The Short One has left the town…

En Marc se’n va. Vaja, se n’ha anat. Ahir a la nit deuria posar els peus a l’aeroport JFK. Fa més de 10 anys que ens coneixem (des de l’Institut!) i hem fet ràdio, tele, teatre i curtmetratges junts. Havíem arribat a un nivell de connexió i química envejable. (És el que té dormir junts tans cops!) I el millor; la meva xicota també s’hi portava bé (tot i haver d’acceptar que ella sempre hauria arribat més tard que ell). Junts som un trio indestructible.
🙂

Però ara en Marc se’n va a fer les Amèriques. Un vell somni comú que ell complirà abans. Ara bé, penso anar-hi, que tenim un curt a mitges!

Per celebrar la seva partença, un còmic (l’original surt al diari aquesta setmana, però aquest l’he retocat lleument perquè els personatges siguem ell i jo):

És genial sentir-li dir que no podem estar-nos quiets, que la vida consisteix a anar més enllà i fer coses. (Fa uns anys ell no tenia esma per estudiar i amb prou feines per buscar feina! Veure’l en moviment com ara posa la pell de gallina!) I l’anècdota de les formigues és real: Abans d’ahir a la matinada estava espolsant-li formigues de l’esquena en un pàrquing vigatà, sota l’atenta vigilància dels Mossos d’Esquadra. No podria ser un comiat més romàntic, oi? Ehem.

Ara és a Nova York. I és un home que no vol mai que el felicitin per l’aniversari, a qui li costa donar gràcies i acomiadar-se. (Per això no el vaig felicitar aquest dimarts, que era el seu aniversari; preferia poder-me’n acomiadar.) Allà hi encaixarà de perles, no trobeu?
😀

S’ha passat dies dient-nos que no ens trobaria a faltar. I és probable, però sé del cert que a les nits enyorarà les caminades interminables pel poble i per la ciutat (segur que des del primer dia estarà fent excursions per la city). Ais! Els partits de futbol a la matinada, les excursions improvitzades a la muntanya o (en el seu defecte) a l’espai Fòrum, les bromes al bar de torn, les estones amb mil i un amics i companys de viatge i els moments de complicitat viscuts en antena…

Ahir a la nit jo ja enyorava anar a fer la típica passejada nocturna amb el seu gos, el Noi. Però això és normal, en mi, que per això sóc el nostàlgic de la parella.
😛

Suposo que així comença la nova temporada. Amb enyorança i amb un nou món de possibilitats al nostre abast. Que l’aventura no s’aturi.

See you, li’l buddy!