vinyeta.com

Bé… Seré breu (serà impossible): Dimarts passat em va visitar un excompany d’escola per sorpresa, que ara viu a l’Empordà (terra que es mereix una entrada apart). Em va dir que estava amortitzant una setmana de vacances que li havien donat i em va convidar a anar a esquiar l’endemà si m’anava bé. Li vaig dir que sí (sóc un inconscient), i aquella mateixa tarda ja vam fer una sortida, escalant una mica, “per escalfar els músculs”. Així, dimecres ens trobem a les 6 del matí dins el seu flamant Citroën en ruta cap a Vallter 2000. Els del temps havien pronosticat nevades al matí i núvols a la tarda. Jo pensava que, bé, i al cap i a la fi, si finalment no esquiàvem tampoc passava res (l’única vegada que vaig voler esquiar em vaig trencar un dit del peu el dia abans, i tenia esquís llogats i tot!). Finalment va fer sol, una mica de núvol i un xic de ventet, però gens de nevades.Després de passar Camprodon vam començar a trobar neu. (Enguany “encara” no ha nevat al meu poble més d’unes horetes, i ahir per fi vaig poder veure neu autèntica, que ja tocava!). A partir de Setcases, començava la pujada cap a la vall (és curiós, l’ultima vegada que hi havia estat va ser amb la mateixa persona, però era a la tardor i anàvem a peu; veníem de Núria). I, es clar, la carretera gelada. Després de les trucades pertinents a familiars demanant instruccions (ja eren les 8 del matí), vam aconseguir instal·lar les cadenes i vam seguir el viatge. Sense més entrebancs vam arribar, vam aparcar i vam esmorzar (“veni, vidi, vici” amb fogonet inclòs, llet d’ametlles, cacau, magdalenes i galetes).

Vam ser els primers clients del dia. El meu company volia provar els esquís “bigfoot”, de la modalitat snowblade (que són un esquís més curts i sense pals). Jo també ho vaig provar ja que deien que s’assemblava una mica a patinar (d’això sí que en sé; sobre rodes, sobre gel i sobre pells de plàtan). Certament, per anar sobre un terreny pla et mous de forma similar a uns patins (però amb uns moviment més de “peus d’ànec”). Ara, per la resta, no té res a veure amb els patins. Els girs, l’equilibri i l’estabilitat requereixen una concentració diferent i estar preparat per les caigudes.

Per què els “tele-arrastres” són tan malparits, per cert? De 9 vegades que hi vaig anar, 3 vaig caure a l’arrencada per motius diferents i 2 van fúmer-me unes estrebades molt lletges durant les pujades que m’obliguen a anomenar-los “trencanous”.

Malgrat això, vam ser els primers a estrenar dues pistes i tot… Primer, una de curteta on vaig caure tres vegades i, segon, la més llarga de l’estació d’esquí. Vaig perdre el compte de caigudes de seguida.

Però els peus feien molt mal i vaig canviar-me les botes. Les anteriors m’havien destrossat tant els turmells que em van deixar marcat la resta del dia. A això cal afegir-hi un matí buscant la posició idònia per esquiar millor. Resultat? Uns dolors aguts als bessons i als isquiotibials que a mesura que avança el dia impedeixen dirigir bé els esquís i t’obliguen a parar tothora. Tot i això, el personal de l’estació de la botiga i els “telearrastres” (a partir d’ara “trencanous”) insistien que no podia haver tingut millor neu pel meu primer dia, que era suau i tova, i que feia anys que no estava tan bé. (Tot el que vulgueu, però la vaig acabar avorrint a còpia de caure-hi.)

A mitja tarda, havent dinat els entrepans de rigor, ja no podia amb les meves cames (no estava cansat, sinó adolorit de cintura en avall, entre trencanous i caigudes). Però, ei, havia estat “bastant” divertit. El que encara no sé és si ho compensa l’esgotament final. Hi va haver un moment que vaig necessitar un quart per baixar un fort desnivell que havia fet molt abans en cinc minuts!

(Per cert, això dels trencanous que hi ha les pistes d’esquí es mereixeria un monòleg dels que fan als xous de la tele…)

«Ca guai ca és la neu!», bramava una noia a la seva amiga, baixant amb esquís i els pals de rigor i unes ulleres més grans que el seu acné. «Menudas vacances nos han montado en el cole este anyo!»

La tornada va ser molt plàcida. Sort que conduïa el meu amic. El problema és que vaig anar notant com si el meu estèrnum desprengués fred. Vaja, que per un cop d’aire em notava com l’os ressentit (certament, em vaig desabrigar massa ràpid a l’hora de plegar). Tot i sent-ne conscient, em semblava que la cosa podria afectar-me en respirar i em van venir al cap alguns conceptes horribles: bronquitis, pulmonia aguda, armes de destrucció massiva…

La nit la vaig passar amb una manta elèctrica (que té una fuga, per cert, i no intento homenatjar Woody Allen). Vaig sobreviure. I vaig dormir pensant que l’esquiar era car, però molt complet, i que, al cap i a la fi, només em feien mal les cames.

Avui m’he llevat amb el cos entovit, els músculs adolorits (tot i que vam fer estiraments) i les cames plenes de blaus. És injust! Si la neu era ideal i fins i tot em van dir que havia caigut “poc, per ser novell”! I se suposa que cada any cal repetir el mateix calvari? O pitjor, perquè els d’allí deien que aquest any la neu era millor que altres anys! Aleshores, un altre any podria fer-me molt més mal! Bé, no ho sé… El que de debò voldria és que aquestes agulletes brutals passessin el més aviat possible! I, la veritat, no sé si recomanar-ho… Potser amb coixins per tot el cos. Tampoc sé si el seu secret rau en els diners que costa o en el que costa saber-ne… o en el que t’estalvies, almenys en cops de cul, si en saps. Tampoc sé si hi tornaré, però ara tindré coneixement de causa quan digui que això d’esquiar és un privilegi. Ara bé, no em pregunteu per a qui.

Hi haurà més primeres vegades… Em temo.