i xerraire, i realment interessant quan tens en compte que les quatre pel·lis que ha fet han tingut majoritàriament bones crítiques (busqueu un altre director amb una filmografia tan equilibrada). Potser en això de produir se li pot anar la mà, però esperem amb moltes ganes el seu proper projecte com a director (ara diu que serà una pel·li amb dues parts diferents codirigida amb el més limitat Robert Rodríguez). És xulíssim veure en directe una institució com Tarantino. I la convocatòria que ha aconseguit és sorprenent, millor que la Foster que també ha arribat avui, no cal dir-ho. (Una curiositat, pel Festival també us podeu creuar amb la noia que feia d’escolar lluitadora amb la bola de ferro a KILL BILL, presentant LA GRAN GUERRA DELS YOKAI, de Takashi Miike i que m’ha estat impossible veure malgrat els meus esforços; un trauma.)

Altres coses que hem pogut veure:
– 12 DAYS OF TERROR. Telefilm de Jack Sholder sobre els fets que van inspirar la novel·la de TAURÓ. Més que res, és curiós per a fans del tema, però com a film no funciona massa, ja que se li nota massa el fet de ser “per a televisió”. A cada escena amb el tauró es fa impossible evitar comparacions amb el clàssic d’Spielberg.
– FRÀGILS. Molt bé per en Balagueró! Després de la sorprenent ELS SENSE NOM i de la poc innovadora DARKNESS, Jaume Balagueró contraataca amb una pel·li molt interessant sobre un hospital que intenten traslladar però té un fantasma que impedeix a uns quants nens i nenes abandonar l’edifici. Hi té la Calista (la d’Ally McBeal) i el dolent de MOULIN ROUGE com a protes, i l’aparició de la poc aprofitada Elena Anaya en representació autòctona. El film és més rodó que els anteriors que ha fet, té alguns bons moments de tensió tot i les inevitable elipsis o forats de coherència en el guió. Però ningú és perfecte i la pel·li és més que acceptable. Desitgem-li una bona taquilla, almenys.
– SHUTTER. Fantasmes de les fotografies. Segur que n’heu vist i que a Internet n’hi ha un munt. Les típiques fotos on s’entreveuen ombres que no eren a la realitat o formes en la foscor que suggereixen la possibilitat que un fantasma s’hagi colat a la pel·lícula fotogràfica. Doncs bé, prenent de base aquest tema, arriba aquesta pel·lícula asiàtica donant voltes a un fantasma obsessiu que entrarà a la vida d’una parella amb ganes de “venjança”. La història de sempre i, com altres films de terror asiàtics recents, amb algunes escenes impactants i poca cosa més a oferir com a novetat. Funciona, això sí.
– SOMNE. Pel·li produïda a Galícia per uns que emulen la Fantastic Factory de Filmax amb els mateixos resultats: Un film descafeinat amb idees i bones intencions però mals diàlegs i pitjors interpretacions (hi surt la C-25 catalana, com a curiositat).
– THE JACKET. Adrien Brody i Keira Knightley resplendeixen a la història d’un veterà de la guerra que en un tractament del psiquiàtric on està apren a “focalitzar-se” i viure al futur. Les seves dues vides (al seu present com a intern del manicomi i al futur com a jove enamorat buscant pistes del que li ha de passar al psiquiàtric) s’aniran entremesclant en un film molt rodó i que el pecat més gran que comet és buscar el “Happy End” que tampoc li era tan necessari. (Funciona molt bé, eh? El problema és que potser seria més romàntic deixar-lo obert, i no pas tan “mastegat”.)
– NEW POLICE STORY. Jackie Chan en estat pur. L’actor torna a Xina i en fa una de les seves com a poli acabat que reuneix forces per derrotar els fills de pares rics que un dia maten als seus subordinats. Humor, acció i un dramatisme poc conegut pel públic occidental de l’actor (més en la línia de LA JUNGLA DE CRISTAL que no pas el SHANGAI KID).
– SYMPATHY FOR LADY VENGEANCE. Park Chang-wook és a Sitges presentant el seu tercer film de l’anomenada “trilogia de la venjança” (SYMPATHY FOR MISTER VENGEANCE i OLD BOY són les dues anteriors). Brillant, menys violent que l’anterior i segurament menys impactant però amb un missatge més humà, de redempció, i proper a l’espectador. La dona busca venjança amb un pla més meditat i funcional que els dels seus homòlegs masculins dels films anteriors del director. Atenció a la música que obre els crèdits de tancament; una cançó en català del que, diria, sembla ser una zarzuela. (Curiós; sempre som els últims a descobrir les possibilitats que ofereix la nostra pròpia cultura.)
– MIND GAME. Animé paranoic i totalment desbordat sense mesura que provoca més amor que odi tot i que té parts totalment anades de l’olla. Surrealista i divertida, amb moments molt bons i d’altres de totalment incomprensible; les aventures d’un mangaka i la seva amiga de pitrera abundant a través d’un món oníric i esbojarrat, buscant-se a sí mateixos fins i tot dins una balena.
– BORN TO FIGHT. Els tailandesos creadors d’ONG-BAK de nou en acció. Patacades hiper-realistes fetes pels propis actors buscant humor i satisfent públics amb ganes de riure i aplaudir cada proesa. Per a fans dels “tres petits ninjes” i similars que hagin crescut amb ganes de veure més brega en companyia dels amics. Espectacular de debò, però amb cap més mèrit que oferir acció i més acció.
– LEMMING. El director de HARRY, UN AMIC QUE US VOL BÉ, torna amb una mena de thriller en clau de comèdit surrealista, amb un enginyer informàtic que veu com la seva relació en parell es trastorna quan troben un rossegador nòrdic a casa seva, un lemming. A partir d’aleshores, els somnis comencen i no acaben amb l’entrada en joc del cap del protagonista, la seva dona, un suicidi i una infidelitat somiada. O no.
– THE WILD BLUE YONDER. Herzog, extraordinari director que no deixa de mantenir-nos commocionats per GRIZZLY MAN, on va ser capaç de fer-nos creure que una realitat era ficció (l’heu de veure JA), ens presenta un altre film a Sitges, menys “comercial”. Aquest altre parla amb molta ciència i coneixement del planeta, l’aïllament i l’espai. Hauria de ser ciència-ficció, però es converteix en un dens memoràndum d’informació complexa i difícil de digerir en una sola sessió enmig d’un festival. S’haurà d’estudiar amb calma. De moment, insistim en GRIZZLY BEAR.
– VOICE. Més terror asiàtic. La originalitat és que veiem el punt de vista del fantasma de torn, que es veu superat per la seva vessant malvada tot i insistir a mantenir el seu record viu en la ment de la seva millor amiga. Entretinguda i amb bons moments, com altres films “cosins”. Hi canten una cançó molt maca en castellà que expressa clarament el sentiment del fantasma: No vull que m’oblidis encara que desapareixi.
– FLIGHTPLAN. Clàssic tòpic thriller nordamericà. Bons interprets, guió més o menys sòlid (amb alguna llacuna mooolt remarcable), decorat impressionant i muntatge trepidant. No ofereix més ni encaixa massa amb la resta de continguts del Festival. El més comercial projectat fins ara.

I callo…

(Demà arriba CORPSE BRIDE, per cert!)

A veure què tal! Tot i que em temo que no podré tornar a escriure fins que acabi el Festival, faré unes conclusions de seguida que tot acabi, sens falta! Animo a tothom que vingui a treure el cap a Sitges! Sempre ens quedarà el Brigadoon, amb pel·lis “típiques” del Festival de Sitges i gratis!

1 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 13/10/05
La Gogo Yubari (la lluitadora de la bola xD) a Sitges!!! Mare meva!! :O!
Si et vaig demanar Tarantino… aquesta bellessa de la qual desconec el nom deu ser més propensa de fotografiar que en Tarantino, no? (mera qüestió d’aspecte físic xD)
En fi, que vaig bé la resta del festival! icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Sitges'05 (2)

Segueixo aquí… Aprofito una estona lliure al migdia abans d’anar a veure 12 DAYS OF TERROR (film sobre els fets que van inspirar TAURÓ). Avui hem vist THE DEVIL’S REJECT, que ve a ser la segona part de LA CASA DELS 10.000 CADÀVERS. Es basa més en els personatges que en les situacions, i de nou Rob Zombie sorpren per una direcció acurada, menys salvatge del que es podria esperar i amb molt a homenatjar als anys 70. Tot i això, és molt menor que l’anterior.
Tot seguit hem pogut veure MIRRORMASK. L’escriptor celebèrrim Neil Gaiman i el dissenyador i ara cineasta Dave McKean s’uneixen de nou (han fet còmics i contes junts) però en un film delicat i sorprenent, homenatjant Alicia al País de les Meravelles o EL VIATGE DE CHIHIRO, amb la història d’una nena, filla de dos artistes de circ, que anirà a parar en un món paral·lel quan la seva mare es posi malalta. Una història sobre el voler créixer massa depressa, sobre l’etapa massa de descobriment que suposa l’adolescència, sobre un món imaginari massa passat de voltes (amb l’ajuda del genuí toc de la factoria Jim Henson), sobre les mares que no volen deixar anar massa soles les seves filles i, sobretot, massa llarga. Sí, la gran pega del film és que es fa llarg i acaba agobiant fins a cert punt. Una arrencada molt bona i uns últims minuts amb molt suc, però una part central que fuig massa d’estudi.
I encara no hem vist massa famosos, a banda de l’equip de SERENITY… Tot i que aviat arribarà en Tarantino, la Foster, en Mortensen i companyia (sí, sí, el pesat d’en Santiago Segura també…). De moment, el més gran i que millor ha tractat la premsa sembla ser que ha estat l’habitual Àlex de la Iglesia.
Demà, més. (O demà passat… O quan tingui un moment, vaja.)

1 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 10/10/05
Esperant més imformació… sobretot d’en Tarantino! xD

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Sitges'05 (1)

Bé, el Festival de Cinema de Sitges ha començat…

Com sempre, després del descontrol inicial del Departament de Premsa (com que és diumenge, han obert a les 11 i el primer passi era a les 12, per la qual cosa tot han estat presses). El tema pel·lis avui ha estat un èxit. De tres que hem vist avui, dues que veritablement ens han convençut. (Sorprenent!)


Primer hem vist GRIZZLY MAN, un film de l’alemany Werner Herzog, que cada vegada està més passat de voltes, per la qual cosa ens satisfà més: És un documental amb molta conya sobre un cas real d’un estudiós dels óssos que va morir en mans dels seus objectes d’estudi. Irònica i plena d’actualitat (qui no hi llegeixi una ferotge crítica a alguns elements de la societat actual, és que, com a mínim, no ha vist la sèrie de “El caçador de cocodrils”). En tot cas, ja avisem que a la IMDB deixen clar que les imatges d’arxiu són reals, que el personatge és real i va morir tal i com explicar el film… Impressionant. Tot és real? O de nou Herzog ens manipula? Això sí, digneu-vos a entrar al joc.


A continuació tocava la pel·li d’obertura, SERENITY… Per a fans de la sèrie FIREFLY, només emesa als EUA. La veritat és que si no segueixes la sèrie és un film de ciència-ficció farcit d’estereotips a més no poder. I anava precedit d’un curt espanyol, EL GRAN ZAMBINI, que tampoc era gran cosa.


I hem acabat amb una altra sorpresa… SKY HIGH. És una comèdia de superherois al més pur estil de ELS INCREÏBLES, i també produïda per Walt Disney, però amb personatges de carn i òssos. Atenció a Kurt Russell de nou en acció! Atenció a Bruce Campbell amb un paper rellevant de nou! Atenció a les conyes que van en augment a mesura que avança el film! Tot i que segueix sent un “divertimento” per passar l’estona, és molt més del que aparenta (però tampoc tant, eh). I els aficionats a Harry Potter podran veure tot de paral·lelismes entre la història del mag i la del protagonista del film, molt descarades en molts casos. I és que Disney és coneguda sobretot com a una productora envejosa de l’èxit de Harry Potter al cinema (que va negociar comprar abans de Warner Bros), per la qual cosa intenta crear productes que hi competeixin: El nen d’SKY HIGH va a una escola especial de superherois, on els classifiquen només d’entrar i té una amiga molt especial que l’ajuda en tot, també hi ha un ball i un munt de proves preparades per desenvolupar les aptituds dels alumnes. El film seria una cosa molt propera al que hauria estat Harry Potter si l’autora l’hagués abandonat totalment en mans nordamericanes.

No us perdeu les exposicions dedicades a CORPSE BRIDE a l’hotel Melià i el de TAURÓ (que la veritat és que és una mica fluixa).

Res més per ara…

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre el Festival de Cinema de Sitges

Mentre el PP, partit minoritari a Catalunya (recordem-ho), pretén que Catalunya s’enfronti amb Espanya per un estatut aprovat per 4 partits de 5, el Festival de Cinema de Sitges comença una nova edició. La veritat; el tauró que surt al cartell d’enguany cau més simpàtic que l’Acebes.

Deixaré els monstres de la política per viure ficcions desenfrenades i més dolces, fins a cert punt, que aquests tripijocs dels polítics populars que preténen mobilitzar els seus militants per un tema que ni els ve ni els va. Només faltava que els militars obríssin la boca! Intentant oblidar les ximpleries de Zaplana i companyia, aniré a viure les meves “vacances” particulars amb en Tarantino, en Johnnie To, la Jodie Foster o en Viggo Mortensen. I, sí; seran les meves úniques vacances des de Setmana Santa. Fabulós. En tot cas, em comprometo a intentar anar penjant al weblog les meves impressions del que hi vegi i senti sempre que tingui un ordinador a la vora.

2 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 04/10/05
Així doncs, confiem en tu icona gestual.

bruno
Esborrar — 04/10/05
A gaudir del festival i de les vacances. Ves en compte que crec que fora de concurs es presenta un film d’un tal Aznar titulat: “Good morning Caudillo” icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre gent de Roma i d'Euskadi

Coneixeu el Google Earth? Si us descarregueu la versió gratuïta podreu viatjar a qualsevol racó del planeta via satèl·lit. A més, podeu activar una capa (“layer”) de la comunitat d’usuaris del programa i així veure quins punts curiosos ha marcat la gent en aquesta bola del món virtual. És impressionant. Dóna una nova dimensió a la forma de veure el món, de debò! ( Encara hi ha molts racons borrosos, com a la Catalunya interior, però la majoria de capitals surten ben nítides.) Des d’aquest programa he redescobert els pocs llocs “distants” que he visitat i he estat “virtualment” a un munt d’altres on costaria una fortuna arribar. Proveu-ho! Aneu i visiteu Pequín, Bombai, Sidney o Roma…

Sí, Roma. Parlem-ne. Com un turista em sentia l’altre dia gaudint de l’últim film d’Ettore Scola, Gente di Roma. És increïble veure com els grans mestres no perden la forma! La història és un passeig a través de diverses vides que il·lustren la realitat actual de Roma; un reporter indiscret, una dona que no sap com canviar de parella, un enamorat sense paraules, una malalta d’Alzheimer, un provocador espantat per la vellesa (una de les escenes més sublims, dins un restaurant), un equip de personal de neteja que es diverteix, dos nois espiant una dona treballadora, un home a l’atur, etc. El problema és que, tot i tenir escenes curtetes una darrera l’altre, hi ha algun moment que es fa pesada i tot. No serà un dels seus gran films, lògicament, però demostra com encara hi ha directors que saben fer-ho bé amb les coses més senzilles.

I acabo amb els bascos, que ho han tornat a fer. Ens han passat la mà pèr la cara de nou i “doblement”! (No diré res de l’estatut, eh?) Quan algú us digui que la comèdia espanyola de l’any és Torrente 3, digueu-li que no, digui què digui la taquilla. Si entenem “pel·lícula espanyola” com qualsevol film fet a l’estat espanyol (incloent les comunitats autònomes voluntàries o involuntàries amb o sense drets històrics), doncs ja us dic jo que la comèdia espanyola de l’any és Aupa Etxebeste!. És una comèdia basca (el primer film rodat íntegrament en euskera dels últims 13 anys!) sobre una família d’un poble menut que, per guardar les aparences davant el seu veïnat tafaner, han de fer veure que van de vacances quan en realitat s’amaguen dins de casa seva. Això els permetrà conèixer-se molt millor del que haurien volgut. Doncs bé; el film funciona. És una comèdia amable per veure amb grans i petits (subtitulada, clar) i ve abalada per una bona crítica a San Sebastián i a Madrid (sí, també). Jo la recomano ferventment. La millor comèdia catalana de l’any, Sevigné. I la millor comèdia basca Aupa Etxebeste!. Simpàtica i de qualitat, amb res a envejar a les comèdies familiars nord-americanes i, a més, amb aquest punt de mala llet que ens és tan pròxim per aquests verals. Aneu-hi! S’ho mereixen. Però atenció a l’enveja; no només ens passen la mà per la cara estrenant aquest film amb una bona campanya de marxandatge i un pressupost decent (cosa que molts films catalans necessitarien per aprofitar el seu potencial), sinó que al film exploten un recurs molt maco: Durant les festes del poble del film surt una cercavila de gegants i cap-grossos. És possible? Ens hem deixat perdre l’oportunitat de ser els primers a fer un film decent on tinguéssin cert protagonisme els gegants i els cap-grossos? (Potser hi ha algun gran film català on surten, ho ignoro; accepto els meus límits com a ésser humà immadur que sóc.) És una gran idea que ja no serem els primers a aprofitar! Quin greu, coi! En fi, ens apallissen doblement. A veure si n’aprenem i ens despertem una mica!

Ah, sí, canvio la meva teoria, apa: La pel·lícula de l’any no és La Guia Gal·làctica per a Autostopistes, com vaig pronosticar fa temps (sí que és fluixa, sí; REALMENT). El problema és que no sé quina pot ser… Va, de moment Aupa Etxebeste!, perquè se n’han sortit! Espero que els funcioni (de moment va bé, al País Basc, però falta veure com arriba a la resta…).

Apa-li; agur, Artur!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Taradell

Ahir vaig estar a Taradell una altra vegada. Taradell és aquell poble que fa avergonyir-te del teu (i més si convius a la mateixa comarca). És el poble perfecte: menut, humil, modest i punyent. Va a sac i té una energia social brutal. És un dels pobles (el segon, diria), amb més entitats i associacions de la comarca d’Osona (i el primer diria que no és Vic, que n’és la capital). És envejable com funciona, de bé, la comunitat taradellenca. I l’Ajuntament segueix el joc: tenen un casal social polivalent que és veritablement una passada. Només cal anar-hi aquests dies, que fan la Festa Major. Tot concorda. Les cercaviles són gaudides per grans i petits (hi vaig veure més gent que a les de Manlleu, tot i que reconec que no tinc gens d’ull per calcular les “masses”), el sentiment identitari és arreu, però no excloent, i a més saben on són els seus punts forts i els potencien. (És tot un espectacle veure la presentació de la Pubilla, que va precedida pel pregó i un seguit d’actuacions de cants coral i balls.)

pobletaradell[1].jpg

És brutal, per exemple, el sentiment catalanista que s’hi respira. A tots els pobles osonencs més o menys n’hi ha, però allí es viu. Fins a punts un pèl exagerats, val a dir, com quan abans del pregó comencen a cantar Els Segadors i tothom es posa dempeus. (Personalment, fa temps que vaig deixar d’anar a missa perquè no combrego amb això de “alceu-vos” o “podeu seure”, juntament amb els himnes salmònics i similars, i no penso que seré més catalanista ni més cristià per fer-ho.) I dic que és un pèl exagerat perquè aquestes setmanes he presenciat tres pregons més d’altres localitats osonenques i cap va tenir aquest moment. A continuació, el pregó també duia un to clarament catalanista, i, com apuntava més amunt, molt centrat en tot el que Taradell ha fet pel català i per Catalunya (que no és poc, però vanagloriar-se’n tan descaradament no és pas un gest noble). Però precisament això és el que frepa i sorprèn. Taradell viu en català, com un feliç reducte que funciona. Visitar-lo i participar a les activitats que s’hi munten és tot un goig. Hi tinc una colla d’amics que envejo notablement.

Però així és Taradell: massa perfecte i tot. (Suposo que deu tenir els seus punts negatius, però encara no els he trobat.) És com el duet principal de La Guerra de les Galàxies, tot plegat. En Luke és poqueta cosa i ha d’aprendre molt, patirà molt i haurà de superar un munt de contratemps. Han Solo, en canvi, és el gran heroi, immutable, somrient, fort i capaç d’escapolir-se de qualsevol embolic. Tots volem ser com el contrabandista, en Han Solo, però en el fons hem d’acceptar que som com en Luke, joves insegurs inexperts. Taradell és com en Han Solo, l’ideal que volem ser, però en el fons hem d’acceptar el nostre rol com a Luke a l’univers. Som d’un poble botifler. Intentarem millorar-lo, però, si no és possible i el jove inexpert no esdevé un Jedi, bé… Sempre ens queda la possibilitat d’anar-nos-en amb en Han Solo!

PC: Per cert, malgrat em titllin d’esquirol, el “Cant a la Senyera” sempre ha estat més maco que “Els Segadors”!
😉

2 COMENTARI/s
caligula
Esborrar — 27/8/05
Oi, i tant!
;-P

Esborrar — 31/8/05
Moltes gràcies pels elogis i pel que dius de l’esperit català del poble i el pregó de Festa Major. Més ho hauries vist en l’acte del 20è. Aniversari de la primera Ascensió catalana a l’Everest.

Per cert, “Els Segadors” són l’himne de lluita fins la independència, “El Cant de la Senyera” ho serà un cop siguem independents.

Ah! Si, els elogis t’han valgut un enllaç al meu bloc: http://blocs.mesvilaweb.com/lluis

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre en Mohamed

S’acaba l’estiu. Jo em pensava que no tindria feina i que un bon amic meu de l’Empordà em tindria a casa seva, gaudint de la piscina del lloc on treballa. Però no. Resulta que he fet de fotògraf tot l’estiu. Bé, dues setmanes al juliol i tres ara a l’agost, però quines setmanes! (De dilluns a diumenge!)

Encara no sé què m’espera al setembre, tot i que hi ha una oferta molt interessant. Mentrestant, ajorno el meu somni de ser doblador (vaja, m’encantaria fer qualsevol cosa que girés entorn la veu, que cada cop m’apassiona més) però segueixo amb el dibuix (tinc un conte per il·lustrar que ja té una editorial al darrera!).

I avui m’ha vingut al cap una anècdota que vull explicar. (Ara ve el teeema!) A l’abril de 2004 vaig organitzar un taller de dibuix de còmic al meu ex-Institut. Aquell dia (perquè era un taller d’un dia) hi havia molt de caos i vaig passar llista al cap de mitja hora d’haver començat. Vaig arribar a un noi que es deia Mohamed i em van dir que havia marxat perquè li sortia sang al nas, i que era un gran dibuixant. Vaig preguntar pels passadissos però ningú me’n sabia dir res. No hi vaig donar importància i vam fer la classe (que es va centrar excessivament en el Manga; jo preferia parlar de “còmic” en general, però la canalla demanava l’estil nipó; sort que ja hi vaig anar preparat!).

La classe va acabar, i tot va tornar a la tranquil·litat. L’endemà havia d’agafar al tren i a l’estació se’m va acostar un nen baixet, d’ulls enormes i expressió càndida, que es va presentar com el tal Mohamed i es disculpà per haver hagut de marxar. (Em va reconèixer com a “el professor de Manga”.) Em va dir que li sabia molt greu, perquè portava dies esperant el taller, però s’havia clavat un cop estona abans i no deixava de rajar-li el nas, per la qual cosa va haver de sortir de classe sense dir-me res. Em va commoure exageradament el fet que un nano tingués tantes ganes d’assistir a un taller que molts altres van fer per “obligació”. I, clar, li vaig dir que tan de bo ens vegéssim l’any vinent, que de totes maneres no depenia de mi. En Mohamed em va fer una mirada còmplice, esperançada i somrient, i em va dir “ei, i tant que has de venir! No hi faltis, eh? Pobre de tu!”.

Avui he recordat l’anècdota. I el pitjor; he recordat, amb horror, que a l’abril no em van trucar els organitzadors dels tallers de l’any passat per tornar a fer-lo! (Vaig estar a l’expectativa que em truquéssin, però finalment no van dir res i tampoc hi vaig donar més importància.) Avui, però, he recordat la història d’en Mohamed i he quedat ben desfet d’adonar-me que no he complert la promesa. A l’abril de 2005 no em vaig presentar a fer de nou el taller! Ell se’n deuria recordar? Hauria estat capaç de passar-se tot l’any esperant-lo amb candeletes? Tan de bo ell ja tingués el tema mig-oblidat, tot i que per la meva banda em sap molt greu haver frustrat les il·lusions de l’únic alumne que hi hauria posat sentiment de debò.

Tan de bo aquest any ell hagi estat l’organitzador del taller de còmic.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre còmics i cinema

(Actualitzat.)

Abans de res, fa unes setmanes que vaig poder anar al passi de BATMAN BEGINS, i penso que és la millor pel·li de superherois que s’ha fet en els últims deu anys! De debò. Només un defecte; com que s’ha basat en l’etapa “fosca” del personatge de còmic n’ha resultat una pel·lícula molt adulta. Pel meu gust segueix sent més propera a la imatge personal que jo tinc d’en Batman la versió d’en Tim Burton, el BATMAN de tota la vida. En tot cas, aquesta pel·li d’en Christopher Nolan té un repartiment excel·lent (Nesson, Caine, Wilkinson, Freeman) i un guió molt consistent. Potser amb poques llacunes: Calia tornar a insistir en el trauma de la mort dels pares d’en Batman? No hauria estat millor buscar un altre tema? Calia la presència d’un personatge femení amb tan poca importància? (Posats a ser originals, millor que no n’hi posin! Però en fi…) Els dolents, que van de místics, havien de rumiar un pla tan recargolat com el de la pel·li per acabar amb Ciutat Gotham? Bé, són els punts que grinyolen en un guió que vol passar-se de trascendental, adult i profund, però és una gran pel·li igualment.

Dit això… Saló del Còmic. Ja sabeu, aquell saló que l’únic que té de català és el nom. Fa uns anys, en una revista friqui d’aquestes de còmics, un fatxa acusava d’extremistes els del Saló del Còmic, dient que discriminaven l’espanyol. Que algú em digui el percentatge de còmics en català que es vènen al Saló… Estarem de sort si equival al 10% del total! I això porta així des que hi vaig, i aviat farà deu anyets!

De petit llegia en català Lucky Luke, Tintin, Astèrix, Espirú i Fantàstic i els Barrufets. Ara estem de sort si treuen algun Tintin o Astèrix, perquè la resta només es reedita en espanyol. I diuen que discriminem. El jovent d’avui dia té el 99% de la producció de còmics en espanyol. I diuen que discriminem. Només Planeta ha decidit arriscar (amb retard) publicant en català El detectiu Conan. I ara Glénat amb un altre manga que surt al 3xl.Net. Només això en el camp de còmic “infantil-adolescent”. Què està passant?

Però l’any passat semblava que la tendència canviava. Al Saló de l’any passat hi vaig anar molt feliç ja que hi trobava, per fi, novetats en català. La genial BLANKETS de Craig Thompson (excel·lent traducció d’Astiberri) i algun excepcional llançament de Norma. Quina il·lusió! I els mesos següents vaig recuperar MAUS (una traducció francament fluixa d’Inrevés Edicions)! I després van aparèixer els citats manga en català de Norma i Glénat! I novetats com SENSE L’OMBRA DE LES TORRES (bona traducció de Norma) o bé LLOPS DINS LES PARETS (pèssima traducció d’Astiberri)… Quin èxit, pensava jo! I em feia molta il·lusió el Saló d’enguany esperant un munt de novetats, alguna de les quals tindria versió en català…

Però què em trobo? Manga i superherois a tot arreu, com sempre, sí. (Tot i que aquest any, a més, les WITCH amb estand propi i tot!) I còmics de segona mà (cada cop menys) on ja no hi trobo res del que em falta (busco tres “Espirú i Fantàstic” que em fan anar de cul!). I què més? Exposicions, sí. Prou bones, sí, malgrat que cada cop són més en castellà que en català. (I diuen que nosaltres discriminem!) I les novetats? Tonelades de manga (de TOTES les editorials!) i superherois (DC vs MARVEL / Planeta vs Panini). En espanyol. Coi. I res més? Res més.

De cop, vaig tornar-me un punt més esnob. Veia el Saló com un xou comercial purament mercantilista i sense cap mèrit cultural. Quin fàstic em vaig fer!

En fi, una gran decepció. (No compartida, espero, que seria massa trist!)

Potser n’esperava massa.

En tot cas, no vull ser 100% destroyer. M’ofereixo voluntàriament i “de gratis” per, almenys, corregir el text del llibre de premsa de l’any vinent. Apa. Si demanem canvis, oferim solucions!

I què em vaig comprar? Doncs alguns Jueves, que segueixen sent genials, algun recopilatori de Manel Fontdevila, un Superlópez… I… Un recopilatori de còmics d’en Crumb i en Peckar (American Splendor), cert! I… I… El recopilatori de Planeta de “Carlitos y Snoopy” (mai he suportat el nyonyo nom en castellà d’en Charlie Brown! Volem els recopilatoris en català JA!). I ja està. És que no hi havia massa més de bo!

🙂

Mostrafont[1].jpg

(La bona notícia és que he creat la meva font pròpia! O sigui, que puc escriure a l’ordinador amb la meva lletra manual! Ha costat un ou escanejant lletra a lletra, però m’encanta! N’adjunto una vinyeta de mostra!)

(Patirem!)

“Misericòrdia!”
CHARLIE BROWN

PC: L’altra bona notícia; a banda de l’imminent estrena de La guia galàctica per a autostopistes, finalment Vértigo estrenarà als cinemes el gran biopic “Life and Death of Peter Sellers”… En espanyol es dirà “Llámame Peter” (“Lámeme Peter”, anava a posar; i tenint en compte que hi surt la Charlize Theron tampoc seria res dolent!).

1 COMENTARI/s
Esborrar — 23/6/05
Bueno, como dije que algún día escribiría algo en tu blog, heme aquí icona gestual Casi 1 mes entre entrada y entrada, qué abandonados tienes a tus fans! XD ¿Así que el salón fue un poco chufa? Pues tenías que ver el de aquí, que además de ser un timo era un agobio tanta gente en tan poco espacio (aunque el de este año se supone que fue más grande, pero ya estaba escarmentado y como me coincidía con un cumple no fui).
En fin, nos leemos en los emails icona gestual Byeeeee!

Pilgrim

PS: Para no desentonar con el salón y desentonar con la web, escribo en castellano (bueno, eso y que de entender más o menos el catalán a saber escribirlo, va un trecho icona gestual)

Mostrar l'entrada · Comments are closed