Visita llampec a Mèxic – 2 de 3

(CONTINUACIÓ.)

DIA 3 (12-02-08)
Mèxic és un estrany refugi de despreocupació. Almenys per mi, perquè no tinc temps a aturar-me a rumiar. Cada dia és diferent. Un canvi. Sense temps a pair. Té un toc de senzillesa, sense imprevistos malgrat la imprevisió de tot plegat. Cosa que (en el nostre cas concret), permet fer-te desconnectar al 100%, deixant-te portar mentre el rellotge avança, imperceptible. Sense feines, deures ni obsessions. Somrient, tan sols. És ben curiós, però efectiu. I fins i tot la calor que hi tenen (és hivern, clar!) és molt sana. (Déu me’n guardi d’anar-hi a l’estiu!)

El nou alberg és molt maco, i de dia guanya molt. També té alguna hamaca i uns colors molt vius, com el de Mèrida. Ens ha tocat una habitació compartida, però hi érem sols perquè no és època de massa alberguistes. Avui toca platja total!

El tercer dia caminem molt. La conversa és inevitable:

— Què has après? Al llarg del teu viatge per Amèrica del Nord i Centreamèrica, vull dir?

— Bé, he après a ser més tranquil del que ja era. I que és cert que tots som igual. A alguns llocs més instintius, més barroers o més passionals. Però iguals. I que tinc ganes de tornar i fer coses. És el més important. I seguir viatjant.

(Això és un resum, perquè hem caminat 4 hores sota el sol! Dues per anar i dues per tornar! Sort que començar l’excursió hem decidit tornar a l’alberg a buscar les cremes solars…)

I és que malgrat les proteccions, ENS HEM ROSTIT VIUS! Massa hores caminant. Anàvem confiats que la platja era més a la vora i no hem volgut llogar cotxe. Resultat? Esquenes vermellíssimes.

El cas és que a Tulum hi ha una gran especulació turística i, si et despistes i no aprofites la primera entrada pública que trobes a la platja (que és molt tristoia i et fa venir ganes de seguir buscant), acabes caminant un fotimer de quilòmetres sense trobar cap altre accés ja que entre la carretera pública i la platja hi ha edificis privats tancats on no es troba cap ruta d’accés al mar! Molt trist. Quan ja n’estem tips i trobem un home gran vigilant un edifici en obres acabem subornant-lo per 10 pesos i ens permet creuar la propietat fins el mar.

La platja és paradisíaca. Sorra blanquíssima, palmeres i molt poca presència humana (la gent és a terrasses o a cases d’estiueig, una mica apartades del “nostre tram de platja”). Trobem un coco al terra. El fruit d’un coco, dins el qual hi ha el coco pelut típic de tota la vida. Així que ens dediquem a intentar pelar el fruit amb una navalla minúscula d’en Marc. Ens fem talls als polzes cada dos per tres. Patètic. Però finalment arribem al coco en sí, el partim per la meitat i ens el fotem. Acte seguit, gravem en vídeo una petita salutació als antics companys de feina per enviar-la pel Youtube. Ho passem bé, però la calor pot amb nosaltres i tornem cap a l’alberg resseguint la platja a peu (almenys anem ben remullats, ara). Arribem de nou a la carretera (creuant un accés públic molt lletjot però útil per evitar pagar peatge per altres entrades) i refem el polsegós camí al costat de l’asfalt fins al Mayan Hostel. Almenys el sol ja no pica tant…

Tenim el record del coco silvestre als llavis i la bona estona passada entre les onades del mar Carib, però amb les esquenes irritades i un cansanci descomunal.

Arribats a l’alberg, on ens esperen les motxilles fetes per marxar a Izamal, demanem una nova habitació i ens hi tanquem. Aquest cop toca una individual. Guais. Ens fotem a la dutxa, i comprem refrescos. Estem exhaustes. Hi ha un arbre al mig de la nova habitació. Curiós.

Amb les esquenes vermelles decidim anar a dinar. Però ja és tard (les 7 o les 8 del vespre!). Fem un gran sopar en un restaurant menut on també hi ha algun turista, però quedem apartats del bullici del centre. Som a la porta d’una escola on hi ha alumnes fent una festa.

MOMENT 12> En Marc m’explica com a tot allà l’alumnat dels instituts van amb uniforme, rotllo “Rebelde”. “¡Chevere!” Sorprèn veure les adolescents mexicanes amb aquelles faldilletes i mitjons alts. D’alguna manera em fan recordar amb el Saló del Manga i les otakus que es disfressen així per aquelles trobades que fan.

Compro un collaret fet de turqueses i àmbar roig i clar. Una artesania per 500 pesos. El venedor és descendent d’una tribu de la zona. Ens demana dades sobre Catalunya i ens en dóna moltes de la seva llengua i el seu passat. La veritat és que els paral·lelismes en certs aspectes maies i catalans són obvis. El collaret serà un bon record per tornar a casa, i que rep la benedicció i el suport d’en Marc.

MOMENT 13> En arribar a l’aeroport un duaner m’havia dit «Eh, gallego, ¡por aquí!». No li havia donat importància fins a passejar per la zona comercial de Tulum. Trobem els típics venedors que intenten iniciar conversa endevinant de quin país som. Quan en Marc anava sol es veu que li deien de tot, però anant amb mi ens demanen en més d’una ocasió si som argentins. Argentins?! En Marc diu que a ell no li deien pas, abans, que ho deurien dir per mi. Així que tinc cara d’argentí? Ves quina cosa! «¿Argentinos?», ens demanen. Neguem amb el cap i seguim xerrant al nostre ritme, sense aturar-nos. Però almenys en tres ocasions em van veure com a possible argentí! Així, tot i que “gallego” és com a centreamèrica i sudamèrica es refereixen als ibèrics, que consti que normalment em veien com a argentí! Apa.

Acabem d’endrapadar i tanquem l’àpat amb un gelat. Un gelat boníssim. Servit per una noia grassoneta. Però cobrat per una noia de cabell curt i rinxolat, morena i esvelta (sense curves excessives), molt simpàtica, de somriure radiant i llavis carnosos, mirada desperta i peus descalços. Deu tenir entre 20 i 30 anys. Se la veu aplicada i estudiosa amb un llibre gruixut sobre la falda, divertida pel que llegeix. Ens roba el cor amb la filera de dents lluents que ens acomiaden. Però queda clar que és a en Marc a qui deixa més empremta. Estarem parlant de gelats i de “la noia dels gelats” la resta del viatge. Inteno animar-lo perquè vagi a demanar-li una cita o la convidi a prendre alguna cosa, encara que demà ja marxem. Fa broma, i diu que és de les “noies que ja neixen amb un nòvio”. I penso que té raó.

— Però anima’t i vés a dir-li alguna cosa!

— Va, calla… Que no ha signifcat res, per mi… Però potser quan te’n vagis hi torno! —diu, adormint-se i somniant. Somrient.

DIA 4 (13-02-08)
VERMELLS. Estem vermells com crancs. Esmorzem (per cert, que a l’alberg, a banda del típic esmorzar occidental, trobem petits tastets d’esmorzar mexicà, com els ous remenats amb espècies!). Tornem a l’estació d’autobusos ADO amb què vam arribar a Tulum. Comprem bitllet i tenim una hora fins no arribi el “camión”. Tenim la intenció de fer nit a Izamal, però hem badat. Izamal queda entre Mèrida i Tulum, més a la vora de la primera i un xic al nord. Pensàvem que trobaríem busos Tulum-Izamal. Però no; al final resulta que ens sortirà més caret perquè tocarà anar a Mèrida de nou i canviar d’estació per agafar un bus Mèrida-Izamal. Culpa nostra. Hauríem d’haver fet nit a Izamal abans d’anar a Chichen Itza i aleshores sí que hauríem tingut una combinació potable. (Hi ha busos Mèrida-Izamal, Izamal-Chichen, Chichen-Tulum i retorn amb Tulum-Mèrida. Aquesta hauria d’haver estat la ruta correcta! Per a una altra vegada, doncs…)

MOMENT 14> Parlem del viatge que fa en Marc i de qui s’ha trobat pel camí. Em comenta que el més graciós era un francès jovenet de pell lletosa i molt orgull que va conviure amb ell dos o tres dies. Es veu que es va acollonir en un poble on hi havia molts militars i li van dir que tot sovint hi havia tiroteigs. Acte seguit el noi va canviar d’itinerari. Es veu que estava obsessionat per explicar a tothom que no era marica, encara que tingués una arracada a l’orella. Cada dos per tres cridava «Io no soyg magrica!», quan alguna situació o comentari podia suggerir el contrari. Com és lògic, passarem la resta del viatge deixant anar l’eslògan del gavatxo i imitant-li l’accent a cada moment.

Anem a un cibercafè veí a consultar els preus dels cotxes de lloguer mentre esperem l’auto. Xorrada ràpida: Sóc una persona de maldecap fàcil, però no pas a Mèxic! És curiós, però gairebé mai tinc maldecap tot i que a Europa em venia només de saltar-me un àpat! Aquí podia sobreviure amb dos àpats diaris i amb moltíssims refrescos entremig.

MOMENT 15> En Marc em comenta una altra tradició mexicana curiosa. Seria la “puesta de largo” a la mexicana, que consisteix en celebrar el pas als 15 anys! Per tant, a cada nucli una mica gran trobem botigues o comerços encarats a “Bodas y Quinceañeras” i a tota la parafernàlia que envolta el tema. És ben bé un tema consolidat, ja que fins i tot hi ha “paquets” de regal per a “Quinceañeras” que inclouen roba nova, aparells electrònics o viatges (algun a Eurodisney i tot!).

En quatre llargues hores ens plantem a Mèrida, on canvim d’estació i dinem en un restaurant familiar molt sorollós i poc alimentici, i amb una hora i mitja ja som a Izamal.

Izamal sembla un poble molt turístic. Parets pintades de groc a tot arreu. Dues places amb porxada ens reben. A tot arreu hi ha adolescents en motocicleta. Després de voltar i calcular ens plantegem un repte: No gastar més de 300 pesos per cap en una bona habitació, que anem esgotats de passar tot el dia al bus. I ho trobem: 540 pesos l’habitació doble en un hotel de 3 estrelles al centre del poble. No ens ho rumiem. Sortim a menjar algun taco en una parada ambulant nocturna i anem a dormir a l’habitació mirant la tele per primer cop en quatre dies. Veiem TVE i Antena 3 gràcies al satèl·lit. La dutxa està bé i el lavabo té assecador pels cabells i tot! Molt còmode. I una decoració tipus “colonial” impecable.

A la tele mexicana surten actors, actrius i presentadors més aviat blanquets, fent xous tipus “Noche de fiesta” i telenovel·les. Prima l’estètica occidental… Curiós. Una mena de racisme inconscient? O almenys molt acceptat, perquè no sembla haver-hi queixes tot i que els habitants del nostre voltant no tenen res a veure amb el cànon estètic de la petita pantalla! I fins i tot les pel·lis o sèries o documentals que veiem als autobusos són occidentals, nord-americanes o amb gent d’estètica europea. (Per cert, als busos posen pel·lis doblades en mexicà o fins i tot en versió original subtitulada! Curiós.)

DIA 5 (14-02-08)
Ens llevem com nous. He creuat l’equador de la meva estada. Em dóna la sensació d’estar vivint molt en poc temps. Tan de bo conservi ben endins els records d’aquests moments… Bé, és per això que en faig un diari, no?

A Mèxic es perd la noció del temps. No té l’aire estressant d’altres països, segurament més industrialitzats. Aquí et perds per un temps que va fluint amb ritme, sense aturar-se ni fer-te angoixar. És com un riu que avança suaument i amb un murmuri, tot i que pot contenir ràpids als moments més insospitats.

Som a Izamal, “ciutat màgica” per motius diversos. El principal; perquè conserva un munt de runes de l’antigor disperses al mig de la població. O sigui que hi ha gent que es lleva cada dia i surt de la seva casona de 4 x 3 metres per veure, davant seu, una enorme piràmide testimoni d’èpoques passades. A més, té un centre històric totalment restaurant i pintat d’un groc preciós, que es deixa veure a la major part d’edificis de les rodalies de la plaça major.

Paguem 270 pesos cada un per l’habitació. O sigui, unes 2.700 pessetes. O SIGUI, uns 17 euros aproximadament! Una ganga!

S’hi esmorza a partir de les 7 del matí…

MOMENT 16> Remarquem una beneiteria! Que a gairebé cada hostal i hotel s’esmorza a partir de les 7 del matí, que gairebé cada lloc turístic a les 7 del vespre ja està tancat, que una deliciosa Sprite a l’alberg de Mèrida costa 7 pesos (ens serveix de preu de referència tot sovint) i que jo he comptat que aproximadament passaré 7 dies, 7 hores i 7 minuts en territori Mexicà! Coses de sets, vaja.

L’esmorzar no és millor que a l’alberg de la cabana de Tulum, però tenim cambrer personal (es menja en una terrassa, a l’aire lliure, com a gairebé tot arreu on hem estat, i el nostre hotel té molt pocs turistes aquests dies, per la qual cosa el cambrer ens atén en exclusiva). L’home ens demana si al nostre poble originari tenim cinemes o discoteques. Li diem que no, que estan a la ciutat del costat, que només tenim teatres on de tant en tant fan alguna pel·li vellota… Ell ens diu que a Izamal ni això.

— Aquí no tenim res d’interessant. Mai no passa res. És un poble avorrit i tranquil. Massa avorrit i massa tranquil. Però suposo que si tampoc teniu discoteques al vostre poble ja deveu saber de què va…

— Bé, no tenim discoteques dins el poble, però hi ha bars musicals i alguna alternativa a fer-hi, a la nit.

— Buf, aquí ni això! Ja veig que el vostre poble deu ser més gran que aquest…

— No ho sé, potser sí, però de tota manera fins al poble més petit n’hi passa alguna almenys un cop a la setmana, no?

— No pas aquí. Aquí tot és sempre tranquil. Som un nucli petit molt repartit, de només 27.000 habitants…

COM?! Doncs sí. 27.000 habitants i s’avorreixen! (A Internet diu que no són tants, “només” 25.000”!) Al meu poble som 7.000 o similars i sempre em dóna la sensació que hi ha massa xivarri i que hi passen massa coses! Ai, caram! Però el cas és que l’home té raó: Izamal sembla un poble excessivament tranquil. Genial! (Almenys per la desconnexió que busquem nosaltres!)

Sortim al carrer. Toca visitar tot el que puguem! Agafem un mapa de l’hotel i som-hi, a suar! (El sol pica molt.) Visitem totes les piràmides del poble:

Hi ha cinc estructures precolombines disperses pel nucli i els afores del poble. La principal, una gran piràmide dedicada a la divinitat solar maia Kinich Kak Mo. Al sud-oest, hi ha una altra gran piràmides anomenada Itzamatul. I al costat sud del que va ser una plaça enorme hi ha una altra estructura denominada Ppap Hol Chak, mig destruïda per la construcció del convent fransiscà que presideix el centre. El costat sud-oest de la plaça central limita amb la piràmide Hun Pik Tok, i a l’oest l’espai públic es tanca amb el temple de Kabul. A més, encara queden les runes visibles a diversos carrers (i que estan paret amb paret entre cases del poble) de Xtul (El Conejo), Habuc i Chaltun Ha. Val la pena tot el passeig, ni que sigui per gairebé acabar amb una insolació en anar a localitzar l’última piràmide, la més allunyada, sota un sol radiant.

No puc evitar pensar en un càmping, per cert. Les casetes de colors menudes dels ciutadans establertes entre arbres (des de dalt les piràmides es veu clarament) em recorden als toldos dels remolcs de diversos càmpings boscosos visitats en la meva infantesa. Pots anar a qualsevol lloc del món que sempre hi trobaràs paisatges que et semblin familiars a un racó o altre.

🙂

Fins i tot la presència de les piràmides, tenint present la imatge efectista i colonial de l’hotel San Miguel on estem, em recorda inevitablement a un Porta Aventura “versió realística”, però sense la vessant comercial que hem vist a altres punts del viatge. Ah, i les iguanes que trobem a diverses runes també em fan recordar que no som a Catalunya!

😛

Passegem pel poble, dinem al mercat (molt bo i gustós, ara em feia la sensació que portàvem dies sense menjar tacos tant gustosos!) i visitem el convent… Fa sol i hi ha un cert aire festiu arreu… Clar! És 14 de febrer! Dia dels Enamorats! Aquí sí que se celebra. Veiem els preparatius de cara a la nit; sembla que hi haurà concert al pati de l’entrada del convent.

És un poble amb una patrona tan important, la Nostra Senyora d’Izamal, que ha esdevingut patrona de tota la península. Reposa en un convent franciscà (Sant Antoni d’Izamal), construït al segle XVI sobre una plataforma maya. Tot el poble té aquest deix exòtic, d’arquitectura maya integrada pels invasors fins al punt que coexisteixen com un rar testimoni arquitectònic dels conflictes històrics i al mestissatge.

Atenció al comiat de l’hotel:

— Grasias por todo — dic al recepcionista, entregant-li les claus, les tovalloles i els comandaments a distància de l’aire condicionat, la televisió i el descodificador del satèl·lit —, le debolvemos les llabes, les toalles i, aquí le dejo los comandamientos.

Al rostre d’incomprensió del recepcionista pel meu últim mot emprat, en Marc afegeix cullerada, graciós com ell sol:

— Sí, “no matarás”, “no robarás”, “no…”

…

Agafem les maletes i cap a l’estació d’autobusos! Ens toca esperar gairebé una horeta fins que arriba el vehicle… Però arriba. Tornem a Mèrida!

Suem pels descosits. Abans d’arriscar-nos decidim tornar a “l’alberg base”, i tornem al Nómadas. Allí ens instal·len a una habitació de 6 persones que tenen lliure, i pagant un plus ens la podem quedar com una privada.

— Espanya! — ens exclama el recepcionista, reconeixent en Marc. És el noi que ens va atendre el primer dia, però llavors era molt tard. Ara se’l veu més despert. Diu que ens lloga l’habitació de 6 com a “un favor”.

Anant cap a l’alberg hem estat atents als comerços que hem vist oberts i a les empreses de lloguer de cotxes. Tornem a aquella zona i sopem pizza. Una mica sosa; em recorda més a Nova York que a Barcelona!

🙂

Fa calor i sortim a passejar. Hi ha molta gent, al carrer! És dijous i, és cert, el Dia dels Enamorats transpira pertot! Venedors de roses, petits grups musicals tocant a tort i a dret… Ens aturem a una plaça a sentir algunes cançons de Los Juglares, un grup que toca allí en directe, i que ens roba el cor amb una versió còmica i esforçada del tema “Malagueña Salerosa”. Anem a dormir rememorant-la.

MOMENT 17> Fent-la petar, en aquella placeta, rememorem una anècdota de Tulum que no he pensat a apuntar: I és que hi havíem descobert un consultori real que regentava un tal “Doctor Ventre”. GENIAL! SUBLIM! El doctor Ventre! Ja té dos fans més! Quin nom tan gran! “Doctor Ventre, doctor Ventre, fa dies que no vaig de vostè!” (Un doctor de debò, eh?! Malauradament ho vam trobar desarmats, amb les càmeres a l’alberg! Ningú no és perfecte…)

(CONCLOURÀ…)